Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

A ca
meva no hem viscut mai cap drama. Els meus pares mesclaven el pensament, la
vida, la ficció i el saber com si es tractàs d’un únic cos. Tota la meva
infantesa fou un paradís.

(Imatge de Mateu Coll)

Vivia amb els meus progenitors en una caseta amb dos
aiguavessos, dues cambres, menjador, cuina i corral al barri de Santa Catalina.
El vell taronger, la palmera i el gessaminer alegraven la nostra vida al ritme
de les estacions. Mumare feia de perruquera a Ses Piules per devers l’hostal
Cuba, un local que s’anunciava amb un neó de color vermell clar que els
vespres, quan amb mon pare l’anàvem a cercar, s’encenia i s’apagava. Ell era
comptable d’una fàbrica de mariol·los i calcetins per devers Son Espanyolet. La
meva germana va arribar al món quan jo vaig fer dos anys. Em va desbaratar
completament la festa d’aniversari. Des de ben petitona va donar molta de creu.
Record que quan arribava el vespre es posava a plorar com si la matassin i no
s’aturava fins que sortia el sol. Mumare i mon pare feien torns tota la nit per
engronsar-la de banda a banda dels dos aiguavessos amb la falsa esperança que
d’un moment a l’altre deixaria aquella gisquera rabiosa i insuportable. El
pediatre assajà tota una gamma de moderníssims medicaments calmants, adormidors
i estupefaents que aquella menuda, aviciada amb els vouverivous, convertí en
productes excitants que li donaven una marxota de no dir. Na Rosa Quènia no
abandonà les ploreres fins que va fer tres anyets. Llavors s’aficionà a
despertar-me i amb una comandera molt estranya per a una nina de la seva edat
m’exigia sempre que jugàssim a lladres. No podré oblidar mai la feinada que
tenia tots els matins de tornar al seu lloc els trofeus que la nina m’havia fet
robar arreu de la casa. Li agradava molt que deixàs mumare sense cremes, ni
pintures, ni joies, ni tot aquell fotimer d’eines de cosmètica que acaramullava
al tocador. Una matinada que em va fer agafar l’arrissador de pipelles quasi es
va treure l’ull esquerre i haguérem de córrer al Pac amb una desorbitació
sangnant que li va durar una bona temporada i de la qual ella estava tota
alabada perquè havia de dur un pegat negre que la convertia en una capitana
pirata com havia vist en un dels contes d’aventures que consumia amb la
voracitat d’una rata de biblioteca. A mi m’agradava molt anar a l’escola. Era
un alumne mitjà. Els meus pares no mostraven per mi gens ni mica d’ambició. Na
Rosa els va crear problemes des de l’escoleta: va mossegar amb tota l’ànima
l’orella d’una amigueta i se’n va dur un bocineu. L’expulsaren. De més grandeta
l’expulsaren també de la majoria de col·legis. Els diumenges mon pare feia una
porcelleta rostida al forn del corral. Allò era tota una celebració. Primer de
tot s’havien de cremar a foc lent un parell de feixos de llenya de pi ben seca.
Després, amb una variabilitat lligada a la metereologia, esperàvem fins que el
forn tenia el paladar blanc. I a continuació, després de retirar amb un burjó
els calius cap a un costat d’aquella volta de totxos incandescent, arribava la
cerimònia de la penetració de la porcella dins el recinte sagrat. Mon pare
passava un guster que li fes d’ajudant: Marc, du’m això. Marc, du’m allò. Marc,
du’m allò altre. Na Rosa es passava aquell matí eixugant-se la cabellera
llarguíssima i fent-se estranyes tannares o llegint tebeos d’Hazañas Bélicas. No volia tastar ni una mossegada de porcella i
mumare li havia de fer sopes de llet. Això produïa una gran tristesa a mon pare
que li feia tota casta de moixonies per intentar convèncer-la que assaborís
aquella preuada menjua sense gens d’èxit. La porcella deixava tota la casa
perfumada. I era miraculosa: semblava que aquell animalet es multiplicava
després de cada dinar. Durava, normalment, fins el dimecres i de vegades el
dijous dematí encara en berenàvem. Sense témer-me’n em trob als quaranta-sis
anys casat amb una funcionaria de la Universitat de les Illes Balears, pare
d’una nina de vint anys i fent feina a una oficina de la Banca March just
devora el nostre piset de Sometimes. La meva germana Rosa no n’ha feta de bona
tots aquests anys. Es va escapar de ca nostra amb un colombià que es dedicava a
diferents tràfics entre els quals el varen agafar per tracta de blanca i de
blanques. Tot quant ens moguérem per ella no va servir per a res. Una vegada
que li duia doblers de part dels pares em va fer atupar per dos mulatos que em
feren una cara nova. Sort que a ell li varen pegar quatre punyalades els d’una
banda contrària i ella va quedar tirada sense protecció amb un bombo de dos
mesos. El nin era pura malformació. Després d’avortar va posar un poc de seny.
Va estudiar idiomes i comptabilitat. Ara fa de caixera d’Eroski. Ens trobam
algun diumenge a cals pares, que varen vendre la caseta de santa Catalina i
compraren un àtic devora el Terreno amb una terrassa de vuitanta metres que
mumare ha convertit en un jardí tropical amb una petit llac on hi ha cinc
tortugues gegantines i una illeta amb palmeres. Mon pare enyora les porcelles i
mumare diu que ara han de conformar-se amb un pollastre a l’ast perquè tots dos
tenen problemes de colesterol, d’hipertensió i del cor. Amb la meva dona, na
Catalina, vàrem decidir que només tendríem un fill i em vaig fer la vasectomia.
Hem boixat aquests vint anys amb una regularitat de tres cops per setmana. Na
Catalina no va ser mai una gran bellesa, emperò és la dona que més he estimat
al món. Sempre m’he conformat amb allò que m’ha arribat i no he tengut mai
grans ambicions. Ens agrada envellir plegats dins aquesta rutina quotidiana una
mica avorrida. Ens comptam les rues com qui compta els anys de felicitat. La
nostra filla, na Rosa Maria, als disset anys va seguir les ginyes de la tia. Es
va casar amb un tral·larel·le mecànic i xul·leres que l’inflava a bufetades
cada cap de setmana quan tornava gat a ca seva. Aconseguírem, després d’un
fotimer de denúncies, que se separassin. Quasevol dissabte hauria morta la
nostra Rosa Maria amb un d’aquells cops de puny de les pallisses que la
deixaven plena de blaus. Ara la tia l’ha agafada sota les seves ales de lloca.
Viuen plegades. No vull  ni pensar
en el truller que hi deu haver en aquell apartament de Santa Ponsa. Els dies
senyalats feim un dinar a ca nostra i vénen elles dues endiumenjades amb
aquelles robes tan extremades que no sé on deuen comprar, totes plenes de
piercings i tatuatges que a na Catalina i a mi ens deixen escarrufats, encara
que fem com si no passàs res. I es passen tot el temps del dinar i de la
sobretaula desjectant-nos, insultant-nos i dient tota casta de pestes de  nosaltres i de la nostra manera de
viure.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el dia 20 de març de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!