16 de maig de 2012
Sense categoria
0 comentaris
UN CONTE
JUXTAPOSICIÓ DE DISJECTA MEMBRA
Ets molt ambiciós. Ho deien els teus pares, després el teus mestres, després el teu gran amor. Has somniat fer l’obra més essencial de la teva generació, has volgut incendiar l’univers. I no has estat capaç de comunicar la teva flama als mots. No n’has encès ni un.
No trobes que t’ho hauria de contar com si no fos de tan a prop, com si cadascun dels protagonistes visqués a l’altre cap de món? Venga, no t’aturis, sempre fas el mateix. M’engresques des d’un bon principi i després comences a embullar la troca i em deixes en la. On érem? Aquell bergant sempre t’havia cridat l’atenció perquè encara que el veies de família humil tenia en els seus moviments alguna cosa d’una elegància innata. I la seva mirada resplendia. Tu deies que li veies estrelletes que li sortien pels dos ulls com si estiguessin sempre de festa.
Sí, tens raó. Després vaig saber que nomia Tomàs, tenia setze anys i era el germà petit de la família Sabater per part de pare i Rodríguez per part de mare. Sí, això ja ho havies dit! També has recordat que era el petit de quatre germans i que des que se’n recordava sabia que la vida tenia dos llocs: el piset del carrer del Socors, on vivien tots arremolinats en tres peces i un excusat i la cantonada del carrer del Sindicat amb la plaça d’en Coll, on tenien una paradeta. Bé, quan els vaig conèixer només venien castanyes i moniatos, però ara ja hi havia tot un assortiment de llepolies i exquisideses que ocupaven més de la meitat del mostrador, que de cada vegada s’eixamplava més. La paradeta va ser cosa del pare, Martí, que l’havia heretada del padrí Felip. La mare, Mariana, no es va sentir mai atreta per aquella font d’ingressos. Era un poc sulla i s’estimava més fer feina de cambrera a l’Hotel Barcino de Can Pastilla. Els tres germans grans, Miquel, Antoni i Basili, s’assemblaven a la mare i tot d’una que pogueren partiren de ca seva i s’instal·laren de fuster, de mecànic i de cuiner. A en Tomàs l’havia surat el padrí Felip, que va viure amb ells fins a la mort. En Tomàs, aquesta nit de setembre que fa un celistre de por i no passa ni una ànima i en què no ha venut res fa més d’una hora i mitja, pensa en aquelles vetlades que no s’acabaven mai amb el padrí, quan per Tots Sants i els Morts semblava reviscolar, li assegurava que eren unes dates extraordinàries per fer bones caixes, i li contava històries inoblidables. No saps que aquests dies els campaners feien sonar les campanes moltes d’hores perquè les ànimes estiguessin contentes? A Santa Margalida, mumare ens contava que hi havia un campaner que bevia com un animal i es posava a tocar sense volta ni solta. Una nit quan sortia del bar de can Menut fent esses es va témer que una ombra blanca el seguia ben de prop. Així com va poder es va ginyar per despistar-la. Però no hi havia manera. I en un tres i no res, l’ombra, que duia un fanalet amb una espelma encesa, es va posar al seu costat. No sents com un calfred que et corre per l’espinada? Venga, no tornis a començar. Només em talles el rotllo quan pareix que ve la part més bona. Bé, ara hauràs de veure com una parella punqui atura la rememoració d’en Tomàs que els demana com si l’emprenyassin què volen. No ho saben, ella du els ulls blaus foscs amb platallons com si li haguessin pegat dos cops de puny, compra xutxes, i ell, amb mitja cresta vermella i mitja negra, castanyes. Li demana d’on són. Aquestes són asturianes i aquestes altres més petites són xineses. Allò de xineses l’ha mosquejat. En Tomàs va aprendre l’ofici del padrí i la sap llarga. Cal tenir molta de paciència amb el client i no posar-se nerviós mai. En Tomàs li explica que les castanyes xineses són més dolces perquè tenen més hidrats de carboni. El punqui se’l mira com si hagués amollat una animalada i diu que s’estima més les castanyes asturianes. Paga ella el compte de tots dos. I se’n van cantant “Quiero ser santa” de Parálisis Permanente. Però, estàs segur que canten això? Si és una cançó de n’Alaska de l’any 1989. No hi ha temps que no torn. Estic tan segur com que una senyora empeseta, amb un abric que sembla de pell de vaca, li demana a en Tomàs si té marrons glacés. I en Tomàs tot d’una li mostra un pot de vidre ple de talismans embolicats amb paper de plata daurat. Són de primera, boníssims i ben frescs de fa dos dies, per xuclar-se els dits, li comenta amb un somriure. El padrí Felip sempre li deia que no estalviàs els somriures: són un camí reial per fer bones vendes. La senyora també vol mig quilo de castanyes sense torrar, perquè una amiga seva li ha donat una recepta de sopa de castanyes amb fonoll que assegura que és una delícia i que per afegitó va molt bé per no perdre la memòria. No ho havies sentit a dir mai, que les castanyes tenen una proteïna que fa miracles? Deu ser millor que les coes de pansa? En Tomàs es torna a asseure. On era? Ah! Sí, el campaner i la bubota blanca. La bubota l’obliga a seguir-la fins al bosc. El campaner comença a témer-se de la feta entre bafarades d’esperit i rots de porcella. I li entra la por per tot el cos. Quan arriben a una clariana de la garriga la bubota diu al campaner: agafa aquesta destral i talla un arbre. El campaner troba just sullà una destralota i destraleja que destralejaràs talla un pinot que devia tenir cent anys. Ara, li diu la bubota, et faràs un bagul. El campaner escapça qui escapçaràs, buida qui buidaràs, fa un bagul ben condret. La bubota li diu: aquest és el teu bagul. Amb el bagul a l’esquena el campaner segueix la bubota, que el duu al cementiri. Agafa aquell càvec i fes la teva fossa, li diu la bubota. Un senyor molt empipat estameneja en Tomàs. Que dorm? Vull tres cucurutxos de castanyes torrades. No trobes que és un bon moment per fer un replà? El pobre Tomàs recorda que el padrí Felip li deia que aquelles històries que li contava havien viscut damunt molts de llavis i corrien d’una boca a l’altra. A ell les hi havia passades la seva mare, que amb son pare eren firaires que anaven a vendre per tots els pobles de Mallorca. I a ella les hi havia donat la seva padrina que era modista i molt cantadora i contadora. Són històries que han anat sempre errant de boca en boca sense reposar mai en un llibre. Deixa-les dormir en el teu cor i després traspassa-les als teus fills ja una mica gastades per l’ús i una mica més riques per la teva imaginació, li digué el padrí Felip el dia abans de fer el bategot. En Tomàs, mentre pega una remenada a les castanyes que petegen dins la paella, encara veu la bubota que duu el campaner al campanar i el penja amb la corda de la campana. L’endemà trobaren el campaner mort dins el bagul que s’havia fet i dons la fossa que s’havia cavat. En aquest moment es posen a tocar de mort les campanes de l’església de Santa Eulàlia, i en Tomàs sent per l’esquena un calfred intens. Com si algú hagués trepitjat la seva despulla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!