Plagueta de Bord

(Ja ho veus, Lector estimat, ni el cut-paste funciona!)

Vertaderament Ès un mot rarenc avui en dia: voluptuositat. TÈ una bella resson‡ncia baudelairiana. El deix que faci eco dins el meu cervell mentre mir aquest cÚctel explosiu que acab de fer dins aquesta sala de l’apartament que he llogat al pobletxo de Salern per preparar l’exposiciÛ d’en Robert. Cada cosa ve en el seu moment. L’he sol_licitada, l’he escollida, Ès el cel qui l’envia o un simple atzar? El naixement fou el principi. Per quË vaig haver de tenir una mare que nomÈs creia en el kumbai‡, el feminisme i el ´fer l’amor i no la guerraª?
AixÌ foren les coses: mon pare, Santi Morata, va ser un col_lega de la
comuna que tota una tropa de mallorquins i catalans s’havien muntat
devers el final dels seixanta del segle passat en una platja verge per
devers Goa. Ell va fer un mal viatge d’‡cid i una nit fosca es va
estimbar per uns penya-segats. Quan vaig arribar al mÛn mumare, Rosa
Suasi, em va enviar a ca la padrina Joana de B·ger amb una amiga seva
que tornava a Mallorca perquË s’havia cansat de l’espiritualitat Ìndia,
el sitar de Ravi Shankar, el Mahabharata, els gur·s i la meditaciÛ
transcendental. La fragilitat Ès un tema major per a mi, perÚ no es
tracta de la fragilitat ontolÚgica o de la finitud. Dit d’una forma
planera, Ès la vulnerabilitat dels Èssers vius el que m’obsedeix. La
vulnerabilitat dels sensitius, la vulnerabilitat dels febles, dels
idiotes, la vulnerabilitat dels sense-veu, la vulnerabilitat dels
infants quan neixen. Vulnus, la ferida… He tractat de prendre’m
seriosament les paraules de Nietzsche: no tenim altra representaciÛ de
l’Èsser que el fet de viure. Quan Robert, aquest galerista que m’empeny
i em dÛna marxa sempre seguit, em demanava l’altre horabaixa, asseguts
a l’ombra fresca de dos pins devora el calÛ dels Allaus, per on anava
la meva obra, li vaig dir nomÈs que el tÌtol de la prÚxima exposiciÛ
seria La forÁa dels vulnerables. Li vaig amollar sense pensar-ho, com
qui tira un os a un ca rabiÛs i insistent perquË calli. Ell em mirava
com si fos un orat que desvarieja i no deia res. L’horitzÛ de la mar
gran i antiga era molt net. No hi havia ni un nigul. L’aire exhalava
transparËncia. Ell fumava amb calades curtes i nervioses i mirava les
ones com arribaven molt suaus damunt la platja de cÚdols de torrent
grisos i els feien mormolar una m·sica silenciosa. Hi vaig insistir: si
em demanassis quin Ès tot l’esforÁ i l’energia que pos en el meu art
t’ho diria ben senzillament, voldria ser la veu de tot allÚ que Ès mut.
I ara tot aixÚ em revÈ quan mir aquesta obra que tenc damunt el sÚl
d’aquest estudi i on es mesclen el sexe, la mort i l’obscenitat a parts
ben diferents i que he batejat com a Sacrifici in·til. Entre la trama i
l’ordit de la tela hi deu haver sang de la regla de Marina i gotes del
meu verrim. SÌ, tot em va venir quan boix‡rem com animals fa tres nits.
A ella l’havia vista algunes vegades per la plaÁa del mercat que es fa
els dijous devora el petit port de pescadors. Era una al_lota menuda i
molt benfetona amb uns vaquers destenyits i una t·nica groc canari. Em
vaig fixar en les polseres d’argent que li arribaven fins al colze i
que feia cantar quan caminava. Duia un fulard taronja. Tenia els
cabells negres, llargs i arrissats, i els recollia en una cua de
cavall, i uns ulls clars que amollaven estrelletes. L’havia sentida
parlar amb les madones quan comprava la fruita i m’havia quedat
enganxat amb la seva veu ronca que em feia estremir. Un dia la seguia
d’amagatotis de lloc en lloc per beure aquelles harmonies vocals com un
assedegat que cerca la font on abeurar. DesprÈs no sÈ com la vaig
perdre quan acabava d’escoltar-la amb els ulls tancats. Aquell altre
matÌ feia molt de sol, un sol d’estiu al comenÁament de la primavera.
Havia anat al mercat amb una idea fixa. Volia comprar ametles, d‡tils i
nous per posar a una natura morta molt nutritiva que havia comenÁat el
dia anterior. Primer de tot vaig veure d’enfora un remolÌ de gent,
desprÈs, mentre m’acostava, vaig sentir la remor de la brega i entremig
aquella veu que prenia tots els riscs i cridava com una posseÔda: era
ella que intentava treure de les bufetades i els cops de puny de dos
bergants un nin prim i escanyolit, envoltada d’una tropa d’espectadors
que badocaven davant la feta i molta d’altra gent que continuaven fent
allÚ que feien. La vaig ajudar a desfer-se, d’aquells malanats, i
acompany‡rem aquell al_lot, que nomia Mohamed Achaari, al petit centre
de salut, on li varen curar les ferides i li posaren cinc punts a una
cella. AquÌ va ser quan vaig saber que ella nomia Marina, que el seu
marit havia desaparegut amb el seu fill de tres anys i que no n’havia
tornat a saber res, que desprÈs d’aixÚ havia estat moridora, que
s’havia refet molt a poc a poc, que feia joies artesanals, que tenia el
gust de dir allÚ que no volia sentir ning· i mesclar-se en assumptes
que no li anaven ni li venien per fer una bona acciÛ. Una frase seva em
va impressionar: de vegades allÚ que no Ès, revela allÚ que Ès. Din‡rem
en un restaurantet del port, S’Alm·nia, on feien uns arrossos secs
extraordinaris: en compartÌrem un de sËpia ben negre i un de marisc ben
saborÛs. Aquella Marina em va venir a veure al taller el mateix
capaltard. Em duia un ram de flors ventureres: mecmeremecs d’albÛ
florit, llevamans silvestres, espasetes lila, frËsies carabassa,
blauets i molt de fonoll com branques verdes de corall. Em duia tambÈ
un conte que havia escrit per a mi, Els escumÌfers canten a la lluna
nova. No saps quË sÛn els escumÌfers? Marina s’havia deixat els cabells
a lloure i em mirava com una nina petita que gui‡s un cavaller perdut
enmig del bosc de signes. Els escumÌfers sÛn individus que duen
sabonera, escuma. No importa quines siguin les caracterÌstiques de la
seva vida amorosa, ni la seva manera de ser o de procedir, les seves
qualitats o els seus defectes, les seves virtuts o les seves
depravacions, allÚ que els moralistes anomenen la bona o mala conducta,
els escumÌfers porten tots, en un lloc o altre del seu cos, la dosi
d’escuma que justifica el seu nom. En el centre de l’estudi hi havia
una tela de drap on havia comenÁat a pintar uns cossos turbulents,
enllaÁats, turmentats, plens de cruis. A la dreta de la tela
s’acaramullaven dos munts d’arena que havia carregat de les dunes del
Salobrar perquË volia que aquella obra tinguÈs unes textures mareses
plenes d’empremtes i ditades. No sÈ com comenÁ‡rem. No sÈ com
comenÁ‡rem a tirar-nos embostes d’arena. No sÈ com comenÁ‡rem a
despullar-nos amb la lentitud dels segles. No sÈ com comenÁ‡rem a riure
sense aturall entre besades. No sÈ com comenÁ‡rem a arrabassar-nos els
darrers teixits fins a acabar nus. No sÈ com comenÁ‡rem a banyar-nos
amb aquells poals d’aigua de mar que hi havia pels racons. I ens
rebolc‡vem un damunt l’altre per l’arena, i ens enllaÁ‡vem entre els
dibuixos del drap i ens contorÁ‡vem, i ens acaron‡vem, i ens abraÁ‡vem,
i ens caragol‡vem, i ens nu‡vem i ens penetr‡vem amb l’escuma i la
turgËncia dels nostres cossos vellutats, plens de pËls vibr‡tils que
ens duien cap als fondals de l’art de fruir. Va ser un encontre
deliciÛs, el deliri de la voluptuositat. El s·mmum dels plaers. Al matÌ
quan vaig obrir els ulls perquË el sol entrava a les totes dins la
cambra, Marina havia desaparegut. Em vaig aixecar. Damunt la taula de
la cuina m’havia deixat un bitllet: la Festa dels cinc sentits s’ha
acabat. Avui partesc de viatge. No em cerquis. NomÈs puc permetre’m
aquests excessos amb les persones que he de deixar. Ja m’entens,
estimat. Au revoir! Per quË aquelles paraules em semblaven dictades per
mumare? Era com si fossin un telegrama que havia somniat feia poques
nits i que havia escrit en un cornalÛ d’un quadre. L’etimologia
d’obscenitat Ès ´de mal auguriª. Els mals auguris no els vull per a mi.
Biel Mesquida

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!