Jaume Subirana, que és un excel·lent poeta, professor i estudiós de
la poesia i de moltes altres coses, va començar fa temps a antologar
“poemes de Nadal per dir dalt de la cadira”. Eren 50, i va ser un èxit
rotund perquè oferia l’oportunitat de disposar d’un material de primers
auxilis que sempre s’ha de tenir a mà en cas que un nen o un adult
prengui mal a l’hora de memoritzar versos de dubtosa procedència. La
idea va fer forat i després va publicar –sempre a Ara Llibres– poemes
per a casaments (i idil·lis en general), poemes per a funerals (i
tristeses diverses) i poemes per saber de memòria. Sempre 50. Sempre
imprescindibles. Jaume Subirana no para d’imaginar espais i conceptes on
encabir poemes que coneixem de manera dispersa i que ell concentra en
aquests volums deliciosos i útils. Poemes que són molt bons o poemes que
són molt adients. O poemes que són totes dues coses.
‘El meu país’, antologia de poemes a cura de Jaume Subirana
Jaume Subirana ha fet uns llibres modèlics: antologies de poemes per memoritzar, per quan dues persones fan el contracte de l’amor, per a l’acte de comiat als morts. Sempre 50 poemes. Sempre a Ara Llibres: 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, 50 poemes per saber de memòria, 50 poemes per a casaments, 50 poemes per a funerals. I les seves tries són perfectes perquè agafen poemes de totes les èpoques i d’autors molt diferents. Antologies ben pensades i sedassades. Estic segur que les signaria. I ara n’ha tret una altra, El meu país. 50 odes a la pàtria, de poemes dedicats a la màtria, a la pàtria catalana, al País Català (com m’ensenyà a dir l’amic Blai Bonet), als Països Catalans (com ja quasi no diu ningú). I tornar ser una meravella de tria i de poemes. [Mentre el govern de les Illes Balears del PP no vol sentir ni parlar del català. Podria enviar-li una antologia d’El meu país al president Bauzá com a regal de Nadal. I a tots els seus consellers! Podria funcionar?] I amb un pròleg-oda de l’estimat Quim Monzó. Moltes de gràcies, Jaume! I l’amic Josep Maria Fonalleras li dedica aquest text que també cosign sencer.
Pàtries
Ara és el torn de
la pàtria. El meu país és el nom del recull d’odes que arriba en
un moment especialment adequat perquè torni a ser una bona aventura
editorial. El que succeeix, perquè Subirana és savi i és irònic, i és
generós i efervescent, però no pas naïf, és que, més enllà del que
tothom espera trobar en una antologia patriòtica, més enllà de les
necessàries i conegudes cançons, himnes i proclames, més enllà del Cant de la senyera, Els segadors o Les tombes flamejants, més enllà, hi ha la pàtria senzilla i no gens encarcarada d’Enric Casasses amb Les cases del meu carrer,
la ironia de Brossa o la tristesa profunda i meditada de Verdaguer amb
els campanars germans del Canigó. O l’evocació nostàlgica de
Rosselló-Pòrcel amb aquell magnífic vers final de “A Mallorca, durant la
Guerra Civil”: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les
flames a la fosca.” O la remembrança que Ponç Pons fa de l’exili, des
d’on recorda la terra i la dona que ha deixat: “La meva set només beu
als teus pits”. Pàtries enceses i pàtries en captivitat; pàtries que
provoquen el plor ardent o l’encoratjament bèl·lic. Pàtries que no són
sinó els límits d’una vida discreta i amable, singular, quotidiana. Joan
Alcover va escriure el que després va ser l’himne menys ardit i ardent,
La balanguera. On s’és vist que en una composició d’aquest tipus
es parli de la mort i de la parca que va traient el fil de la nostra
vida? Deu ser per això que ploro cada cop que la sento.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!