Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Això era i no era bon viatge faci la
cadernera. Aquesta frase epifànica m’arribava quan la padrina Joana Payeras
començava la rondalla com les primeres passes verbals d’un camí de felicitats
que m’esperaven rere cada cantó del relat, en cada inflexió de la veu, en el
tempo de les frases, en el rodolar de les metàfores, en l’enjòlit, aquest
suspens, que t’encalfreda quan menys ho esperes, de la narrativitat. Això era i no
era, bon viatge faci la cadernera i el buscaret i el ropit i aquesta mèl·lera
mascle, —plomes negres amb el bec d’ambre— que sobrevola l’embragament de l’acció
lletral.

[foto mark shaw]

Aquest scrapbook, el conjunt de petits llenguatges confegits que formen el tapís
que us despleg, és un conte. Cal 
repetir, ja ho he dit emperò d’una altra manera, que des que he començat a llegir-vos Llegir lletra de llatra ja hem partit cap al viatge en què veurem—escoltarem
i llegirem amb aquestes orelles que estan a la dreta i a l’esquerra del cap, l’entreteixit
de l’envers d’un tapís que esclata en totes direccions i que està fet amb
llatre de lletra com un capell o una senalla o un planeta. Som dins el conte:
cinc lletres que em tradueixen cop en sec totes les joies de l’encantament, de
l’encanteri. Un conte, una maquinària per fer somniar, per fer explorar, per
fer pensar, un pensament amarat amb totes les sensualitats dels conceptes
acaronats per la música de la paraula. Un conte és un material musiquer que
basteix ritmes, armonies, contratons i melopees: notes cal·ligrafiades a mà i a
estirades, notes caçades entre les retxes per les dreceres més secretes, notes
com a comprimits de sentits. Notes tintades amb la lectura en veu alta que m’han
produït una ànsia i una passió de la lletra o la seva absència més absoluta.
Notes en què tot serà aquest jo que intenta mascarar-se, emmascarar-se,
massacrar-se i emmarcar-se en les peripècies de ficcions fetes a mida d’aquestes
felicitats sensibles de la paraula quan hi ha una estona de pau entre dues
batalles de llenguatges. Quan les històries plenes d’humors i d’amors es conten
amb una birra a la mà o un drai martini mentre la música fràgil de la pau ha
fet emmudir els trons de les màquines de matar. S’ha de dir ben clar que els
grans esdeveniments del món tenen lloc al cervell. Fascinació, enlairament,
seducció, enlluernament: totes aquestes qualitats m’ataquen en el conte. I en
la meva lectura no em vull deixar cegar per les brillantors, ni encantar per
les veus, ni astorar per les sorpreses: cerc en la catifa els nusos, les trames
i els ordits de l’altre cantó de l’estora, aquell enteranyinat, l’entreteixit
que sosté com un sistema nerviós secret l’estructura del relat i els seus
afectes i efectes.

Això era i no era. L’era amb els missatges
tots suats i les mules esbufegant que batien per separar el gra de la palla. L’era,
un prodigi. L’era, un sol d’espigues padaurades dins un cel de cantussols que m’acaronaven
tendrament amb duresa. L’era vista des de l’ombra d’una figuera esponerosa coll
de dama on bevia amb el bòtil fresquíssim de suor. L’era amb la tossina de la pols
d’or dins l’aire que bofega.

I així creixen les parets mestres del relat
que sostenen les estances, les teulades, les terrasses, els jardins i els
parcs, els oceans i les estacions del casal de  lletra amb una llatina funcionalitat cap als plers i els
despertars del lector.

PAISATGE SEGON: L’ESCRIPTOR CAÇA EL PAISATGE

Un escriptor no és tant qualcú que té coses a
dir sinó qualcú que ha trobat uns procediments que generaran coses en les quals
no hauria pensat sinó s’hagués posat a escriure-les.

Aquell escriptor que va escriure “Perquè la
xafarderia és la sal de la vida i de la literatura a tot arreu. La cultura no és
més que xafarderia.” I també va escriure: “Una llengua ha de ser fàcil i còmoda:
mai una forma d’heroisme”, un dels creadors més potents de la prosa catalana
contemporània, Josep Pla, m’ensenyà des d’un bell antuvi, des d’aquella festa
que és El quadern gris, que l’escriptor és com el caçador que parteix cada
vegada que es posa davant el paper en blanc cap a una cacera de mots que
convertesquin el llenguage en un banquet. L’escriptor no és un mirall, és un
home amb una història clínica precisa, una sensibilitat, un talent i, sobretot,
un estat de gràcia. L’escriptor caça aquest reflex literari de la realitat que
tindrà una vida més o menys acusada segons la cura que hom hi posi en l’administració
dels detalls I, en definitiva, segons les possibilitats de què hom disposi per
a resoldre la pressa angoixant que semblen tenir els substantius de ser determinats
i descrits amb l’adjectiu exacte, precís, ben encaixat. I en definitiva la
literatura és un art de la paraula, de les paraules. Totes les virtualitats d’un
escriptor queden subjectes, en última instància,  a la seva major o menor habilitat en el domini del seu
instrument expressiu, que són els mots.

Pla en les planes descriptives no s’atura de
donar-nos connotacions sensorials: un camí reial de la descripció. El colors en
són la base de la paleta: “L’armilla de color de torrró de Xixona”, “Lloret és
una població color de braç de gitano” “una caseta de color d’ous batuts” “el
ponent es pintà d’una coloració acarminada –d’un color de llagostí bullit” “el
cel tendeix a agafar el color de la mantega fresca” “la boira de color de puré
de pèsols” “tenen un allum de carn de préssec”, etc. (continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!