@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
D’ençà que he obert d’ampit en
ample la finestra de la cambra de la planta noble i he ensumat el reviscolar de
totes les coses del jardí: he vist la flor lilosa de l’arbre de l’amor
enfilant-se per les branques que encara conserven les bajoques seques de l’any
passat, he ensumat l’olor de color de taronja d’unes frèsies humils esclafades
per la dormida de qualque moix, he sentit el brunzeig d’una abella que
s’aficava dins el calze d’una espaseta, aquesta flor venturera que surt per
miracle dins les pasteres al costat dels lliris que només són encara una
col·lecció de fulles verdes, m’he vestit com un llamp, he agafat una petita
biblioteca dins una bossa, la plagueta de notes, el capell de palla i he
davallat de quatres cap a aquell quadrilàter que rebrotava, rebordonia a les
totes davall un sol calent i traïdor que em feia fer etxems.
M’he assegut al banc que hi ha devora la vella
glorieta entapissat de barbeta que amb la sequera d’aquesta setmana passada ha
perdut aquella verdor refulgent. He pensat que el banc de marès gris és la
frontera entre el jardí i el petit parc de pins, mates i alzines. M’ha agradat
molt la idea de seure damunt una frontera: lloc d’entrecreuaments, de tràfics,
de mescladisses, de mestissatges… Primer de tot m’he dedicat a tancar els
ulls i escoltar el paisatge sonor que estava teixit de tota una polifonia de
refilars dels verderols, ropits, mèl·leres i d’altres ocells que feien passes
per l’aire. Si m’hagués deixat anar per aquelles músiques, acompanyades del
perfum embaumador de les flors de mel de l’heura, hauria caigut dins un
somnieig llarg i delicat. Però m’he estimat més deixondir-me i agafar un
llibre. N’hi havia un caramullet: Un lloc
a l’ombra (Proa) de M. Rosa Font, Contra
la mort (Proa) de Pere Rovira, Le
siècle oú la parole a été la victime (Mercure de France) d’Yves Bonnefoy, Emmaús (La Magrana / Anagrama)
d’Alessandro Baricco. El primer que m’ha vengut a les mans s’avenia molt amb el
meu estat d’ànim: Les bones companyies.
Poetes i poemes (Galàxia Gutenberg /
Cercle de Lectors) de Jordi Cornudella. És un exemplar que ja es veu molt tocat
perquè fa un parell de mesos que el passeig. Arreplega magnífics materials dispersos
amb versos de nombrosos poetes clàssics i contemporanis i també del propi
Cornudella. I per afegitó nombroses contarelles al voltant de poetes, de
traduccions, d’intuïcions poètiques. La primera part conté quatre capítols a
l’entorn dels tombs de l’any, de Carner i l’estiu a Carner i la tardor, passant
per Ibic i la primavera i per Horaci i l’hivern. Totes les traduccions del
poetes antics són del mateix Cornudella. I tenen el saber i el sabor d’un
amador de les harmonies de les paraules com el poeta Cornudella, que fa viatjar
d’una llengua clàssica a la catalana els mots alats. La segona part comença amb
tres capítols que mostren converses de l’autor amb Joan Ferraté, un poeta amic
i savi que li ha ensenyat molta de poesia i també la manera de llegir amb el
màxim rigor i aprofitament. Els quatre capítols següents Cornudella mostra com
els tractes assidus amb els poemes omplen la vida dels lectors i ens dóna
apunts i comentaris que ens fan més sensibles a la música dels mots. A la
tercera part Cornudella, amb l’influx d’un pintor-poeta com Perejaume i un
músic com Louis Couperin, ens ofereix una suite de set poemes amb noms de dansa
que alegren l’esperit i el deixen ple de ressonàncies i ecos. La quarta part és
una antologia de poetes estimats de Cornudella que ell ha traduït i dels quals
en dóna la versió original. Val l’alegria sentir la veu catalana-cornudellina
d’Hesíode, de Safo, d’Anacreont, de Catul, de Píndar, d’Horaci, de Marcial, de
Goethe, de Frost i molts més. Una deliciosa festa de llepolies clàssiques amb
un parell d’autors moderns. Bravo, Cornudella! I gràcies! Com no vols que amb
un llibre així perdi el sentit de l’hora, del temps i de l’estació. Un ropit
que s’acosta molt i em refila escandalosament devora el peu esquerre em fa
pensar en Emily Dickinson. En un dels seus poemes, que duc gravat a la pell de
l’esperit. Tanc els ulls i somnii.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!