LA BELLA JOVENÇANA QUE CANTAVA I BALLAVA
PER ENTRETENIR LA GENT
(In memoriam MARIA SCHNEIDER)
Sara Arús
contemplava les derrotes del temps que s’incrivien en la seva cara de dona de
seixanta anys. S’havia d’arreglar amb cura perquè anava a recollir les anàlisis
que el doctor Joan Rovira, aquell eminent i famós neuròleg de la Policlínica de
la Salut. S’havia pogut permetre aquest luxe perquè quan encara era la
Rosaverí, havia participat en un festival per recollir peles per a una ong de
la qual el doctor Rovira era un dels directius. Recorda que cantà les cançons
del seu darrer disc Amor i pell. Encara podria entonar «Foc negre,» «Assassinar
l’amnèsia», «La nit dels gats» o «L’inusual tacte».
Els diaris no s’aturaven de
perseguir-la. El pare del seu fill Jordi, un róquer macarra que tocava la
bateria amb un conjunt, Eladi Martí, l’havia deixada per una cantant melòdica i
això ocupà moltes de planes dels media. Es parlava d’un intent de suïcidi,
d’una actuació sota l’efecte de les drogues i una posterior cura de
rehabilitació. Tot eren cabòries dels periodistes que on no n’hi havia
n’inventaven. Ella senzillament s’havia engatat com una moixa de gener, deixà
el seu fill amb sa mare i es dedicà a fer més bolos que mai. Llàstima que les
actuacions arribassin en comptagotes perquè la mala sort la perseguia: el
mànager no li trobava feina i en un moment determinat es va escapar amb un jove
ros i la deixà sense ni un duro i amb deutes. Aquesta catàstrofe va coincidir
amb una campanya que li feia molt de mal. Li deien mala mare, erràtica, cap
buit, drogoaddicte, inestable, frívola, mal·leable, ambiciosa, superficial,
malcriada. La insultaven amb participis passats: propulsada, entronitzada,
parodiada, criticada, enderrocada, fustigada, perseguida, fiscalitzada,
prejutjada, vampiritzada. Va ser un linxament en tota regla. I aquí Sara fou
ingressada en un sanatori. Recorda aquella època com un malson. Li semblava que
havia perdut tot el talent, contemplava com s’esbucava la seva bellesa i la
família que s’havia aprofitat d’ella, l’abandonava. Eladi va recuperar la
custòdia de Jordi i aconseguí que aquest l’oblidàs. Quan al cap d’un any i mig
va poder fer vida normal ningú ja no recordava aquella cançó tan famosa,
«Confessió», que deia: «No som gens diferents / tu i jo / jo i tu / compartim
obscenitats / tendències singulars / amagades o admeses / belles necessitats.»
Va trobar feina a una perruqueria a prop de ca la seva mare i compartí casa amb
ella fins que es morí. Sara s’ha maquillat amb molta de cura unes ombres als
ulls, un poc de coloret als pómuls i una pinzellada de rouge als llavis. S’ha
posat el vestit jaqueta color xampany i unes arracades de perla amb unes
sabates saló i la bossa de pell vermella. Es mira a la lluna del guarda-robes.
Torna tenir ganes de plorar. La cintura de gerricó ha desaparegut i es veu
grassa, quadrada, vella. Emperò ha d’agafar coratge perquè avui el doctor
Rovira li dirà el resultat d’aquelles anàlisis neurològiques. I si li hagués
tornat arribar la follia? Si hi pogués anar amb el seu fill Jordi estaria
tranquil·la. Tots els intents de reconciliació foren un fracàs. Eladi l’ha
educat sense mare. Li va dir que ella era morta. Agafa un taxi. Va bé de temps.
Quan arriba no la fan espera gaire. Aquestes clíniques cares són puntuals. El
doctor Rovira la saluda com si fos una dama. I li dóna el més bell regal que
podria pensar. Senyora Arús, fins aquest mateix matí creia que vostè havia
començat una malaltia d’alzheimer. Però els resultats d’ahir són negatius. La
tractarem per aquest principide depressió que sempre la persegueix. No, no es
preocupi. No caldrà internar-la. I Sara-Rosaverí li dedica el somriure més feliç
en molt de temps..
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!