Plagueta de Bord

Sempre em sorprenen —i és un beneitura— les ratxes de desig que em cauen a sobre, com ara aquests darrers dies a Salern. M’angunia que el neguit al·lucinant que sofresc no s’hagi de calmar mai, que el desig no es pugui agombolar amb alguna cosa. Sentia vertígens. Ara ja nedam. Calia que fes un esforç per respirar amb bones. Un fotimer d’excitants voleiaven per aquell matí en què calia que acabàs d’escriure el final de l’aventura plena de revolts i de coses que em passaven per alt. L’olor acubadora de la primavera amarava l’aire boirós.

La cambra del meu petit apartament enfilat damunt la plaça de la Reina era un calidoscopi cridaner d’ocells. El bellombra gegantí del jardí de Joan Alcover, una casa d’ales. La piuladissa eixordadora m’havia arrabassat tot l’enjòlit del meu conte. Els merlets de l’Almudaina eren espases que s’enfonyaven dins els perfils dels personatges. La rosassa de la Seu, un engolidor cap a una confusió viscosa de la trama i l’ordit. L’escultura d’una dona amb els braços oberts entremig dels dos farallons gòtics, que sempre m’havia fet molta de companyia, esdevenia una Cassandra hermètica que no deia ni pruna. Hi havia una conspiració dels elements per bloquejar-me. Ja no era Carlota Adrover, una estudiant de tercer de filosofia que filava una història titulada Descosir lletra verge per a la revista digital El Referit. Ja no era Carlota Adrover, que intentava cercar a la desesperada els mots que descrivissin amb primfilada exactesa l’entremaliada relació de Madame du Sens, una viatgera francesa excèntrica del vuit-cents un poc granadeta, amb el jove Julià Salom, pubill plantós d’un banquer ciutadà, un capvespre de tardor quan tornen de Son Feridau a les envistes de Galilea, amb una galera que mena el missatge Tomeu Munyella. Xiuxiuejaven la felicitat dels començaments: el sopar de quan es conegueren, en què un no tenia més que ulls per a l’altre, la festa a ca la comtessa de Zarovallar, el primer vals, quan els seus cossos volaren plegats, aquell temps de converses en veu baixa, de cites clandestines, de passejades secretes. Ja no era Carlota Adrover que pintava el retrat d’una dona que feia caminades llargues per una possessió entre pinars i alzinars amb la mà del seu enamorat entre les seves, que s’abandonava al plaer de les carícies, de les visions, de les besades, del somnieig del plaer que acabava de donar i de rebre. Una dona que vivia la coentor d’un amor nou fins al dia en què s’acaba l’estada a ca la seva amiga, la pintora Guda Suasi, perquè ha de partir cap a París, on el seu marit la reclama. Com pot sobreviure Madame du Sens completament ocupada, obsessionada, consumida per Julià? Ja no era Carlota Adrover que quedava en blanc quan volia polir les paraules amb pólvores de diamant perquè tot el buit negre de la pàgina plena d’incisions s’entinti amb les ombres i les resplendors d’una constel·lació de guspirejos d’absència molt mals de dir. Ja no era Carlota Adrover, l’amant de Cesc Rovira, un home que em fa la sensació que cada pic que m’hi colg és la darrera vegada. Què m’havia succeït? Volia reproduir en la contarella, subtitulada Mozart també hi era, la lentitud febril del dissabte que el vaig conèixer. Després de dinar havia anat a l’oficina per acabar unes feines urgents. M’hi vaig posar com una eixelebrada. Vaig omplir planes i planes de text. Vaig fer una base de dades. Vaig corregir. Vaig enviar. Vaig imprimir. Vaig fotocopiar. En alçar el cap, ell era allà al fons i m’observava. Vaig pegar un crit. Vaig encalfredar-me tota. T’he regirat? No era la meva intenció, emperò com que t’he vist tan treballadora… Gràcia, distinció i finor foren les tres qualitats que endevinava en aquell home, que va resultar ser un dels directius més alts de l’empresa del meu ofici de temporada. Una ventada passional m’encengué quan passejàrem per un caminal de plàtans daurats mentre sonava l’aire d’una aria. Què és? “No, no, che non sei capace”, un Mozart que canta el personatge de Clorinda, que ha estat acusada d’esposa infidel. Madame du Sens duu una ombrel·la de randes i gasa color crema i un capell color blauet d’ala ampla perquè aquell sol africà, com diu ella, l’encega i li pot fer malbé la pell. El vestit amb mirinyac és d’una seda vermella que fa aigües marines damunt un fons alba que s’umpl de reverberacions amb les ombres dels plàtans. Julià i ella van fins a la glorieta que s’aixeca com una pagoda xinesa i anacrònica damunt el safareig rectangular amb la ciutat de Palma al fons. S’asseuen entre coixins de plomes decorats amb escenes de caça. Sembla que juguen: parlen de sensacions vagues, riuen de qualsevol cosa, s’acaronen lentament i després es besen molta d’estona. Quan t’acostes per besar-me, veig bellumes i em deix anar com si fos una despulla entre els teus braços. Ho observ tot amb imprecisió. La imprecisió sempre és testimoni d’una cosa fonda, d’un desig sacrificat. Fas el que vols amb les meves trossades i jo cerc dins el teu nu totes les remors de la tempesta. I deixam els llençols tacats de líquids tebis, d’esperma i de fluix i de suor i de tactes i d’aquesta passió d’estar plegats que regalima pels vestits i la roba interior amuntegats en terra. En ser dins la galera tornen a besar-se entre els fru-frús de la seda salvatge i escolten un cor que en la llunyania interpreta uns divertimentos mozartians. Una segona capa de realitat fa que l’evocació de Julià d’aquesta llum quasi negra i enfiladissa, amb la carn amorosa d’aquella cortesana mesclada amb la música d’unes veus del més enllà, s’hagi convertit en un d’aquests moments d’excepció que es conserven per sempre. Va ser en tornar d’aquell casal entre muntanyes que li vaig fer la pregunta com un tret: Ets casat? Ell conduïa el bmw com sempre, amb elegància i serenor. Es girà un moment i vaig veure com un llamp de tristor que li travessava les ninetes d’un marró fosc. Sí. La meva dona està en coma de fa un any per mor d’un accident de trànsit. Recordaré molt de temps que en aquell moment sonava l’adagi de la Música maçònica, K. 477, que escolt ara mateix, mentre l’esper.