22 de novembre de 2011
Sense categoria
3 comentaris
OBSESSIÓ
No m’ha agradat mai tancar panys. Ador els retalls, els fragments, les peces juntes d’un patchwork, les coses païdes i recosides que formen la fesomia d’una història. De vegades obr els calaixos de tres canteranos alhora i en trec els ingredients d’una remoguda vivificadora en què es creuen i es desordenen peces de roba, quaderns d’altre temps, unes figuretes delicades de dames i ocells, souvenirs d’un viatge a l’Índia i aquella col·lecció de capses on estotjava cartes d’amor enllaçades amb cintes de seda de colorins. Pas un guster de fer empelts amb els materials més heterogenis: empeltar un bocí d’epigrama de Marcial a un poema de Costa, una orquídia boscana a un ametler, un somni eixelebrat a una rondalla de fades. Maneig l’agulla i el fil amb una agilitat desconcertant, però el fil no està regulat per cap esdeveniment, i l’agulla acumula les caigudes, els records, les represes i els retorns.
El seu camp no és mai fix ni definitiu. Oscil·la entre la temptació d’engrandir o d’amarar els buits i la de buidar o d’augmentar els plens. De totes formes, aquesta mobilitat eclèctica no és un programa. La qüestió del vertigen és recurrent. El que convoca l’escriptura mescla continuïtat i ruptura, s’implica en una constel·lació d’ecos i progressa com una carrera d’obstacles feta de bots cap endavant, cap enrere i fins i tot de costat. Estic tan allunyada com puc del moment, dels grans problemes del moment. En un mot, som excèntrica, conscient i contenta de les meves idees fixes: el joc retòric, el parany, les esplendors de la il·lusió de l’artifici, la idea que la literatura no reflecteix el món, sinó que basteix simulacres. T’hauria agradat que la meva contarella hagués començat així, no és ver? Des que et vaig conèixer, m’havia quedat enganxat al teu charme, el teu refinament discret, aquella forma d’atacar quasi sense témer-te’n el mal gust i la banalitat. El quotidià t’horroritzava. Calia que cada dia fos diferent i des del principi em feres entendre que jo només podria formar part de la teva agenda si em convertia en un creador dels teus ensomnis més lleugers, més vius. Ens coneguérem a casa de la senyora Findlay, una nord-americana dins la línia gertrudesteinesca, protectora de les ciències i de les arts, que tenia una vil·la amb jardí al Terreno, feia uns còctels endimoniats i sabia organitzar unes festes rares en què mesclava, també amb un saber innat i misteriós, alguns dels seus amics i coneguts indígenes (banquers com el teu home, que segons vaig saber després era qui li duia totes les finances; arquitectes, advocats, científics, aristòcrates i diversos artistes pintors, músics i aquest aprenent de poeta) amb gent de la colònia estrangera (magnats de la indústria alemanya, uns lords anglesos jubilats, una escriptora francesa i algun detall exòtic com una cantant de les Açores, que per una casualitat va actuar el mateix vespre que jo vaig llegir alguns dels meus poemes). La vil·la Findlay era una casa rosada, gran i orgullosa encaramellada just devora el bosc de Bellver. Estava envoltada de pins històrics i velles murtreres que perfumaven l’aire d’aquella terrassa immensa. Hi havia una piscina rectangular des d’on no ens cansàvem de mirar la badia de Palma i el seu tràfic de llums i de vaixells. De vegades les festes començaven el migdia amb un dinar per als elegits que la senyora Findlay feia servir davall la pèrgola tapada de buguenvíl·lea vermella. Tu sempre eres la dona que la senyora Findlay feia seure al seu costat, i m’agradava mirar-te d’enfora i com d’amagat, com si fes una polissonada. Aquella primera vegada record que el teu home, Tomeu, reia descaradament al costat d’una russa, Anna Karilinova, que s’assemblava a Zsa Zsa Gabor. Tu feies com si no te n’adonassis de res, però em temia que et molestava molt. El senyor Robert Valeri, un musicòleg italià que feia molts d’anys que vivia a Mallorca, es va girar cap a mi i va dir fort: M’ha agradat molt la seva darrera novel·la, Lustral és un prodigi de musicalitat. Tu deixares la conversa que duies amb la senyora Findlay i em mirares com si m’acabassis de descobrir. Però en la seva pròxima novel·la —perquè segur que n’ha començat una altra— tengui el coratge d’explicitar el seu amor per la música, no tengui por de les citacions, la farcesqui de noms, de títols que creïn constel·lacions d’efectes siderals i magnètics. Mentre mirava el senyor Valeri, et veia de coa d’ull i podia traduir l’interès que aquelles paraules et despertaven. I la seva nova novel·la, Robert, en quin punt es troba? Va ser la primera vegada que digueres el meu nom en públic i en veu alta. Em regirares. Duies un camiser de seda verd maragda que feia joc amb els teus ulls i un collar molt senzill amb brillantons refulgents. Als altaveus en què la senyora Findlay creava la banda sonora de les seves festes sonava la veu saborosa de Nat King Cole que cantava “Quizás, quizás, quizás”. Per què em costava tant parlar? No sé què vaig dir. Algunes frases no gaire congruents sobre un fill que cercava el seu pare dins les boires sangonoses de la guerra civil mallorquina amb el contrapunt d’un polític corrupte que guanya les eleccions després que li hagin declarats prescrits tots els delictes. Aquí el teu home va tenir una intervenció molt irritada. Si vols que t’expliqui com es passaven els maletins plens de doblers d’un lloc a l’altre, et puc servir d’ajuda. No perquè en sàpiga gaire cosa, sinó per la capacitat d’invenció que té la fiscalia a l’hora d’imputar la gent. Em moria de ganes de replicar-li amb totes les de la llei, però per tu em vaig estimar més dir, com qui no vol entrar en detalls: Si el senyor Miquel Nadal va confessar ben a les clares com la senyora Maria Antònia Munar li passava un maletí ple de doblers dins un luxós cotxe oficial, ja pot suposar que per a un escriptor no és gens difícil d’imaginar les mangarrufes dels polítics de centre i de dreta que han fet desaparèixer, més ben dit, s’han embutxacat, més de tres-cents milions d’euros durant la passada legislatura. El teu home va fer cara de prunes agres i no em contestà. Hi va haver uns moments de silenci fins que la senyora Findlay es dirigí cap a mi amb un somriure d’aquella dentadura magnífica. Avui vespre quan ja dugui uns quants negronis damunt et contaré una novel·la frívola i desesperada d’una al·lota que no trobava la sortida del laberint ni del mirall ni de la presó dels seus vint anys, quan diuen que la vida és una bassa de felicitat. Quan va dir això, a la senyora Findlay els ulls li espirejaven i sonava de fons “Easy to Love” de Charlie Parker. Si hagués pogut, m’hauria aixecat i hauria partit. Però calia aguantar fins al final i no oblidar mai que allò era una festa i que, com deia el leitmotiv de la senyora Findlay, les festes són per crear espais de felicitat. Tu i jo odiam el sol. Per això no et vaig veure mai amb maillot torrant-te a la piscina com la majoria dels convidats. Com el teu home, que duia un banyador extremat i que ensenyava a nedar a la Karilinova com si fos el seu sparring. Nosaltres ens havíem trobat en aquella sala entapissada de llibres que arribaven fins al sostre, amb la claror suau dels porticons mig tancats i tot l’aire ombrejat per un gran lledoner que hi havia just a l’entrada del casal. Sabies que el sol accentuava la vellesa que tu temies. Per això fugies del sol, que feia potes de gall i aquelles rues devora els llavis i, encara pitjor, aquelles flors de cementeri que creixien damunt la pell de les mans i que tu odiaves com una maledicció. M’agradava aquella pell finíssima, nacrada, esplèndida, com d’un altre temps. Tu i jo compartíem els privilegis del tacte. Es veuen moltes de coses en aquesta semiobscuritat. La pupil·la es dilata. Hi ha una disposició vigilant. Quan et vaig demanar què llegies, no em contestares directament. Saps que hi ha directors d’orquestra que escolten obres molt allunyades de la que han de dirigir, per renovar l’audició, convertir-se en nous per a l’obra, aconseguir una frescor viva, fugir de la rutina? No sé si va ser per això que les nostres mans es trobaren i que els meus llavis cercaren els teus amb frenesia. Allò fou un començament de faules vencedores, i tu, com un far inesborrable dins la nit fosca. T’agradaria que acabàs així la meva contarella, no és ver? No diré que la vil·la de la senyora Findlay és avui un cau d’okupes que l’han feta malbé, que han tallat els pins i les murtreres i han convertit l’interior en un espai desolat i ple de pintades vulgars i grolleres. No diré que tu ets la dona d’un banquer polític de dretes que ha guanyat les eleccions i que somriu a les fotos dels diaris aferrada al seu home i als seus dos fills. T’he mirat les mans. Eren plenes d’aquells pigues fosques que tant odiaves.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que no tant exagerada com posar un cartel electoral farola darrere farola. Per fer agafar més normalitat de allò que no ho era o el contrari.