Plagueta de Bord

Em digueres, Jaume, ajagut al sofà color de
confitura d’albercoc davant la foganya, en el teu francès tan correcte: Il n’y a point de chemin vers le bonheur; le
bonheur est le chemin. Per què no m’ho tradueixes, Isona?

[imatge de barceló] 

I jo, com una botxa, tot d’una vaig contestar: No hi ha cap camí cap a la bonahora; la bonahora és el camí. No t’agrada aquesta forma de dir «felicitat» en català: bonahora? Feies mambelletes amb dos dits. Em vaig llaçar cap a la carnositat dels teus llavis com si necessitàs beure’t sencer. Aquesta pluja sempreseguida em deixava baldada, amb les idees escampades, amb un feix de plom a l’esquena, amb un cansament malaltís. Tu, sobretot aquestes darreres setmanes, duies una activitat vertiginosa. Havies partit cap a París per entregar en mà una feina molt singular. M’hauria agradat poder-te acompanyar, emperò si no aprofitava la temporada de Nadal, la botiga se n’aniria en orris. Aquells primers quatre dies em semblaren llargs, pesats, inacabables. El segon vespre, després de parlar una estona amb tu, que em contaves les peripècies complicades d’un joier artista entre les grans signatures de la place Vendôme, em vaig asseure al racó de les llàgrimes. I em va venir al cap la imatge de Marc: aquells cabells llargs i onats damunt una cara fina, blanquinosa, amb uns llavis prims. Éreu tan diferents quan us vaig conèixer plegats! Va ser a l’ombra transparent dels plàtans de la plaça de Santa Eulàlia. Vosaltres dos rèieu molt a una taula al meu costat. Ens miràrem. Ens somriguerem. Ens posàrem a parlar i acabàrem dinant en una pizzeria de Cala Major damunt les roques, discutint sobre Les liaisons dangereuses com a novel·la reveladora dels mecanismes del desig masculí en un Ancien Régime agònic. Em vaig enamorar de Valmont. Em recordaves a John Malkovic i a l’home rebutjat per la marquesa de Merteuil. També em perdia per la figura del llibertí que expressava la degradació i la inversió dels valors cavallerescs i cortesos. Em semblaves una intel·ligència perversa. I també eres el Valmont mort en un duel pel jove Dancey per haver sollat l’al·lota, Cécile Volanges, que aquest estimava, un suïcida per mor de la desesperació amorosa i per mor de la pròpia desfeta. No t’ho vaig dir. I des llavors, Jaume, entrares en la meva vida i el teu amic Marc va sortir de la teva. De París estant quasi enllaçares amb Barcelona i Lisboa. Aquestes separacions m’esmicolaven. I ara, després de besar-te molt de temps em digueres que havies de partir cap a Berlín. Aquella nit ens enrotllàrem com si fossim dos tocats d’amor en una crisi paroxística. Em vaig despertar de matinada —amb la teva respiració d’ós satisfet al meu costat— plorant la teva absència. Aquella forma teva de preservar el misteri, l’ambivalència dels sentiments, la capacitat que tenies per evaporar-te en determinades situacions, tot això surava dins l’aire rosa de l’alba. Quan em telefonaren per comunicar-me que t’havies mort en un autopista alemanya va ser com si ja ho sabés. Quan volava damunt els Alps nevats em sentia seca, congelada. Sabia que l’amor impregna i transforma les entrades a la realitat. Aquelles darreres paraules amb les que m’acomiadares, Jaume, a l’aeroport de Son Sant Juan espurnejaven dins el meu cos: crec que necessit entrar en una època en metamorfosi. Ara som a l’hotel. Estic desfeta. Els tràmits administratius m’han deixat baldada. Obr la teva maleta i i et sent allà mateix. Agaf la plagueta de cobertes vermelles on escrivies tot allò que et passava pel cap. Tremol. És com una violació post mortem. Què passa, quan després de la mort d’un home, la dona que ha compartit la seva vida durant un parell d’anys llegeix el seu diari íntim i constata que no hi és?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!