Plagueta de Bord

Massa cel en aquest quadern postoperatori, massa roses, massa fulles d’or roig dels caquiers, massa rellepament estètic, massa tranquil·litat, massa maquillatge. I els dolor impossible de tapar amb els analgèsics? I els miradors nous sobre la vida anterior? I el marro? Com pot ser que una castració d’una glàndula com el tiroides deixi aquest acordió d’imatges, d’idees i de fets ensucrats, heidiescs, la, la la? És ver. No es bo de fer contar les estripades. Aprofit qualsevol nuvolet meravellós de baudelaire per amagar la sang que raja cap a defora (i per dedins?) o aquell desig (ben conscient) de ser sol, de dur-ho sol, d’entotsolar-me a fons, aquelles ganes rabioses de cremar el llit, la cambra, les paraules. Les ganes de tallar totes les connexions (no vaig rebre cap visita per voluntat pròpia), els telèfons, els cables mentals amb els altres, la insuportabilitat del món dels humans supurant amb la ferida, amb aquelles dos forats a cada banda de la ferida, dues fonts ufanes de la ferida, d’on sortia un líquid vermellós —sang i humors corporis i ves a saber quines dolenties— que unes infermeres em buidaven quan estaven plenes aquelles ampolletes de plàstic. I que semblaven dues monyes de Pipi Calzaslargas.
&&&
Per primera vegada en molt de temps (ni ho record) no vaig tenir gens d’escriguera (vaig deixar l’ebook i els quaderns, jo que sóm Monsieur Moleskine,ha! ha! ha!,  la mont-blanc i el telèfon dins la bossa negra de pell al guarda-robes): això va ser tot un esdeveniment. Ho he de pensar més. Em va pegar una visió rabiosa de la literatura catalana d’ara dominada per la flonjor, per la irrisió, per la mortor: unes ganes de fer sabotatges vitencs, de posar bombes verbals, de terroritzar amb llengües de foc i fum. Arreu, arreu! Pim! Pam! Pum! I la manca de llegiguera (tenia diaris, revistes, orquídies, llibres a balquena. Res, no em passava res per la vista. Mentida. Unes línies de Des bleus a l’âme de la Sagan: supòs que pel títol). Això també em va impressionar en mig del meu mal. Dies i nits singulars (sobretot negranit), vivia dins una illa de no escriguera, de no llegiguera. I de metamorfosis que encara no sé.
&&&
[Imatge de Pocho De Rosario]

Amb aquell desassossec, amb aquell mal, amb aquella ràbia, amb aquella fortor anava a llocs de mi mateix on encara no he habitat mai. Ho sé. Però això costa. Volem viure en les zones urbanitzades d’un mateix. En el ca nostra d’un mateix. En el formigó d’un mateix. En els xaletets propis amb jardins i palmeres de cartró pedra. A les platgetes i les cales de la infantesa que coneixem pam a pam. Als foraviles nostrats que hem trepitjat fins a l’esgotament. Als pisos i les cases on hem viscut a voler: al conegut. Com si no sabéssim després de Freud que allò més quotidià es pot tornar cop en sec estrany i incomprensible i estranger. I inquietant:  selva desconeguda, perillosa, amb ferum d’arrencat plena de feres salvatges i de malalties que maten, de guerres tribals i globalitzades, de tresors somniats i de innocències possibles, de pantans febrosos i d’abismes xucladors em fa por. La meva selva verja em fa una porada. I la vaig poder veure per les encletxes del dolor, de l’insomni. Sobretot de l’insomni. Quan no podia pus, quan tot allò em semblava massa devastador, massa ensolitudinat i fosc i fred i negre i paorós, etc., premia el timbre i demanava a l’infermera una pastilla per dorm¡r. I la química no em servia quasi de res. En els somnis tot retornava: repetitiu, martellejant, convidant-me a l’exploració en qualsevulla territori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!