Plagueta de Bord

Cel color de mar. Vinyes color de verema. Ceps color de verga. Pàmpols color de rovell. Portadores color de verdanc. Mans color de raïm negre. Suor color de call vermell. Cos color de calentor encesa.
Com duc enclavades dins el record les veremes de ca l’oncle en què la feina i el desig s’entrunyellaven per aquell aire de xafagor perfumada de melassa amb dolçor exactes!

Ja sabia l’hore de l’encontre dins l’estable, entre la palla, en
aquelles sestes secretes en què ens xuclàvem l’ànima. I alenàvem fluixet
les corregudes perquè no ens sentís cap missatge que s’hagues estirat
entre les bales de palla, vora les boals, dins la frescor aromàtica.
Em besaves amb la ràbia de ser un home que no em pot tenir cara alta.
Que m’agafa i que m’estreny i que m’estima per la fosca matisada de la
tarda. Jo et sabia entre els meus tactes rabiosos i violents que feien
de ta carn una festassa. Jo et menjava l’homenia amb mossegades sense
dents, amb salives i llengua càlida. I tu queies estormiat entre les
meves anques. La teva carnadura estesa, sencera, m’adobava.
Tot era lent i era etern i era ràpid com les feines a escarada, tot era
gestual i fondo com s’estimen els homes que tenen l’ànima de tendror
zebrada de deliris amb les mans fermades.
Érem natura que congria natura. Ens grufavem les vorevius de l’ànima. De gust ens abeuràvem. En la conjura de l’astorament feliç hi havia el desfici que no s’acabava i ajaguts de bell nou entre fils d’or refèiem la bellesa de l’encontrada.
Si qualcú hagues dit: Qui hi ha aquí? Tot dos hauríem contestat alhora: dos mascles amb els collons i les boques enganxades d’estimar-se.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!