Plagueta de Bord

Duc el bell esgotament de la feina feta, del paisatge assaborit, dels amics ben tractats, dels nous amics (pocs, dos) ben efervescents i d’unes jornades plenes plenes plenes (he escoltat, he discutit, he après, he parlat, m’he enrabiat, m’he apassionat, he pensat, Déu n’hi do per a un pur espectador!)
Ahir vespre, millor dit, després de sopar i fins les tres tocades, ens esbraonàrem de riure. Crec que això va ser el millor exercici mental i físic de tot el dia. Érem en Marc C., na Cécile A., en Francesc S., En Jesus M., en Mathias E., n’Anna. F., n’Emili M. i aquest cronista. L’àpat nocturn ja va ser tot un festival de converses en una terrassa que sobrevola la petita badia formenterenca. Parlàvem amb els companys de taula de totes les fetes del dia, quan anàvem al bufet ens trobàvem amb d’altres escriptors i féiem comentaris sobre una idea que havíem discutit, sobre les estratègies literàries o la qualitat excel·lent d’aquelles figues coll de dama negres amb formatge. Menjats i beguts, després de conjugar tesi i plaer, baixàrem al bar del jardí. Ens seguérem als triclinis sota les pèrgoles plenes de bignònies roses florides i crec que va ser l’arma de l’amistat i la saladina del mar que ens euforitzaren in crecendo i començàrem a contar coses i coses i riure i riure fins que acabàrem plens de les endorfines de la felicitat i amb les neurones miralls amarades d’afectes.
Potser el bany a mar, la preparació del temps anterior, fou un dels elements magníficament intoxicadors de joia. Quan va acabar la darrera taula de converses partírem una petita tropa cap a la caleta de n’E. i en B., que és una llengua d’arena de no res entre roques i pins que les ombregen i fan de cobricel. A aquella hora ja quasi no hi havia claror i les cases de la badia formenterina encenien els fanals. Quina immersió més extraordinària en la Mediterrània! Quines nedades! Vaig nedar vestit d’Adam. L’aigua era calentona i feia gust sentir-la per tota la còrpora dins aquella foscor amb les posidònies que de vegades et feien pessigolles quan menys ho esperaves. Una lliçó sensibilitzadora!
Va durar poc. Va ser etern. Després el retorn cap a l’hotel per aquells jardins plens de perfums nocturns i embaumadors, una altra festa.
I aquest matí a les vuit amb un cel grisenc per on sortia la llepada groga del sol que besava el capcurucull de la torre d’Albercutx hem anat a nedar na C. i jo. També una altra i alta experiència. Basta dir que quan estava fent crowl a dues pases de l’illot de Formentor m’he posat a recitar amb l’aigua al coll totes les estrofes del Pi de Formentor i he recordat un fragment de Rebeca de Daphne du Maurier quan la protagonista vol guardar dins flascons el moments en què ha estat feliç per poder obrir-los i ensumar-los en els temps de la desgràcia.
I les conferències i col·loquis i debats? Molt bé: diversos, amb totes les tonalitats del pensament i de la paraula. Jorge Edwards m’ha entusiasmat, però estic molt cansat i els dits se m’adormen damunt el teclat. Demà amb el cap un poc més clar faré una cloenda més intel·lectualera. Ah! El ruixat de les tres de l’horabaixa de diumenger amb una aigua de clauet ha estat un grand finale per a les Converses. S’obrien les portes de la tardor i arribava l’hora dels comiats. Els jardins estaven deserts i la pluja s’ensenyoria del paisatge. Espaterrant!
—————————————————————
Valen l’alegria aquestes entrevistes de Víctor Conejo a un parell d’escriptors presents a Formentor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!