La vaig conèixer a la Institució de les Lletres Catalanes amb una exposició sobre llibres que fa vint anys vàrem organitzar a Palma. Era intel·ligent, amable, senzilla. Tot anava llatí amb ella, tot anava bé. I férem feina molts d’anys més. I sempre estava a punt de pastora mia: eficaç, servicial, divertida, engrescasdora.
La record molt bé després d’un a estrena d’una obra musical de son pare, Manuel Valls, amb l’Anna Ricci i dirigida per Lluís Solà, on jo feria un paper amb cançó i tot, donant-me l’enhorabona amb entusiasme.
I ara, cop en sec, la notícia de la seva mort. Puta mort! No hi ha dret!
Copii l’obituari d’Oriol Izquierdo perquè així tots la recordem plegats. Ester estimada, viuràs en el nostre record. L’única manera de matar la mort!
Divendres va ser un dia trist a la
Institució: vam acomiadar Ester Valls, que havia mort la matinada de
dimecres a dijous, després de prop de dos anys d’agonia.
L’Ester era una de les històriques de
l’equip de la Institució. S’hi va incorporar deu fer una vintena d’anys,
quan n’era director Oriol Pi de Cabanyes. Quan hi vaig arribar,
s’ocupava de les exposicions i, a més, vetllava les qüestions relatives
al patrimoni literari, que eren sobretot les relacions amb Espais
Escrits i l’organització del seminari de patrimoni literari i territori,
que celebrem un cop l’any. Poc després va centrar-se en la coordinació
d’exposicions, una línia d’acció que hem intentat fer créixer durant
aquests darrers temps. La seva meticulositat, l’atenció al detall, la
facilitat d’interlocució amb els col·laboradors, donaven tranquil·litat i
eren una garantia d’eficiència i de control.
Però aquests darrers no van ser uns
anys fàcils per a l’Ester. Va viure amb angoixa l’envelliment i la mort
de la seva mare, viuda del músic Manuel Valls Gorina —la recordo com
tota una senyora de Sant Gervasi, quan assistia a algun dels nostres
actes–. Després es sentia molt cansada i va decidir deixar la Institució
per reorientar la seva feina. Però ja no hi va ser a temps. Li van
detectar un tumor cerebral, probablement la veritable causa d’aquell
cansament. I les coses ja no van anar bé.
Durant tots aquests mesos n’hem seguit
de lluny però constantment l’evolució, mirant de fer costat al seu home,
Antoni Munné-Jordà, que no se n’ha apartat ni un moment. Sigui també
aquesta anotació un modest homenatge per a ell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!