Plagueta de Bord

Aquella festa era exageradament renouera i m’ofegava amb tots els vidres de la casa tancats per mor de la tramuntana que arribava de la mar gran cap als marges d’oliveres d’aquest vessant del Teix a dues passes de Deià on Maria Vittoria Catalucci havia rehabilitat una casa mig esbucada amb una torre de defensa per convertir-la en un palauet de vidre i verdor amb aquelles terrasses sobre les parets antigues de pedra seca des d’on es podien veure les postes de sol més belles del món.

[Imatge: la cosa païda de Mateu Coll]

Admirava aquella dona que havia creat un petit imperi damunt les fàbriques de teixits del seu padrí matern que quan ella les heretà es trobaven en la ruïna més absoluta. Havia muntat uns tallers artesans on dones i homes sota la seva direcció es convertien en obrers de la bellesa d’unes brodaries que li prenien de les mans els Dior, Chanel, Prada, Scherrer, Givenchy o Lanvin. Quan vaig sortir de la sala per fugir de la música i les converses, l’amfitriona estava asseguda d’esquena vora la piscina en companyia d’una senyora rossa platí i el vent em va dur amb nitidesa les seves paraules: “Avremmo bisogno de ragazzi come lui nella nostra società. È un personaggio eroico senza sapere di esserlo. Ha la capacità di decidere in funzione di quello que sente, senza diplomazia: è autentico.” Com si fos una espia descoberta per l’enemic, me’n vaig anar en direcció contrària d’on elles conversaven i just quan voltava un mur de troana em vaig pegar de morros amb aquell al·lot. Ens vàrem posar a riure com si haguéssim fet una polissonada fins que ell em va demanar: “T’has fet mal?”, amb aquella veu un poc ronca que vaig decidir que volia que em bressolàs una bona estona. Ara, quan el veig amb els cabells negres i descambuixats que li cauen davant els ulls i aquesta rialla de llop jove sense reticències que em desarma, mentre m’acompanya a fer una volta llarga per aquest bosc humit i fosc de Turonella, em sent una dona lassa i vella que no sap el que fa. En Xavier s’avorreix, es deu avorrir mortalment. Em rabeig amb aquesta idea quan el camí fa pujada i avança cap al mirador dels Rians que ens hem assenyalat com a fita, amb l’esperança que ell s’enfadarà cop en sec i em dirà coses terribles i feridores que justificaran els trenta anys que li duc. Però ell em somriu amb aquest aire beatífic i protector que el fa ajudar-me quan hem de vorejar un bassiot, dir-me “vés alerta” quan m’acost massa cap al fondal o besar-me el coll com si fes una malifeta. En aquests sis mesos que dura la nostra  relació no l’he vist mai amb aquella expressió irònica, condescedent, i sobrada dels joves que se saben desitjats. Aquesta expressió dura i cruel que m’ha fet rompre relacions tantes de vegades. Crec que va ser en Jordi el primer a qui vaig sorprendre i després els altres. A en Xavier no és que l’estimi més que als altres: vivim plegats, el vestesc, li regal joies. I no em munta aquelles maniobres estúpides i grolleres d’uns malhumors terribles d’aquells que volen remarcar el valor de canvi del seu cos i es fan comprar qualsevol cosa luxosa, i que per altra banda no desitgen, només per demostrar que són cars. L’encant d’en Xavier és que potser té ganes d’aquells regals que no reclama mai, sinó que agraeix amb un plaer tan gran que no em sent com una vella secretament menyspreada que compra carn fresca, sinó una dona normal que ofereix una recompensa a un nin. Però no em dura gaire aquest sentiment maternal i protector. No vull jugar a conillons amb la realitat i torn a agafar la meva marxa cínica i lúcida: Tu em passes el teu cos, jo et pag. No he caigut mai dins la sentimentalitat que alguns homes joves m’han posat com a parany. Jo els he donat porta cap a d’altres protectores amb bones paraules: “Us menysprei com em menysprei a mi mateixa per haver-vos de suportar. Només us tenc per aquelles dues hores de cada nit.” I els veig partir sense gens de recança com animalons ferits. Amb en Xavier és diferent: és amable, educat i bon amant sense fer llarg, però ardent, quasi tendre. Es passa el dia llegint, mira un poc de televisió, escolta música i no té gaire sortiguera. Si no existís una certa brutalitat de tracte per part meva, semblaríem una parella ordinària, perquè fins i tot no és conscient de les mirades ni els mormols que despertam entre la gent. “No tens fred?”, m’ha demanat amb aquell aire de preocupació tan especial, com si la meva salut fos el més important del món. M’ha vengut al cap el meu home, lleig, ric i mort, que no em va fer mai cap pregunta com aquesta, preocupat només pels seus negocis. “No m’has sentit, et vols posar la meva jaqueta?” “No passis pena, estic bé, ara arribam al mirador i tornarem tot d’una.” He vist la seva americana de color de castanya, una armani que feia joc amb els seus cabells tan descambuixats com sempre. Havíem arribat a aquella terrassa sobre el buit. Quantes tardors, he dit per a mi mateixa, la teva jaqueta, aquest bosc, els colors de setembre… M’hauria pogut llançar a l’abisme. Però a la meva edat ens aferram a la vida, aprofitam la felicitat dels doblers o la d’un cos com aquest que arriba. “Xavier, besa’m”, he dit amb una veu imperiosa. M’ha acostat al seu pit, m’ha aixecat el cap i m’ha engolit dins els seus llavis molt de temps. “Xavier, m’has fet mal”, li he amollat amb una mitja rialla mentre hem començat el descens i el meu cor s’embalava amb unes velocitats que no li coneixia. Ell estava pàl·lid i sense alè. Què hi havia dins aquesta besada? Allò era perillós i no podia continuar. Feia sis mesos que vivíem plegats i no havia sent mai res de semblant. Hem baixat molt de pressa. Quan hem arribat al mercedes, ja ho havia decidit. Ell ha arrencat amb la seva suavitat de sempre i jo li he dit fredament que demà partia cap a París. “I podré venir amb tu?” “No!”, he amollat, seca. M’ha mirat amb els ulls lluents. Hi havia alguna cosa d’alterat en la seva veu que em feria: “T’has cansat de mi?” M’ha agafat de sorpresa. Li he posat la mà esquerra damunt el genoll i he sentit que tremolava. “No, no m’he cansat de tu, Xavier. Ets encantador, gentil, amable, però això no podia durar per sempre. Fa més de sis mesos que ens coneixem.” Hi ha hagut un silenci. M’hauria agradat que hagués posat la ràdio. “Sí, ha dit distretament, va ser una festa a ca Maria Vittoria Catalucci.” No ens hem parlat en tota la resta del viatge. Quan hem pujat a casa, ell ha fet la maleta en silenci. Ha vengut a la sala, li he contat que havia parlat amb Maria Vittoria i m’havia dit que ella el podia rebre a ca seva anit mateix. M’ha contestat amb severitat que no era una peça de bestiar, que ja se’n desfaria tot sol, que Maria Vittoria era massa vella. “Però si té la meva edat!”, m’ha sortit de cop. “Tu ets diferent, m’ha dit en Xavier en veu baixa, tu m’agrades molt. Estim la teva fesomia… com… com m’has pogut oferir d’aquesta manera?” I ha partit. Plorava. Quan ha partit plorava. Encara no som morta.

[Aquest text es va publicar el dia 11 de desembre de MMXI al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca.]