23 de febrer de 2012
Sense categoria
0 comentaris
AIXÒ ERA TOT
De darrere el tasser d’aquest bar de can Figaseca, la gent es veu com des d’una llotja privilegiada amb totes les seves grandeses i les seves misèries.
No cal anar al teatre per veure la comèdia social. Aquesta pensada t’havia vengut al cap, Jordi Sales, aquest matí fred i boirós de finals de gener, quan miraves amb atenció com Bernat Garí, aquell cambrer jove que havies llogat feia dos mesos, servia amb rara delicadesa un cafè amb llet amb una ensaïmada a Riteta Soler, una fadrinanga que tota la vida havia despatxat a l’única merceria d’Esporles, ca ses Ratetes, de la seva tia Bel. Hi havia una claror de festa estranya i lluent dins els ullons blavissos de Riteta, que de petita deien que no hi era tota, i que tu amb els anys apreciaves com un paisatge insubstituïble del poble. D’ençà que n’has fet seixanta-dos, t’has convertit en un pardal sentimental. Si continues així, no seràs aguantador. Unes paraules semblants, si no eren aquestes mateixes, t’havia amollat la teva dona, Jordi, quan li contares que feia una temporada que observaves les persones d’una manera molt especial, com si les caçassis amb els filats de tords dels cinc sentits alhora. Nassi, esmolada com una gilet, t’havia dit que n’hi posassis un exemple. Que tu sempre havies tengut una manera de parlar que amagava més que mostrava, com si li volguessis dir les coses amb endevinalles. I que després de fer llits tot lo sant dia a l’hotel Acapulco, no anava de verbes. Llavors li explicares la feta tan bé com saberes. Riteta havia fet cinquanta anys a principis de mes. I les seves tres amigues, Marita Tendral, Naty Febrer i Solita Capdellà, li havien preparat una festa sorpresa. Empaperinaren de coloraines una nau amb foganya, que s’acabava de fer Solita, i que havien batejat com la Muntanya Russa perquè hi havia un tobogan vell que havia posat com a decoració. També havien perdut tot un horabaixa pintant damunt uns llençols un «Molts d’anys i bons!» i un «Rita, ets la millor!» amb un cinc i un zero de color daurat lluent a cada banda. S’ho pensaren molt i discutiren com a moixes rabioses perquè Rita no celebrava mai l’aniversari i elles volien fer matx. Naty, la més decidida, les havia convençudes: Ninetes, no pot ser que deixem passar un dia com aquest. Cinquanta anys només es fan un pic a la vida! Marita, que era molt tiquismiquis, havia amollat un gran discurs sobre la no interferència en les aficions i els costums de les amigues. I, molt doctora, havia clausurat la tesi amb una proposta sorprenent: No sé si és perquè som viuda i em sap un greuer veure com Riteta no ha tastat mascle d’ençà que la conec, que he pensat que li podríem regalar un estríper d’aquests que s’usen ara, que li tragués les teranyines, que la deixàs ben sen-so-ri-a-lit-za-da. Allò que quan érem joves dèiem realitzada. Naty i Solita varen quedar esmaperdudes i tot d’una es posaren a fer mamballetes. És una idea estupenda, estupenda, estupenda, repetien enceses com adolescents. I vengueren a parlar-me de la feta perquè les hi ajudàs. Però si la solució la teniu aquí davant i no us en temeu. Bernat m’havia contat que entre la mala fi de feines que havia fet, també hi entrava l’estriptís davant dones a Zorbas, una disco de l’Arenal. Dit i fet. Bernat, que era tan bell com un poc betzol, acceptà la proposta encantat i arribaren a un acord. Riteta no era gens sociable i tenia aquelles tres amigues perquè les coneixia de l’escola, i elles no l’havien abandonada mai. Sempre havia tengut aquell posat d’innocentota, de tòtila, de ximpleta. Naty recordava que només li havien sabut un acompanyant de molt joveneta, un murcio, que es va matar amb la montesa i la va deixar cop piu per sempre. Aquelles tres valentes dones ho prepararen tot amb passió creadora i un poc esburbadota: cercaren els vinils del Duo Dinámico, de Karina, de José Guardiola, de Marisol, de Guy Mardel, d’Adamo, etc.; muntaren un àlbum amb les fotos de tota la vida; convidaren d’altres companyes de l’escola que feia estona que no veien; feren salat i dolç per a un regiment i dugueren enganada Riteta, la qual cosa, per altra banda, no fou gens difícil. Només les fotos pogueren recollir els matisos de la cara d’embambada que va fer Riteta quan entrà dins la Muntanya Russa a les fosques i aquelles quinze dones es posaren a bramar «Moltes felicitats» amb una espelma espirejant a la mà. Estava tan regirada i tan poc se’n podia avenir que es va torbar una hora bona a reaccionar. I quan ja estaven ben torradetes de menjar i beure, començà a sonar el «Happy Birthday» cantat per Marilyn. Un gran pastís gegantí amb 50 espelmes deixà Riteta tan estormiada que tengueren por que li pegàs un cobriment de cor. I més sense alè va quedar quan de dins la merenga aparegué Bernat amb un tanga que li transparentava la pixa i els ous, el cos resplendent d’oli als músculs i una cabellera ros platí que li va fer moixonies mentre ballava i cantava. I, al final de la festa, la raptà tota la nit. Riteta no sabia si vivia un somni o un malson. Els llençols li semblaven veles d’un llagut que la duia cap a un cos misteriós d’atractius. Bernat amb els malucs de la Riteta entre els dits se sentia poderós i l’estamenejava amb un poc massa de violència. Sempre és prima la frontera entre la passió i l’enfolliment. Riteta creia que s’acubaria d’un moment a l’altre davant les empentes d’aquella màquina peluda que la feia anar al galop sense temps per comprovar si s’havia fet trossos. Bernat tancava els ulls i s’imaginava entre els braços de Flor de Loto, la darrera cantant de moda a la salut de la qual s’havia fet un caramull de palles. El temps passava amb la lentitud de les coses que no s’acaben mai. Quan li va enfonyar la verga Riteta va pegar un crit que se sentí per tot el poble. Tot això m’ho contava Bernat amb els ulls tèrbols i el cos ple de rapinyades de les ungles de Riteta que al final s’havia corregut tres o quatre vegades. El que no es podia imaginar Bernat és que l’endemà Riteta no deixava de repetir-se que tampoc no n’hi havia per tant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!