‘contra la poesia per la poesia’ per nicolau dols
Contra la poesia per la poesia per Nicolau Dols
la llibreria del carrer del Carme de Barcelona mantinguda per
institucions de les Balears amb l’objectiu de fer-ne un cap de pont de
la producció literària i fonogràfica illenca al Principat. Entre una
cosa i l’altra, els ajuts a la producció i la distribució arriben als
416.000 euros. No comptam aquí els ajuts específics a les publicacions que aconsegueixen atreure l’atenció de les institucions públiques. O sia, que són 416.000 euros anuals pel cap baix. Mentrestant, sorgeix qualque veu
no implicada en el negoci editorial que comença a plantejar-se la
qualitat de les publicacions.
La pregunta és fàcil: sense suport
institucional, tot això s’aguantaria? És una pregunta innocent. Algunes
coses s’han de mantenir, certament. No n’hi ha dubte. Però, ben mirat:
és tan nefasta la producció literària illenca que no hi ha cap
distribuïdor que la vulgui dur als mostradors del continent? No n’hi ha
interès? Obrir una llibreria a Barcelona per activar el consum d’obres
fetes a Mallorca va ser una gran idea l’any 1998, però no ho és
mantenir-la indefinidament. Això és independent de la vàlua dels
professionals que hi fan feina i de la comoditat que pot suposar
trobar-ho tot al mateix punt. Cada any que s’allarga el funcionament
d’aquest enclau, s’afegeix un any de retard en la desitjada activació
d’una distribució normalitzada dels productes culturals de la perifèria.
«La
parenta pobra» és una expressió que fa servir freqüentment i des de fa
anys Bartomeu Fiol per referir-se a la poesia. A Mallorca potser és
millor referir-s’hi com a parenta que ha tingut la sort de jubilar-se
amb una magnífica pensió. O sia, que cobra, però no fa feina. Sempre fa
de mal dir “això sí, això no”, però no deixa de sorprendre la inflació
de llibres de poesia publicats a Mallorca. Si miram només les obres
agraciades pel suport genèric a la fase II de la convocatòria de 2010
(llibres editats entre el 1r de gener i el 31 de juliol de l’any passat a
Mallorca), en resulta un nombre no inferior a 35. 35 títols de poesia
publicats en set mesos per editorials domiciliades a Mallorca o amb
sucursal a Mallorca! I, com a condició de la convocatòria, en tiratges
no inferiors a 1.000 exemplars. No en tenim dades de vendes, però la
inspecció detallada de molta d’aquesta producció és una mica decebedora.
No feim més que expressar una valoració totalment subjectiva, que es
pot contestar immediatament des d’una subjectivitat diferent, i que no
vol negar l’existència de vertaderes perles. Flowers in the dirt, sí, i
tant, i per això mateix víctimes de tot plegat. En general, però, cal
fer un esforç important per fixar què fa que un text sigui poètic i no
un diari personal reconvertit en un enfilall d’endevinalles. És trist
imaginar-se un jove dins la secció de poesia d’una llibreria de Palma.
En narrativa, en canvi, aquest desconcert no és tan evident. Un
observador es veu empès a pensar que per esdevenir novel·lista tothom
veu clar que cal qualque cosa més que la voluntat d’esdevenir-hi. Per
esdevenir poeta, en canvi…
Bé,
siguem constructius, que no sigui dit: i si ens aturàvem de publicar
llibres de poesia d’autors vius… en paper? Vegem: què en treu el poeta
de l’edició d’un llibre? Diners? Qui no ha somrigut en llegir aquesta
pregunta ingènua? I doncs? I si deixàvem
tranquils els diners públics i deixàvem alhora de gastar paper? Per què
no podem crear uns fonaments creïbles per a l’edició de poesia? El
problema no deu ser l’import, de cada vegada més minso. El problema és
la manca de criteri. Pareix com si els editors haguessin deixat de fer
el paper de filtre que hom n’hauria d’esperar, com si les institucions
haguessin posat els creadors immediatament en contacte amb els
consumidors. Utòpicament desitjable, això? No tant. No hi ha guia ni
sedàs. Què ens caldria aquí? Que les noves propostes dels creadors
rodassin una mica abans d’assaltar els prestatges en solitari: hauríem
de retornar a les revistes, caldria publicar a la xarxa, que ho permet
tot (menys l’olor de tinta, que no és de tinta, segons Desalmand, sinó
de la cola del llom i, miri, potser que deixem d’ensumar-ne, d’això). No
era una aspiració retornar als orígens orals de la poesia? Doncs ara no
és tan difícil. «No», dirà algú, «la poesia també pot ser gràfica». I
tant que sí, i amb animacions i vídeo, si cal. Doncs aquí hi ha el què
de publicar a la xarxa: és més flexible, més barat, més accessible.
Publiquem en paper, si és que realment cal, allò que perduri després
d’un temps de rodatge. Analitzem els impactes de les propostes poètiques
en la crítica i en l’acceptació del públic i després, només després,
decidim si ho paga publicar-ho en paper. Feim un reset? Va, sí, i primer
una moratòria de publicació de poesia en paper.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimat el que és dificilíssim és trobar títols de les editorials no principatines a Barcelona. En alguns casos cal fer l’encàrrec del llibre. Una altra llàstima és la manca dels títols que s’editen a Andorra, especialment de còmic i llibres joves, tots ells en català i de gran consum però que misteriosament moren a la ratlla administrativa que ens separa.
El cas illenc és més normal, els llibres mullats per l’aigua de mar es desfan abans de fer port a Barcelona.
El cas valencià és misteriós com l’Andorrà però menys fronterer mundial i més fronterer “comercial”.
Diuen les males persones que les empreses de distribució tenen acords de no ingerència territorial (les lleis de mercat que són tan lliures) i per això un llibre editat per la UIB no arriba mai al Principat de Catlaunya ni els del Principat d’Andorra arriben al Principat de Catalunya. En fí aquí també ens trobem en els marges del sistema.
Ui em deixo la poesia! En això tot teu. Tot i que jo prefereixo agafar el llibre i rebregar-lo, de fet m’és un ritual.