Plagueta de Bord

El mal em ve de més lluny.
Per què escric aquesta frase petita, secallona, prima com un tel de ceba quan
voldria contar els darrers esdeveniments amb un llenguatge flamejant, barroc,
ple de frases que espirejassin entremig d’un fumejar intens o inventar una gran
oració principal majora i senyora amb un rossegall de pelleringos de frasineues
en contínua diàspora disseminadora?

El mal em ve de més lluny.
Per què escric aquesta frase petita, secallona, prima com un tel de ceba quan
voldria contar els darrers esdeveniments amb un llenguatge flamejant, barroc,
ple de frases que espirejassin entremig d’un fumejar intens o inventar una gran
oració principal majora i senyora amb un rossegall de pelleringos de frasineues
en contínua diàspora disseminadora? El mal em ve de més lluny, d’aquestes zones
d’ombra profundes i amagades de mi mateixa que no he volgut descobrir perquè em
feien por, d’aquests angles morts on m’he negat sempre a davallar per no
trobar-me amb un reguitzell de sorpreses que em demostrarien que la nina
angelical que vaig ser només ha existit en un muntatge més dels que he sabut
fer amb la poca vergonya més freda i esmussadora.

No va haver d’insistir gens
per fer-me anar a la seva casa que devia haver estat dels majorals de l’antiga
possessió i que era a l’altre extrem del bosquet de roures i acàcies, prou
allunyada del camp d’esports, on havien quedat les meves companyes. Hi havia
una dolçor en la seva veu quan em cantava les excel·lències de les meves
redaccions sobre les virtuts teologals, les pràctiques de la caritat o la força
de la puresa. Vaig mirar aquell clauer tan ple de penjarolls estranys com una
sargantana argentada o una espècie cocodril que em va produir un calfred
instantani. No et regiris de res. Parlarem com si fos una confessió. L’aire feia
pudor d’encens i de roses seques. Hi havia un santcrist de mida natural al fons
de l’entrada amb tot de llànties d’oli enceses al peu. Em va agafar de la mà
per guiar-me dins aquelles bellumes que creaven unes resplendors aquoses per
les parets totes plenes de quadres negrencs, on no podia distingir més que
paisatges plens de tenebres i figures que podien ser verges o princeses. La
pressió dels seus dits era suau com una carícia. Es va encendre una col·lecció
de bombetes en forma de cor d’ànimes del purgatori damunt una foganya immensa i
vaig veure que ens trobàvem en una sala gran amb un sofà de pell negra al
centre i tot un conjunt de finestres tancades que devien pegar a la zona de
clausura de les monges. Em va fer asseure al centre d’aquell sofà amb la vista
cap a un mirall gegantí que hi havia a l’enfront i on es reflectien les clarorineues
d’aquells llums que no sé per què em recordaven les que col·locava de petita a
l’arbre de Nadal. Es va posar dret just darrere i amb una veu baixa em digué a
cau d’orella: ara t’ajudaré a treure’t la roba per fer-te unes fregues amb aigua
beneïda i oli sagrat. Tot em semblava com si fos un joc, com si hagués entrat
en un somni hipnòtic que em tranquil·litzava d’aquells nervis a la panxa que
m’havien vingut quan el matí en el confessionari m’havia dit que em volia donar
la seva benedicció íntima després de la classe de dibuix, quan teníem l’esplai.
Has estat l’elegida pel Senyor, em mormolà tan a prop que vaig poder sentir
aquella aroma d’espígol que desprenia la seva pell i que em produïa
estremiments sobtats. Em va ajudar a treure’m la jaqueta de punt, la brusa de
seda blanca, els sostenidors de cotó i vaig sentir que l’aire era càlid com si
s’hagués encès una calefacció. Ell anava amb aquell vestit negre on només
l’alçacoll blanc era l’únic detall que mostrava la seva identitat. Pos les meves
mans damunt el teu cap i en nom de Déu et començ a beneir. Et beneesc i et
recoman sobre totes les coses que no has d’odiar el teu germà, pobre pecador, i
no has de passar pena més que pels teus pecats. Et beneesc i només desig
conèixer a través dels ulls de Déu que ets una al·lota penedida i tota bona que
Ell estima i duu dins el seu cor ple de joia i amor. Mentre deia aquests mots
em passava la mà pels cabells amb l’aigua i després vessava a poc a poc d’una
botelleta petita un oli espès damunt les meves espatlles i em donava fregues.
La misericòrdia de Déu pels pobres pecadors és immensa com els oceans, i si ets
bona al·lota i no et desvies del camí recte, Déu et salvarà, però has de donar
tota la teva confiança a aquest capellà triat per Déu per a la teva salvació, a
mi. Les seves mans recorrien amb molta tendror els meus pits i sentia com un
alè espiritual que m’envaïa mentre el pare Picornell envestia una lletania
sense moure els llavis ni tan sols: «Susanna, llum de la meva vida, foc de les
meves entranyes, pecat meu, ànima meva…»

El mal em ve de més lluny.
No puc descriure amb la claror de la memòria uns camps de devastació on vaig
entrar pel meu propi peu, sense cap empenta, ajudada per aquella curiositat
sense límits que des de ben petita m’havia fet anar per les aventures més
perilloses dels infants. Primer de tot em vénen al cap les caceres d’animals
estranys en aquells llargs estius que passava a cals padrins de Pedrenya:
calàpets que caçàvem devora la bassa del Tancat, amb aquell cos grossot i
feixuc tot ple de berrugues que primer torturàvem amb agulles de fer calça i al
final desxullàvem amb un trinxet fins que en quedava un munt informe que
enterràvem amb precipitació dins el fang. Aquelles ratapinyades menudes que
agafàvem a la cova dels Penjolls, les enclavàvem damunt una creu de dos bastons
i les obligàvem a fumar fins que feien el bategot. Després les dúiem en
processó dins uns baguls fets amb capses de puros fins a un cementeri on hi
havia tot de creus amb els seus noms: Xoroi, Caluna, Pixal, Cagoera, Pantafins,
Tundrumal, Figot, Paneralla i d’altres noms que jo m’inventava. Els jocs de
metges amb els meus cosins als porxos de la casota dels padrins de Pedrenya,
quan en Miquel i n’Andreu feien de cirurgians i m’operaven tota nua damunt una
post de planxar de la tia Antònia amb una mala fi d’instruments —graneretes,
matamosques, pinzells, alicates, lloses— que em produïen pessigolletes per
entremig de les cames mentre em tocaven les mametes per veure si hi tenia algun
mal mal. I també quan jugàvem a casar-nos, primer amb un i després amb l’altre,
i ells es despullaven i em mostraven la seva pixeta sense circumcidar i sense
pèls i jo els feia tota casta de moixonies amb les mans i amb la boca i amb els
cos i ens abraçàvem i ens tocàvem i ens llepàvem i ens mossegàvem fins que ens
avorríem. Record que allà dalt, el darrer estiu que hi jugàrem, vaig aprendre a
donar besos amb llengua que m’agradaven molt, especialment amb n’Andreu, que
s’havia convertit en un mestre del joc. Tot allò estic segura que va ser un
revelador de les pors, dels desigs i dels moviments d’amor d’un home cap a una
dona. Tenc la sensació que en aquells jocs prohibits vaig aprendre unes
tortures de delícies que no vaig poder oblidar mai. Aquells èxtasis que només
puc recordar entre obscures boires potser es poden contar amb frases musculoses
de les que es corben, s’inflen, s’engorguen de plaers i s’aferren al lector en
un voraginós territori d’estretes.

Vaig perdre tota noció de
temps i d’espai. Quan me’n vaig témer ell em desfeia el cinturó i a poc a poc
em baixava la faldilla. A Déu li agrada la nuesa de la seva filla. Has estat
triada per Déu per ser beneïda per les meves mans i en honor d’aquesta elecció
Déu et demanarà de vegades que facis coses que tu no entendràs o que en primer
lloc pensaràs que són dolentes. Tu m’has de donar tota la teva confiança i fer
tot quant et dic sense dubtar-ho ni un moment. L’obediència completa és l’única
via que duu al cel. Tu has d’escoltar aquest capellà i seguir les seves recomanacions
en totes les coses. I no has de contar mai a ningú sota cap concepte tot allò
que passi entre tu i jo en la intimitat. No perquè sigui secret o dolent, sinó perquè
és sagrat. M’havia baixat les calces i estava tota nua i estirada damunt el
sofà mentre ell em besava amb uns llavis foguerejants que em donaven un gust
travessat de calfreds per tot el cos, especialment quan posava la seva llengua
endimoniada entre les meves cuixes obertes. Tots som pecadors, jo mateix som un
pecador. I aquí s’obria la bragueta del pantaló i treia una homenia que em posava
amb lentitud dins la boca mentre afegia: Totes aquestes paraules inspirades
vénen de l’Esperit Sant.

El mal em ve de més lluny
encara, d’aquell gust malaltís i necessari que varen constituir les llargues
sessions de benedicció amb el pare Picornell, que duraren fins que en acabar el
batxillerat vaig deixar el col·legi de les monges de Maria Intercessora i vaig
anar a la Universitat de Barcelona. No el vaig voler desemmascarar mai, el vaig
protegir, crec que el vaig arribar a estimar, al pare Picornell. I ara que acab
de llegir que s’ha mort li dedic aquest record feliç, aquest acte d’agraïment
infinit pels seus exorcismes, per tots els dimonis que em va treure i em va
presentar. No m’han desamparat mai, ni ho faran ni ara ni en l’hora de la meva
mort.

[Aquest text va aparèixer al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el dia 17 d’octubre de 2010]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!