no puc pus …
28 de maig de 2012
Sense categoria
1 comentari
esqueix de seda
El passejador ver fuig de la imatge evident d’un paisatge i se’l fa seu projectant-s’hi damunt. Passejar és apropiar-se més que reinterpretar: una contemplació activa que fuig de la predació del paisatge i es concentra en una atenció viva en la singularitat de les coses.
Voldria escriure aquesta darrera carta amb els arabescs d’un pensament que digressiona (estic segura que ara m’aturaries per indicar-me que “digressionar” és un verb que m’acab d’inventar per marcar territori) amb una precisió i una potència estranya i feliç.
[Foto de Toni Catany]
No en sabré. Estic massa esgotada, massa trista, acabada. He begut molt i he fumat fins a l’ofec. No en sé pus. Però la urgència de tot allò que et vull amollar posa a distància l’emoció i em dóna una certa calma. He decidit (ara em diries que sempre decidesc, que som tan comandadora i autoritària que el poder forma part de la meva respiració) que això serà la crònica d’una malaltia i un retrat buit. He d’avançar perquè, si em pos a endoiar, no començaré mai (això t’agrada, em diries amb aquell somriure maligne que m’exaltava, embullar la troca, fer una mala fi de cucaveles per a res, l’estil entremaliat de les plantes aferradisses paràsites que colonitzen qualsevol espai, qualsevol bocí de vida). Per què em ve al cap aquella idea que et vaig amollar quan ens presentaren (la teva memòria detallista està feta de milers de lianes que se m’aferren per la còrpora com serps ofegadores, em xisclaries com quan ja no sabies quina l’havies d’amollar per ferir-me)? Els grecs deien que la felicitat més gran d’un humà és no haver nat. La gran festa del meu mig segle. Tot Palma era a ca nostra. La modista Damiana Xabé us convida al principi de la seva agonia: el poeta Xavi Fitrane m’havia cal·ligrafiat aquesta frase damunt un vestit de gasa magenta. El meu penthouse situat al capcurucull de l’edifici Sol era una rosa de foc. Roses vermelles al hall, roses vermelles a les sales, roses vermelles al menjador, roses vermelles a les cambres, roses vermelles a les terrasses que dominaven tot Ciutat amb la Seu encesa a dues passes, amb el silenci petri del barri antic envoltant-nos i al fons aquell bategar negre de les aigües salades de la badia de Palma amb els punts brillants d’uns vaixells de càrrega fondejats. Quan em clavares aquella mirada grisosa dels teus ulls de seda, el món es va aturar i en un instant etern vaig saber que tot dependria del segon següent, de les passes que faríem plegades en el futur que s’obria d’ampit en ample. Vaig agafar-te pel braç dret i et vaig arrossegar tant si volies com no al jardí particular de bonsais que hi havia just davant la meva cambra. Les imatges amb les quals interioritzam el passat solen ser un repertori volàtil, però jo podria assegurar davant qualsevol tribunal que en aquell temps primer entre nosaltres hi va haver una complicitat tan gran com la que fa que dues desconegudes es converteixin en còmplices i amants. Eres esquerpa, aspra, salvatge. Des d’un bell principi et vaig ensinistrar amb el mètode suau de la tendresa i la proximitat. Em confessares que eres casada amb un home gran que no t’entenia. Tot d’una, amb brutal i seca concisió, em digueres que volies ser model. Amb el meu somriure més nou i acollidor et vaig contestar que havies trobat la mestra justa que et donaria una master class que no oblidaries mai (ara diries que la demència ja s’insinuava en els meus moviments de moixa de gener, en la fragilitat que imprimia a les meves paraules, en la meva forma d’assaltar i abatre els fons intactes de la teva ànima). Hi va haver una frenesia que no em semblava haver sentit mai abans del nostre encontre (ara xiuxiuejaries que la follia ens va atacar des d’aquella matinada com si el món s’hagués esfumat i només quedàssim nosaltres dues damunt el planeta amb un intent desesperat de salvar-nos plegades d’un perill inacabable). Partires com una desaparició. I ja m’havies deixat les venes tacades d’un verí que necessitava l’antídot del teu contacte. Em mustiava lluny de tu, em moria. I tu ho sabies. Els primers temps jugàrem sense regles: creàrem una existència paral·lela, secreta, una tensió feta de vibracions i de ressonàncies que no treien l’aigua clara: el sofriment i la convulsió, la vergonya i la treva, el descuit i la consternació, la febre i l’enyor, el desfici. Ens trobàrem submergides en una metamorfosi constant. Ens creàrem uns papers nous de trinca, uns gestos sense rovell de rutina, unes veus que sortien de l’ou. Ens fèiem escàpoles de tothom, vivíem dins la indecisió, entrecases, entredesigs, entreportes, entreesperes, entremurs, entrecossos. Sí, et volia empresonar, et volia tancar, et volia asfixiar, et volia per a mi tota sola (ara diries que vaig practicar la violència, l’excés i la mentida per aconseguir-te, per fer-te xantatge, per esclavitzar-te, però saps que no és ver). Allò no era passió, ni amor, ni possessió: allò era una carnisseria que no s’acabava mai entre dues dones que no havien sabut fins llavors que desxifrar les existències és instal·lar-se en una confusió anorreadora que no té enfront i que et fa perdre el cap, que et crema, que et fa tornar inhumana, que et devasta. Sota la pell de les roses nedàvem dins un mar d’espines. Ens bevíem, ens mossegàvem, ens perbocàvem, ens alimentàvem una de l’altra. He perdut la noció del temps que vaig viure de tu, amb tu. Eres l’únic aire respirable, em passava el temps esperant-te, em pensava que eres morta si arribaves tard, em moria de creure’t morta, reviscolava quan tornaves, i quan estaves amb mi em moria de por que partissis (ara m’insultaries: ets tan ridícula amb les teves pors! Ets tan patètica! T’estimaré sempre! I sabia que cada mot mentia). Vares ser l’estrella més fulgurant de la meva col·lecció de tardor-hivern MMXII. Tothom es demanava d’on havia sortit aquella dona amarada d’electricitats frenètiques que travessava de banda a banda la passarel·la com si cavalcàs per l’univers irradiant bellesa. Eres indicible, eres fascinant, eres seductora, eres infinita, eres traïdora, eres una pantafena mossegadora (ara diries que acabàs de desvariejar d’una puta vegada —m’agradava la teva obscenitat verbal en dosis homeopàtiques—, que deixàs aquest enfiloll de confessions i d’invencions, de deliris i de faules, de memòria i de somnis, de puta merda). No puc pus. Ha arribat la fi. No t’he dit res del que volia, t’he dit massa. M’atur perquè necessit silenci i fosca per plorinyar sobre aquest fulletó dolent que hem acabat de protagonitzar ple de llàgrimes i de rialles a temps complet. No sé si ho paga que em mati per tu. O per mi.
[Aquest text va sortir publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el proppassat dia 27 de maig de MMXII]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!