ET EXULTABUNT
@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
L’aire
tenia en aquell espai una densitat diferent. En realitat, la història d’aquell
estiu resulta difícil d’explicar des del principi. El que queda és la
refulgència dels raigs de sol i una sensació forta d’absència… De la meva
absència. El lloc que ocupava. El paper que interpretava. L’espai dels meus
sentiments.
[imatge de sebastià perelló]
Per molt que això et sembli una contarella que has escoltat en
qualsevol part són paraules que surten de la meva ànima i que van dirigides
només a tu. Potser t’hauria agradat que començàs així la història d’un encontre
decisiu? La casa era ben original: semblava que un gegant l’hagués llançada al
coster d’aquell turó que dominava el mar de Bladern i hagués quedat enganxada
si cau no cau sobre els penya-segats. Havia conegut Dick Rivoyere en un
festival de poesia a Malta. El primer vespre en un restaurant de peix de La
Valeta vàrem ser els dos únics poetes que ens declaràrem públicament adoradors
de la llampuga i aquesta feta tan senzilla fou el començament d’una bona
amistat. Una de les feines d’aquell festival era un taller de traducció. Allà
també ens convertírem en un equip disciplinat i rigorós. Tinguérem un bon èxit
amb uns poemes de T. S. Eliot. Encara record tres versos d’aquell «Choruses
from “The Rock”» que esdevingueren el nostre leitmotiv de les jornades: Where
is the Life we have lost in living? / Where is the wisdom we have lost in
knowledge? / Where is the knowledge we have lost in information?, i que
cantàvem: On és la Vida que hem perdut amb el viure? / On és la saviesa que hem
perdut amb el coneixement? / On és el coneixement que hem perdut amb la
informació?, i rèiem com si haguéssim contat l’acudit més divertit del món. La
invitació per passar unes setmanes amb ell i la seva dona, Nora Saluelles, a la
casa d’estiueg a prop de Roses m’arribà amb l’excusa d’un antic projecte
maltès: traduir al català tota l’obra de Wilfred Edward Salter Owen.
Consideràvem actualíssima la seva poesia: El tema és la guerra i el patiment,
per què la guerra desborda el patiment i crea espectres sense ànima. La poesia
rau en la compassió, la necessitat del patiment com a reacció al caos. No
trobes que em perd en digresssions on encara no surts tu? Potser l´únic que
m’interessa és intentar fixar alguns perfils borrosos com si fos un nin que
mira el comportament de les formigues per fer els deures d’estiu. Altres
moments desig que no passi el temps i que aquell estiu duri eternament. La casa
a l’alçada del carrer tenia un jardí de tarongers i les barreres que l’encerclaven
no es veien per mor de l’heura espessa i les buguenvíl·lees vermelles i
blanques. El living-room era molt gran, hi havia un sala ovalada que pegava al
menjador i una terrassa immensa; la cuina i totes les habitacions també es
trobaven en aquesta planta. En el pis de baix trobaves una sala de jocs. I en
aquesta sala no hi mancava res: ni una barra de bar amb tot un pany de paret
d’alcohols; ni un conjunt de taules entapissades de verd billar per jugar a
cartes; ni una ruleta que ocupava el cercle central; ni un conjunt de
fotografies emmarcades amb els poetes amats per l’amfitrió (hi havia des de
Rimbaud a Graves, de de Foix a Villangómez, des d’Owen a la Dickinson, etc.);
ni, sobretot, nombrosos divans i sofàs, tan baixos com fondos, en què els homes
no es podien asseure sense sentir-s’hi malapler, mentre que les dones s’hi
reveixinaven amb les seves cames exquisides, i s’hi entorcillaven amb la
saviesa necessària per tansformar-se en glamouroses moixes de gener. Com és que
fas tan poca via? Com és que t’entretens en escenografies que no representen ni
els hams del record? Com és que no vols rabejar-te en la remor de saladina de
les ones que arribaven de molt enfora, en el perfum dels romanins quasi secs de
la garriga baixa que envoltava el lloc, en la litúrgia dels cossos que
bategaven ardents davall aquell soleller estiuenc? Com és que ja no has
esmentat aquelles primeres paraules: però tu m’agrades. Em dónes pau. I em
poses en tensió. Em produeixes una sensació molt estranya. No trobes que ja és
hora? La casa tenia una altra planta davall la sala de jocs: allà hi havia la
piscina, les dutxes i les cabines. Tot d’amics de Nora i Dick hi nedaven,
parlaven, bevien, prenien el sol. Braços humits i daurats d’homes sortien de
pertot i m’encaixaven la mà i també els llavis tendres de les dones em besaven
amb amabilitat. Imaginau-vos una seqüència de càmera subjectiva fent la
ziga-zaga entre un remolí de persones que riuen, parlen, criden, corren
s’encalcen i es tiren a la piscina, i arriba a un punt fix i enfoca primer a
l’infinit, d’on sorgeixen i es perfilen les cases blanques de pescadors de
Bladern, ara batejades amb nom d’hotel, després es detura en el rocam de formes
monstruoses d’un carabassa fort i, finalment, queda envescada al costat de la
piscina, en una al·lota asseguda en una gandula, ocupada tranquil·lament a
llegir. De sobte l’al·lota sentí la meva ullada i tancà el llibre, es tragué
les ulleres de sol i em mirà. Era d’una bellesa tan extraordinària que vaig
estar a punt d’esbutzar-me de rialles. Em vaig retenir amb totes les meves
forces. L’al·lota no tenia cap intenció de riure, tampoc. Sentia la vaga
impressió que els seus ulls clars em travessaven per estudiar la composició de
la paret que hi havia darrere la meva esquena. Em vaig dir que ella sabria
trobar els defectes que hi podria haver en els totxos i que perseguiria el mal
fins a l’arrel. Vaig pensar que si ella ho decidia la casa podria enfonsar-se.
Li vaig dirigir un somriure que just abans de convertir-se en ganyota va
despertar en ella un altre somriure. Però aquest somriure no era gaire amistós.
L’al·lota va agafar una cervesa d’enterra i en va beure un parell de glops.
Després continuà la lectura. Per què no contes com et trobaves exactament? Per
què no dius que malgrat que parlassis amb alguna d’aquelles persones sobre
l’actualitat del moment polític el teu esperit estava envaït per ella i no
t’aturaves de vigilar-la amb atenció extrema sense que se n’adonàs ningú? Per
què no confesses que decidires que era la dona més astoradorament reservada,
bella, llunyana, inesperada i inaccessible que haguessis vist mai. Ella no parlava. Ella no mirava.
Ella continuava llegint el seu llibre. Aquesta dona era la fam, la destrucció,
la plaga, la Dama ombrívola dels Sonets de Xècspir, la Mare Universal, la Mona
Lisa: un secret enrevoltat d’un enigma i tota ella perfumada de misteri. Les
seves mamelles evocaven l’apocalipsi i destruirien imperis abans que jo hi
pogués establir cap aliança còsmica. El seu cos, un miracle d’arquitectura i
l’obra d’un creador genial. No té necessitat de cap ornament: és l’art en
l’estat més pur i crema amb focs propis. Vaig fer crol una bona estona. Quan
sortia de la piscina ella hi entrava: nedava amb gràcia i facilitat. Vaig
distingir el blau violeta dels seus ulls un sol instant. Sublim. No puc trobar
cap altre mot per descriure
aquella mescladissa de plenitud i senzillesa, d’abundància i de reserva. Ella
era sumptuosa i tenebriònida. I inflexible. I generosa. Mai una dona no m’havia
tocat així. Ella ho era tot i tot
era massa a prop. I per damunt tot ella m’ignorava totalment. En un instat
determinat la vaig veure que parlava amb dues persones. Fent-me el distret vaig
obrir-me un camí per escoltar-la. Vaig sentir que opinava sobre un polític amb
un vocabulari impossible de transcriure, amb unes paraules gruixades,
grolleres, crues, verdes i impertinents. I vaig quedar torbat i regirat per la
mirada que em va dirigir quan es va témer que l’escoltava. Intentava
provocar-me deliberadament? En els seus ulls immensos d’un blau violeta vaig
veure una lluor estranya. No era una espira. Els fars no fan espires: s’encenen
i s’apaguen, escruten el cel i el mar. Dick em va dir alguns dies després:
surts amb una dona perillosa, ho saps? Abans hi havia moltes dones d’aquesta
casta a la mar. Quan et senties deprimit, fràgil, a punt de cometre errors, et
convidaven a acompanyar-les al fons de les aigües. Podies veure-les només quan
eres jove. Quan eres jove, les dones perilloses totes tenien aquells ulls, els
ulls d’un dimoni que ni tan sols no sap el seu objectiu. Els seus són iguals
als que havia vist a la mar. Ell ho havia endevinat. Però no vaig tenir esma de
contestar-li: quan vindrà la fi del món, quan els morts surgiran dels oceans i
de les tombes i quan, en un crit immens, el nostre planeta s’haurà esvanit en
fum, quan estarem tots sols a la Vall de Josafat en mig d’una multitud
innombrable esperant passar l’examen terrible davant el Jutge Suprem la meva
darrera visió serà la dels seus ulls blau violeta que em miraran com aquella
primera vegada. No deman res més.
[Aquest text va ser publicat al suplement «La Almudaina» del Diario de Mallorca el 7 de novembre de MMX]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De l’eternitat de l’adolescència permanent al perill d’una adolescència maliciosa que el que més bo que ha arribat a fer és ombra o intentar sortir-s’en al primer clau encés que puga trobar.