Un
cop d’estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les
regles de funcionament d’un país, sempre sense tenir en compte la
voluntat democràtica de la població. Un cop d’estat té dues
característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura
una nova ‘legitimitat’, que al capdavall el justifica. Els cops d’estat
clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per
això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va
passar a Turquia, per exemple.

La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat
sorgida de la transició. A mi, no m’agrada i crec que és la causa final
de tots els mals, però és la que és i no s’entén res si no partim
d’aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i,
d’aquesta, en naixen uns estatuts d’autonomia i unes lleis. Seguint
estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia
l’estatut d’autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals,
fins i tot quan ens són clarament contraris. I s’arriba a un resultat,
demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l’extrem: l’estatut aprovat pel
congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un
sol pas en aquest procés no es féu d’acord amb la legalitat
constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.

Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací
sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i
moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments
i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però
el fet s’entén millor si parlem sense embuts: era un cop d’estat.

Era un cop d’estat perquè es feia per la força i des de la força. El
constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament
espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans.
D’on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de
l’exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som
davant una substitució de l’origen de la democràcia, definició clàssica
del cop d’estat.

Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i
inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la
legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la
del Congrés dels Diputats.

I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que
no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no
hauríem d’oblidar que la constitució espanyola, les institucions
generals de l’estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I
això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el
poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d’un cos
organitzat i autònom dins l’estat –talment l’exèrcit.

El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència,
això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les
conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se
difícil d’esquivar l’evidència de la gravetat que encloïa: això és un
cop d’estat, ara ja en marxa i que no s’aturarà. I la millor resposta no
és pas dir que això no passa.