REPLÀ (I)
d’ençà que he tornat de Barcelona m’enyor. enyor fer feina a VilaWeb, enyor veure amics, enyor dinar amb amics, enyor El Molino, enyor la Biblioteca de Catalunya, enyor passejar-me per la Rambla del Raval, enyor mirar la ciutat del capcurucull de la torre de l’hotel B. R. amb algú al costat i sentir que tant d’espais ciutadans vibren amb els meus records de tota una vida. Uffff!
fa un venteguer. paseig per camins amb totes les voreres blanques de pètals de flor d’ametller, n’agaf una grapada i ensum aquells paperins blanquinosos de carn vegetal mig marcits. escolt Billie Holiday,
«I Can’t Give You Anything But Love» i mir uns núvols lilosos en forma d’embut. el vent sembla que se’n duu la veu esquinçada de la Holiday per entremig dels ametllerars que ja comencen a trure fulles verdes. la serra és d’un blau grisós. el vent m’entra per tots els forats del cos i em fa estremir. Em repetesc un aforisme de Ramón Andrés: la rama más alta, la cima, lo que jamás se alcanza. la humildad. camín com si perdés el bus.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!