Ahir vaig pensar en la Campmany tot el sant dia perquè Maria Victòria Secall m’havia recordat l’aniversari. Però quan volia escriure vaig veure que feia tard al teatre on havia quedat per veure El rei es mor d’Ionesco dirigit per Antoni Maria Thomàs i interpretat pert Rafel Ramis. Em va entusiasmar la direcció, l’obra i, sobretot, l’hora d’interpretació d’aquest actoràs que és Rafel Ramis.
Supòs que a na Maria Aurèlia li hauria agradat molt aquest Ionesco perquè ella sempre va ser una gran teatrera: escriptora, directora i intèrpret (encara la record a Ronda de mort a Sinera fent de dona del Quim Federal). Crec que la vaig conèixer dins aquells meravellosos i llunyans seixanta de Barcelona quan precisament estava fent feina a la cúpula del cine Coliseum on ella amb el Ricard Salvat havien muntat una escola de teatre i na Miquela Lladó, joveneta i estudiant aplicada, recitava un poema meu en un muntatge.
Sempre recordaré el seu caràcter afable, lluitador, divertit, malletat, arromangat i hiperactiu. Tenia sobretot un caràcter fort i discutir amb ella era tot un tour de force. Només dues vegades vaig haver de fer-ho i puc dir que ella no va donar el braç a tòrcer. No, jo tampoc, of course. Però l’estimava i la seva feina sempre em va semblar apreciable. A més a més era un pou de saviesa personal i en les llargues tertúlies a ca seva devora la plaça Letamendi de Barcelona vaig aprendre moltes, moltes de coses i vaig fer-me un panxó de riure.
Quan va estar lligada amb l’amic Jaume Vidal Alcover feien una parella molt singular. La record fent trempó al carrer Brondo de Palma i parlant-me dels darrers xafardejos barcelonins. Com a mestra literària no em va funcionar. La seva estètica em semblava antiga i els meus textos per a ella eren un desastre. Li vaig passar L’adolescent de sal per veure si el volia publicar a la col·lecció de novel·la de l’editorial Laie que dirigia i em va dir que aquell llibre estava començat per la teulada. No va entendre res de res. Em va saber greu. En Jaume també era un poc com ella. Molt tancats en els seus valors propis i sense gens d’obertura ni flexibilitat per res nou o diferent o híbrid, què sé jo. Quan L’adolescent va guanyar el premi Prudenci Bertrana el 1973 la vaig trobar un vespre al teatre i li vaig dir que allò sense cap ni peus i començat per la teulada havia guanyat el premi gironí. No se’n podia avenir! En d’altres moments en què vaig lluitar a contracorrent dins la cultura catalana i les vaig passar molt putes tampoc, tant ella com en Jaume, no em donaren cap mà. Però així mateix els estimava com uns escriptors resistents que no podien entendre com un xitxerel·lo de poble volgués fer tantes de coses i lluitar en tantes de trinxeres. Estic segur que si no s’haguessin mort tan aviat hauríem pogut seguir discutint i confrontant les nostres idees sobre la literatura, sobre l’art, sobre la cultura catalana. Eren discutidors i d’idees molt fetes però els record com uns germans grans que fins i tot com a reacció m’ajudaren a entrar en el món dels adults d’aquesta cultura catalana nostra i estimada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!