Tancar la boca no és com aclucar els ulls. Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la veu, ni cadáver de l’expressió, només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de les cordes vocals i els ressons de la glotis línies vertiginoses de frases i frases que conten històries formidables de segrests i d’accidents, de fugues i de desaparicions que restaran dins l’esperit com una ombra imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.
Ecos de llums, tornioles del desig, carícies sordes, remors de fam, clarianes de sensacions, pous sense venes, alimares de joia, eixams de verins, dolceses de temps, urpes pintades, olor de firmament, remors excelsos, celistíes ensofronyades, plecs de sal, envelats d’espera, caminois d’espigues, cruis d’agrura, norais perduts, roses trepitjades, censals buits, ferides atzaroses, rems tallats, dubtes fòssils, iniciacions a la pietat, regalims d’usura, festes macabres, valors en desús, andròmines belles, reservori de rialles, clarors d’orgull, respiracions sacsejades, romanins desfets, declaracions de salut, variables d’oblit, reticències.
Clara Fornés i Tudurí és al quiròfan, creuen que té moltes fractures, especialment a les cames i el braç dret. Allò va ser la primera informació que em va donar una infermera baixeta amb una veu molt tendra. Em vaig asseure per poder plorar tapant-me la cara entre les mans. Li duré un calmant. Clara, t’hauria volgut tocar, veure, sentir, fregar, mirar, escoltar, besar. I només tenia un paisatge de pins i mates dins una boira fosca, i una gran tristesa. Sentia pujar amunt, des de l’estòmac, una sensació esfereïdora que m’envaïa inaturable, m’estrenyia el cor i anava com un llamp cap al cervell, on em pegava punxades insuportables. N’Helena em va trobar així i ens aferràrem molta d’estona. Em sentia desballestat, esgavellat, desllorigat. N’Helena va tenir cura de tot i amb el seu esperit pràctic organitzà la feta i tragué les informacions pertinents. Na Clara havia tengut un accident ben senzill: segurament s’havia adormit o despistat i va sortir de la carretera. Per sort no va caure dins el precipici de quatre-cents metres de desnivell damunt la mar. Miraculosament el cotxe havia aterrat damunt uns garballons que l’havien desviat cap a una penya que li havia fet de fre. El Golf estava desfet i a ella l’havien hagut de treure els bombers. Necessitava una calma completa i una consciència molt lúcida. Estava segur que aquell accident havia tocat la meva vida en la seva arrel més fonda i que des d’ara tot experimentaria una transformació total. Quan em vaig posar aquell xubasquero verd, una gorra verda, unes bosses per les sabates verdes i una mascareta blanca i vaig entrar a l’uci vaig decidir que no em podia emocionar. Na Clara dormia. Si no fos per un cop blau al front semblava que dormia apaciblement. Els metges deien que estava molt greu, però que se salvaria. Ara només podíem esperar. Només em deixen estar tres vegades al dia dins l’uci. Jo em pas la resta d’hores a la clínica i n’Helena em renya molt. Avui horabaixa n’Helena m’ha duit la bossa que li ha donat la policia. L’he agafada com un salvavides, com un fetitxe que m’acosta a na Clara. M’ha fet molt de bé. Ara que som a la nostra cambra la miraré a poc a poc. El primer que ha aparegut és el telèfon mòbil. Per què m’he llançat a obrir-lo d’aquella manera apassionada? Per què he mirat tot d’una els sms? Per què no era jo l’home a qui declaraves les teves funestes intencions? Com havies pogut viure un amor tan descarnat sense que jo ho sabés? Clara, Clara…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!