Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Per
sort tenia aquella habitació per a les ocupacions que reclamaven una solitud
inviolable: la lectura, el somieig, les llàgrimes i la voluptuositat.

Però en
aquell temps encara em pensava que de la vida ho sabia tot i no em temia que,
per desgràcia, no en sabia res i que eren molt rars els moments que em
permetrien prendre’n consciència. Potser aquest accident estúpid, haver pujat
dues bosses pesades de llibres des dels cotxe al pis, que m’havia deixat l’esquena
engalavernada amb una ciàtica terrible, ja era una substància reveladora de
moltes de coses que fins llavors no havia sospitat. D’ençà que estava
paralitzat per aquesta absurda mossegada nerviosa que malgrat les injeccions i
les píndoles no em deixava viure, em dedicava, les estones en què els
analgèsics feien la seva feina, a pensar i escriure que en el fons no sabem res
dels altres, fins i tot d’aquells que més estimam. No puc suportar que les
persones que creiem conèixer millor de fet ens són radicalment estrangeres.

No sé
per què pens en el repadrí Pere, que de petit em contava una feta que sempre
m’havia deixat estabornit: cada vegada que havia de partir de viatge, i ell ho
feia sovint perquè a principi del segle XX mercadejava cotxes a la Renault de
París amb un parell de socis per després vendre’ls a Mallorca, no deixava mai
d’anar al cementeri per fer una visita als seus morts. Era com un ritual
indispensable, com si li calgués retornar al fons de l’avior per poder prendre
el vol. Record que l’escoltava embambat no sabia ben bé per què. Supòs que hi
havia una salmòdia en les seves frases que feia que jo no sabés on m’havien de
dur un cop començades, com si navegàs dins un llagut per paisatges que no havia
vist mai i que em parlaven del pas del temps, de la importància dels records i
de la memòria dels morts. Encara que en aquells moments no ho sabés. La íntima
essència de la vida em passava inadvertida per davant els ulls esbalaïts.

D’ençà
que estic mig paralític na Damiana no m’ha telefonat ni m’ha vengut a veure. Em
va deixar fa dos mesos i tres dies. La vaig conèixer a la festa d’Anette, una
francesa que semblava bessona de Brigitte Bardot i organitzava unes festes de
puta mare amb unes ties boníssimes, digeis per un tub, molt de menjar i drogues
a voler al seu xalet de Sant Agustí, i no ens vàrem separar en els tres dies
que va durar el sarau. Boixàvem com a puputs als llocs més inversemblants.
Record un pinyol apoteòsic dins el gabial de damunt el guano, que feia una
pudor nauseabunda, que, tanmateix servia per obrir-li els sentits i excitar-la
d’una manera que jo no coneixia. Damiana xisclava a les totes i em clavava al
coll aquelles urpes vermelles com una moixa a la qual has esclafat la coa. I
quan li enfonyava la meva verga en una erecció salvatge entremig de les ales de
les cacatues, els lloros i vés a saber quins altres animals exòtics i acolorits
que omplien de polsim, de plomes i de plomissó tot l’aire, cridava de guster
com si li hagués fet endins una flamarada. Fets dos babaus ens posàrem a viure
plegats com si aquella lluna de mel no s’hagués d’acabar mai. I jo com un colló
em vaig enamorar d’aquella estudiant de cinquè de filosofia que em feia
enravenar dia i nit totes les neurones del meu cervell com si fossin músculs
d’halterofília.

Enyor
aquella cridòria de Damiana amb Feuerbach a tota hora: hi havia els seus dits
llargs i prims teclejant pel meu pardal el concepte d’alienació en la
consciència humana, hi havia l’àlbum Aqualung
de Jethro Tull a tota mentre ella cantava “en el principi l’home creà Déu i li
va donar poder sobre totes les coses” i me la mamava, hi havia aquells passeigs
llargs vorera de mar quan em contava les teories de Feuerbach i de Marx que
formaven un dels capítols bàsics d’aquella tesi inacabable i em donava llengua,
hi havia les barrinades coents a la cova de l’Eco, on ella mormolava entre
llepada i llepada “homo homini deus est”, i això me la posava dura com un mànec
de xapeta, hi havia aquells somnis en què ella es despertava maleint Hegel
embolicant-lo de colobres, víbores i enviant-li assassins lletrats perquè
esborrassin amb lleixiu tots els seus llibres com un àngel exterminador, hi
havia una Damiana domèstica i cuinera excel·lent que em feia uns peus de porc
desossats i farcits de cervell que eren un llepadits i després em convidava a
una de les seves excursions feuerbachianes durant la qual estudiàvem les
formigues per demostrar que el coneixement i la consciència són de natura
social i acabàvem mossegats per aquelles bestioles com personatges d’una
pel·lícula de Buñuel, hi havia una vida intensa en què ens enviàvem missatges
codificats plens de trujades, endevinalles complicades per aconseguir llepolies
sexuals i jo, moltes de vegades, li havia de demanar sopetes, hi havia
traïcions subterrànies misterioses, hi havia fondes repressions secretes, hi
havia totes les passions humanes reunides en un parell de metres quadrats, hi
havia l’esperança i les llàgrimes, hi havia el coratge i la por, hi havia la
follia i la feblesa, hi havia el perdó i la glòria, hi havia un esperit de
resistència, hi havia les traces de la lluita entre les forces de la vida i de
la mort, hi havia tota una història d’amor continguda dins un boliquet. Hi
havia un home amb una bultaco grandiosa que la va segrestar quan menys ho
esperava: una nit en què ella m’havia promès enregistrar amb vídeo els set
orgasmes productes de la meva saviesa, el seu gallet i un flascó de popper.

Hi
havia la teva lletra malgirbada i punxaguda damunt la carta d’agraïment pel teu
cum laude sobre Feuerbach i d’anunci de la teva partida per veure món. Va ser
això el que em posà a les portes del suicidi. M’havies fet mal de veres, ara
sí.

 I avui, a les tres en punt, mentre em
menjava una truiteta a la francesa deliciosa feta amb un poc de sobrassada
coent i dues llesques de pa amb tomàtiga que m’ha fet abans de partir na
Karina, aquella senegalesa que tu contractares i que ha resultat ser un àngel
de la guarda, na Peus Negres, com tu l’anomenaves amb aquell racisme que és ben
teu, m’has telefonat. Na Treici m’ha dit que havies quedat paralític i m’ha fet
molta de gràcia. Ha! Ha! Ha! No li he contestat ni pruna. Què ets mort, xato?
Que ja no te’n recordes de la teva Damianeta? Ni mu. Si no vols que et véngui a
veure, ja m’ho pots dir perquè de feina no me’n falta. M’hauria agradat
respondre-li amb tota la tendresa del món, dir-li que la necessitava, que
encara ho era tot per a mi, que no l’havia pogut oblidar, que l’esperava amb el
cos obert, que somniava amb ella, que em feia palles recordant-la, però només
he tengut el coratge de contestar: vine quan vulguis. No em puc moure.

Ara
només em resta esperar. Estic desintoxicat de la vida. Potser tota aquesta
telefonada és una de les seves juguesques per fer-me més mal. Caldria que
l’oblidàs. Però ho he intentat de mala manera i no he pogut. Fins i tot em vaig
posar un cilici que em va donar l’oncle capellà, don Mateu, quan era un jovençà
que es matava a palles i em va dir que em podria ajudar. Però res de res. Una
sangada per no res, perquè al final acabava tirant la llet per les bardisses. I
si fos un poc pervers i convidàs na Cati, aquella betzola que fa temps que em
va darrere, l’aficàs dins el llit i quan na Damiana tocàs a la porta ens trobàs
ben nuats? Desvarieig, deuen ser aquestes pastilles que tant em fan una sonada
com em donen una fortor de conill. Perquè els conills boixen a les totes.
Record que el repadrí en tenia i allò era com una plaga. M’he de posar
tranquil. Aquesta Damiana en té per aturar un tren. Un dia em va amollar
assuixines: La mort és el millor remei contra la vida.

Em
posaré darrere la porta i miraré qui surt de l’ascensor. És igual si l’espinada
em fa un maler. Prendré més calmants. No vull que m’agafi desprevingut. Però
això és una animalada.

Potser
ni vendrà tan sols. Potser tot és una xulada. Però, i si vengués? Crec que sent
la porta. Me cagon redell. Quasi no veig res. Crec que és ella amb un home. Ja
té collons la cosa. Quina mala pècora! Amb un home!

He
decidit que no obriré. Sona el telèfon.

He
decidit que no contestaré.

Em
desintoxicaré per sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!