Plagueta de Bord

And we told her she was
beautiful / and we told her she was free / but none of us would meet her in the
House of Mistery

No hi
havia res de la meva vida que fos mostrador. Podia surfejar damunt els
esdeveniments més significatius i així i tot hauria de donar moltes
d’explicacions. Com calia treure la cara antiga del meu interior més esbucat? 

Això era el que m’aconsellaven aquells metges —Carles Frontera, Miq uel Roca i Joan Ametller— que em tractaven amb
molta de paciència i amb una gran quantitat de pastilles. Excavar entre la runa
i com una arqueòloga de mi mateixa intentar donar sentit als trossos romputs, a
les tessel·les sense ordre, als paisatges cruiats, a les escletxes fondes que
hi havia arreu arreu d’una existència trencada. Més ben dit, d’una vida feta
pols. Allò era una feina de boja. Sí, però precisament per això calia fer-la,
perquè estava boja, perquè estava malalta del cap i dels nervis i del cor i de
la vida i volia curar-me. HA! HA! HA! Això em deien els metges com una lletania
que calia que s’imprimís a poc a poc dins el meu cervell, com un automatisme.
Però, qui els ho havia dit a ells que volia curar-me? Mirava com queia, lenta,
la pluja negra rere els vidres entelats i em tornava a demanar fluixet si de
veres volia curar-me. O volia morir-me de cop? O volia convertir-me en una dona
soluble dins aquelles gotes fosques i brutes que llenegaven per les fulles
rovellades dels plàtans d’aquell parc per on no hi havia mai ningú? O volia
creure que totes aquelles coses terribles que m’havien passat només eren un
malson i que quan menys ho esperàs, i gràcies a la química de les píndoles i de
les injeccions i dels corrents que em posaven, em despertaria sana i estàlvia
dins la casa de familiar de Pederna amb en Jaume i els dos nins al meu costat?
Quin mal de cap, quines punxades als polsos, quin tremolor m’agafa quan una
guspira de record m’encén! Quan vaig dir al doctor Roca que només m’interessava
allò que no es podia pensar, perquè allò que es pot pensar era massa poca cosa
per a mi, em va pegar una ullada de complicitat que em trasbalsà. I no va
amollar ni pruna. Després vaig veure que havia fet que m’augmentassin la dosi
de tranquil·litzants. És el dolor remei del dolor? No he sabut mai enllaçar i
elaborar res, per això aquestes notes que escric són disperses i fragmentàries
i cal que les amagui bé perquè si caiguessin en mans dels metges es
convertirien en un testimoni de càrrec contra mi mateixa i no em servirien de
consol. És a mi a qui fan companyia i apaivaguen aquesta solitud amarga que ja
no té remei. Ho havia dit i repetit a en Jaume aquells darrers temps: surts
massa de viatge, no ets mai per ca nostra, em deixes massa temps tota sola i
això no és aguantador. Ell ja no em mirava com en els primers anys, quan les
meves paraules semblaven llepolies per a les seves orelles… i els seus
músculs s’entendrien tot sovint amb el meu cos… i em tenia gelosa com la seva
joia més preuada. On eren aquella sensualitat extrema, aquella aura de perill
latent i aquella puresa intensa? On eren aquells temps quan em mostrava arreu
com un tresor singularíssim. Escriure em fa mal, també: m’arrabàs les coses a
mossegades així com l’arpó entra dins la balena i li esqueixa la carn… El meu
cor és fred com el catacrec d’un glaçó de gel dins un tassó de whisky. Per això
necessit que els mots m’anestesiïn, em tallin els ponts de les sinapsis entre
les neurones del cervell plurirevolucionat i em deixin descansar. Faig miracles
en mi mateixa. Cal que ho reconegui. El miracle del transitori canviar cop en
sec, canviar de sentiment i de pensament, i el miracle de veure-ho tot molt
clar i molt buit: veig la lluminositat sense tema, sense història, sense fets.
Faig un gran esforç per no tenir el pitjor dels sentiments, el sentiment que
res no val res. I em sent molt aconhortada fins que quan menys ho esper, quan
la química i el cap fallen alhora, torna l’ànsia, les arítmies, i s’acaramullen
de mala manera els records per fer-me mal, per fer-me patir, per matar-me. I
l’advocat, Pere Verdaguer, em repeteix sempre seguit que cal demostrar al jurat
allò més simple, senzill i natural: tot va ser una atacada de follia, una
suspensió de la racionalitat i de la lucidesa, una pèrdua de facultats físiques
i morals. Va ser tot allò el que em va empènyer cap a l’abisme. Hi havia
moments en què em semblava que havia corregut per un túnel de rentat espiritual
on uns expertíssims higienistes m’havien esborrat la negror i la brutícia amb
què la culpa havia sollat tota la meva vida. Jaume, em vaig enamorar de tu la
nit de la festa dels meus vint anys, quan dins aquella sala vares començar a
contar les lluites de la teva vida amb aquelles paraules exactes i fondes,
encisadores, que feren emmudir totes les converses i ens varen convertir a tots
en uns infants que escoltaven embadalits el gran relat. I  tu esdevingueres el centre d’un fulgor
càlid i apassionant que no s’ha apagat mai en mi. Devia tenir molta de por de
perdre aquesta transsubstanciació. Devia tenir molt de terror que aquest foc
ardorós no encalantís la meva fragilitat. Devia tenir molta d’angoixa que
aquests trons i llamps de viva electricitat no tornassin a enrampar la meva
existència. Res no excusa el meu acte i serà inacabable la meva penitència. Aquests
llençols gelats seran la meva mortalla. No puc menjar. No puc dormir. No puc
estar pus tot sola. No vull estar amb ningú. No vull viure. No vull morir. He
viscut moltes de vides. He viscut massa morts. Duc un cansament immens. Em
travessa una ràbia infinita. Com volies que et deixàs partir? I amb els nins, a
més a més! Hauria estat debades que hagués enverinat na Júlia: no tenia res
d’especial, n’hauries trobat una altra. Però els nins no, els nins sí que no.
Et vares xapar de dalt a baix quan els trobares, i això que feien cara
d’angelets adormits. Pobrissons! Quina casta de pare, que eres! Com em vares
poder empènyer a fer aquella monstruositat? No hi vull pensar. Sort que he
estotjat lofepramine, zopiclone, temazepam i melleril.
[Aquest text va ser publicat al suplemnt “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat dia 13 de juny de 2011]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!