No és bo per esser lliure qui a ser esclau s’avesa
Que aquest vers del poema «El voltor de Miramar» del benaimat mestre Joan Alcover em faci llum en aquests dies tenebrosos
quan fin si tot la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), la casa dels escriptors, veu amenaçada la seva autonomia.
Copii la lletra d’Anna Crowe, una traductora escocesa que va conèixer el català gràcies a les reunions de Farrera organitzades per l’ILC. Record la meva estada a Farrera on vàrem traduir dos
poetes quebequesos amb un bon grup d’escriptors. Record veure com queien les volves de neu de dins el llit. Record la felicitat d’escoltar en aquell sopars mítics com les traduccions eixien i els autors eren feliços i nosaltres també. Record uns dies de calma, pau, companyonia i petites alegries allà dalt, al Pallars,
gràcies a l’ILC.
Anna Crowe: ‘La independència de la ILC s’hauria de protegir’
La poetessa i traductora escocesa Anna Crowe dóna suport a la Institució de les Lletres Catalanes
Benvolguts senyors,
Acabo de saber, consternada, que la legislació prevista per a la
setmana que ve abolirà la independència de la Institució de les Lletres
Catalanes. Sóc poetessa i traductora escocesa i m’ha servit molt aquesta
independència.
El novembre del 1998 en Francesc Parcerisas, aleshores
director de la Institució, va invitar-nos, a mi i al poeta Stewart Conn,
a estrenar, i a participar-hi, el primer seminari de traducció poètica a
Farrera de Pallars. Nosaltres érem la tripulació escocesa, però aquells
seminaris han continuat fins ara construint ponts culturals amb molts
països, pels quals han passat la poesia i les idees, en ambdues
direccions.
Jo ni sabia català, ni hi parlava, el 1998, però en
tornant a Escòcia vaig decidir d’aprendre’l i de traduir els poetes que
havíem conegut en aquell poblet del Pirineu pallarès. La Generalitat em
va enviar inesperadament uns magnífics diccionaris, i així va començar
una vida nova per a mi, com a traductora de poesia –de poesia catalana
sobretot. Des de llavors he traduït molts poetes catalans per als
tallers de traducció poètica dirigits per organitzacions com l’Institut
Ramon Llull i Literature Across Frontiers.
Quan el gran poeta català, en Joan Margarit, va venir a presentar el
seu ‘Motius del llop’ al festival internacional de poesia, StAnza, de St
Andrews, va començar una col·laboració que ha vist la publicació de dos
reculls de poemes traduïts per l’editorial més important de poesia del
Regne Unit, Bloodaxe. El primer recull, ‘Tugs in the fog’, fins i tot va
ser el Poetry Book Society Choice 2006, i aquest mes de juny veurà la
publicació el segon recull, ‘Strangely happy’. Però tot això va començar
el 1998, amb la invitació de la Institució de les Lletres Catalanes de
venir a Farrera. I segurament que la meva història no és pas l’única.
Quan es fa sentir l’escassetat de diners, són sempre les arts que en
sofreixen en primer lloc, i, tanmateix, la independència d’una
organització com la ILC és l’enveja d’entitats semblants d’alguns llocs.
Aquesta independència hauria de ser protegida, i la ILC hauria de
continuar essent una Entitat Autònoma del Departament de Cultura. No
llenceu els vostres propis tresors!
Ben cordialment,
Anna Crowe
————————————————————————————————————————
EL VOLTOR DE MIRAMAR , Joan Alcover
És ver que val la pena de plànyer mon silenci?
És ver que m’aconselles, Heliodor, que llenci,
per recobrar ma lira, la toga de lletrat,
i el nodriment rebutgi de l’aucell engabiat?
Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa,
baixava de l’altura de Teix, llenegadissa,
un jovencell que havia caçat un voltor viu;
a costa de sa vida el davallà del niu.
Criada entre les boires que l’aspre cim esqueixa,
conserva l’au salvatge la majestat del néixer,
i, presa, dins la gàbia del parc de l’Arxiduc,
els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc:
el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,
la barba de la serra i sa pelada testa,
la mística llanterna qui s’alça com un far,
i el ritme qui davalla de la pineda al mar…
Com un soldà que, asmàtic, enmig de son imperi
del reuma i la pruaga sofreix el captiveri
i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així el voltor s’arrufa, sense girar l’esguard
a la sublim onada que baixa de l’altura
com un alè que eixampla el pit de la natura
fins a les grans marines que es baden a l’entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
i sols llavors les ungles del botador desferra
i, descloent les ales, se deixa caure en terra,
i del toisó de plomes estira son coll nu
fins a la carn sagnosa que el missatger li du.
I passen els poetes i canten la tragedia
del presoner, vivent encarnació del tedi,
qui sembla condormir-se en el llunyà record
de l’ombra d’unes ales sobre la neu del Nord.
“Com deuen acorar-te l’enyorament, l’enveja
del núvol qui rodola, de l’au qui voleteja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l’afronta d’un presidi de rei exonerat!
Ah! Si ta porta obrissin… Amb la primera fua
per recobrar ton torno sobre la penya nua,
als núvols pujaries, com Bonapart ho féu,
tornant de l’illa d’Elba al capitoli seu!”
Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia
de l’hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia
arriba a esmortuir-se dins l’habitud servil,
i l’àguila es fa ximple i l’home torna vil.
Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa.
Els ossos se rovellen i l’esperit també.
Vol llibertat l’il·lustre voltor?… Doncs ja la té.
No es mou; hem d’arruixar-lo per conseguir que surta;
prova d’alçar-se, pega una volada curta,
i cau; en pega una altra i es posa a un turó.
Passa la nit. Els hèroes no van al refector…
Rastreja una llocada, perquè té fam, el pobre,
i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;
i es troba, si la flaire d’un ase mort l’atreu,
que altres hereus del monstre botxí de Prometeu
deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no és per ell la glòria d’omplir el seu gavatx
amb tràgiques despulles de brega i de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
I sent que la campana de Trinitat el crida,
i, fent la torniola, s’acosta a sa presó,
i dins la gàbia espera l’arxiducal ració.
Tu, mestre que an el coure li saps donar l’aspecte
de l’or amb la llum viva d’un generós afecte;
tu, que a ma pobra Musa dediques mots suaus
i de la mà la’m portes perquè facem les paus;
tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga
que l’esperit enrampa i el pensament eixuga,
Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir
de la presó perpètua que tanca mon albir?
No és bo per ésser lliure qui a servituds s’avesa…
Sense tenir les ales de l’hoste de sa Altesa,
jo bé volar podria pels horitzons de l’art;
mes, per emancipar-me de mon ofici… és tard.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ja ho sabíem que tot era molt feble, però no en volíem parlar. ara CiU pacta amb el PP; a les Balears tot se n’ha anat en orris; al País Valencià els corruptes triomfen; els indignats només s’indignen i no saben sortir de la indignació. il n’y a plus rien a dire.
recorda, però, recorda que venim de molt lluny i que n’hem vistes de molt pitjors. no hi pensis més, només que tot ha estat com un miratge. hem viscut un miracle i ens han permès de viure’l com si hagués de durar sempre.
ara, però, els llops ja són aquí i no se n’amaguen. no és cert que la mort més decorosa sigui la del qui mor lluitant. allarguem la mirada damunt la mar. donem-los l’esquena i intentem guanyar ni que sigui mig minut més amb el nostre menyspreu tot ple de dignitat.