Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Quan qued per parlar amb el meu amic poeta
Andreu Lliteras sé que hi ha una sèrie de ritus que tindran lloc sense la més
mínima intervenció per la meva part. El bessó, el nucli de les nostres trobades
capvesprals per parlar de tot, sol ser una narració de n’Andreu sobre la seva
vida plena d’esdeveniments que sempre m’han interessat, o el recital del seu
poema en procés, que també em resulta sorpresiu i refrescant. 

Per això ahir,
quan quedàrem en el bar Varadero, un lloc magnífic del port de Palma des d’on
es domina tota la façana marítima des del castell de Bellver, el Palau de
l’Almudaina i la Catedral fins a l’Arenal, per prendre uns gins tònics vaig
quedar impactat quan vaig trobar n’Andreu que ja duia una copa i em contava
entre grans aferrades pel coll l’alegria de veure que l’autonomia de Grenlàndia
era un fet. Pobre de mi no en sabia res del poble inuit, una població indígena,
potser seria millor dir autòctona, que prové dels grups de caçadors, amb les
seves famílies corresponents que fa trenta mil anys, van passar l’estret de
Bering fins a Sibèria i a poc a poc es van anar disseminant pel Pol Nord fins a
Grenlàndia. I amb un fervor que feia estona que no li coneixia n’Andreu em
contà aquesta història: Es calcula que actualmnet hi ha 150 000 inuits a les
regins àrtiques d’Alaska, Nunavut, Grenlàndia. Parlen la llengua inuktitut que
fins fa pocs anys només era un idioma oral. L’u d’abril de 1999 al Canadà aconseguiren
una autonomia importat amb el nom de Nunavut que vol dir la nostra terra en
inuktitut, tenen un parlament i una capital, Igaluit. Nunavut és un territori
àrtic de dos milions de quilòmetres quadrats i trenta mil habitants que arribà
a un acord amb el govern canadenc: els inuit renunciaven a les reivindicacions
territorials a canvi d’una autonomia especial. I com punyetes saps tantes de
coses d’aquests inuit?, li vaig tallar el discurs que semblava inacabable. Ah,
estimat amic, tu saps que fa dos anys em varen convidar al Festival de Poesia de
Trois–Rivières al Quebec. Allò era una festa, seixanta poetes vinguts de tot el
món que durant quinze dies recitàvem a res-taurants, bars, teatres, escoles,
associacions de veïns i fins i tot salons de te. Un dematí quan prenia el cafè
amb llet mig adormit per la marxota fins a la matinada la vaig veure: tenia uns
vint-i-cinc anys, uns ulls verds de moixa, uns pòmuls marcats, un somriure
explosiu i una llarga cabellera recollida en una cua com les pageses mallorquines.
Em va faltar temps per demar-li de quin país era. I amb un francès molt
especial entremesclat d’anglès em contà que era una poeta inuit i que venia per
recitar al festival. Quedàrem per dinar. Record que em vaig haver d’aixecar un
parell de vegades perquè m’explicava coses tan emocionats que no volia plorar
davant d’ella. Quan em dir fil per randa la situació de la llengua i la cultura
inuit vaig pensar que els catalans eren una llengua forta i imperialista. Ells es
trobaven dins la pèrdua contínua i accelerada. Feliçment havien aconseguit
transcriure els sons i ara ja tenien un alfabet i un diccionari en procés. Però
per molt que diguessin que el govern canadenc protegia la seva cultura tenien
problemes socieconòmics terribles: un altíssima tasca de desocupació i un fracàs
escolar molt gran. El seu estimat, feia feina de camioner sense papers a Nova
York i ella estava molt nerviosa perquè havien quedat que arribaria ahir i no
en sabia res. També em contà que la seva poesia era sempre inspirada, que
escrivia els pomes a raig i que després no tocava res. Em contà que el seu
primer poema va sortir un dia de matí que en va tenir molta de necessitat.
Parlava del dolor per un germà que enyorava molt i que feia molta d’estona que
no veia. La tarda d’aquell mateix dia li digueren que el seu germà havia tingut
un accident. I era  a la mateixa
hora que ella escrivia el poema. Creia en la força mediúmnica del poeta. Ens
donàrem cita per la nit al bar Zenobio on es feia l’off festival: decidírem que
sortiríem plegats i cantaríem una cançó de bressol: ella inuit i jo catalana.
Aquella nit no va aparèixer. Vaig demanar per ella i semblava que ningú no la
coneixia. Els organitzadors del Festival em digueren que no havien convidat cap
poeta inuit que es digués Naaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!