ESTRICTA INTIMITAT
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
He
començat malament el dia: just arribat a la galeria d’art la meva ajudant m’ha
dit que m’esperava aquell pintor jove que té una habilitat extraordinària per
fer còpies. Em duia la Vanitas que li
havia encomanat feia quasi un mes.
Era un quadre d’un artista d’Amsterdam del
segle XVII que nomia Jacob De Gheyen i del qual no se sap quasi res. En el
darrer viatge que vaig fer a Nova York la tela em va impressionar quan la vaig veure en una sala fosca dels Metropolitan
Museum. La reproducció era perfecta i allà davant tenia reunits el crani, el
rellotge d’arena, una bugia, unes flors i unes peces d’or. M’agradava aquesta
casta de quadres que et fan pensar en la pròpia finitud. La vida passa, els
plaers són efímers i la cendra serà la nostra pell darrera. Però potser el que
m’agradava més era que damunt el crani hi havia una volta estranya en la
superfície de la qual es reflectia una cambra com en un mirall; i al fons de la
cambra hi havia una finestra que s’obria cap a un paisatge lluminós; si t’hi
fixaves bé endevinaves allà baix una ciutat viva, renouera i animada amb
botiguers i madones, mariners i gent enfeinada sota un sol provisional. Així
anava tot: les flors es mustien, l’or llenega entre els dits, l’espelma s’acaba
i la carn torna pols però en el fons la vida continua. Aquell quadre era un
agent colonial estranger que em feia veure que el gust de les coses es dedueix
de la seva precarietat.
Conduïa
com un esperitat amb el cap a adobar. Els semàfors em semblaven eterns i havia estat
a punt de fer el desbarat de passar amb el color d’ambre quan tornava vermell.
La frenada fou tan forta que una senyora gran que esperava per passar pegà un
xiscle tan terrible que em vaig pensar que l’havia atropellada i la pudor de
cautxú cremat m’entabanà. Duia dedins la intensitat d’aquells que saben que no
tenen temps per perdre. Em semblava que avançava pels carrers i avingudes com
si llançàs un pont de felicitat urgent sobre el buit de la meva vida. No tenia
trellat. La circulació pel centre era molt lenta i intentava passar als altres
cotxes fent virgueries i llavors els conductors em pitaven, em cridaven, em
maleïen i estava segur que d’un moment a l’altre un policia m’aturaria i em
posaria una multa grossa. He estat a punt de treure un mocador blanc per la
finestra, tocar el clàxon seguit seguit i conduir a tota com si dugués un
accidentat a punt de fer el qüec. Però no m’hi he atrevit. Volia fer tanta de
via que m’he errat i per mor d’haver agafat cap a l’esquerra enlloc de la dreta
he fet una voltera que m’ha posat tan nerviós com si aquell trajecte fos la
carrera definitiva. Estava segur que tots els meus moviments es trobaven sota
la influència d’aquella Vanitas que
impregnava tots els meus pensaments.
Quan
he vist els primers xalets de la urbanització he fet un alè. El pinar i la
verdor forta dels jardins plens de palmeres, washingtònies, garrovers i xiprers
en unes mescles diverses i esponeroses convertia aquella zona en un oasi just
devora ciutat. Faltava poc per trobar aquell revolt dins la pujada seca on
deixaria el cotxe. Després agafaria unes escales que baixaven cap a la part més
arrecerada d’aquell comellar des d’on es dominava el bosc de Bellver amb el
castell al capcurucull i un bon tros del port amb el Club Nàutic, la Riba, la murada
i la Catedral al fons. No es veia ni una ànima, com si aquell lloc fos un barri
abandonat. Només la piuladissa dels ocells i un ca que lladrava rere una
barrera formaven la banda sonora de la meva davallada. A la fi he afinat aquell
gran gessaminer ple de floretes perfumades —la meva fita— que vessava damunt la
porta del servei que estava just empesa.
Primer
de tot he mirat com si fos un lladre que vigila el lloc. Aquell edifici
racionalista blanc tenia les finestres tancades com si no hi hagués ningú. He
travessat per damunt la gespa cap a l’única porta lateral entreoberta. Dins la
cuina hi havia una televisió encesa on la presentadora acabava de regalar un
viatge al Carib a una al·lota que es queixava perquè s’hauria estimat més
guanyar un cotxe. He sortit a un menjador il·luminat per un raig de sol que es
filtrava pels pesats cortinatges. He arribat a l’entrada. L’escala que pujava
al primer pis tenia un replà on m’he aturat una estona. El cor em botia a tota.
Només se sentia d’enfora la veu de la presentadora que contava la separació
d’una actriu perquè havia trobat l’home amb una altra. El passadís tenia la
claror marina d’un ull de bou al fons. He obert la primera porta de la dreta.
Dins la fosca negra les pampallugues de l’ordinador que estava damunt una taula
em permetien veure el gran llit i una silueta en posició fetal. M’he tret les
sabates i m’he desvestit depressa. He aixecat el llençol i m’he aferrat a aquell cos musculat i càlid. M’han
entrat ganes de dormir-me així, estrenyent-lo ben fort com si fos meu per
sempre. Però sabia que havia d’anar per feina perquè m’esperaven a la galeria i
havia perdut molt de temps.
L’he
girat d’esquena. L’he besat a la boca. He aficat la meva llengua entre la seva
llengua immòbil. He acaronat els mugrons fins que l’he pessigat a voler. La
seva verga estava enravenada. L’he descapollat amb violència. Li he menjat
l’aglà una bona estona. Ha començat a gemegar fluixet. Li he posat una grapada
de saliva al forat cular on el meu sexe ha entrat a poc a poc. Mentre anava
envant i enrere feia uns ais ais petitons com si es trobàs dins un somni.
Després s’ha posat a cridar com una bèstia i hem passat gust plegats.
Quan
he sortit al passadís he mirat el rellotge i m’he regirat. Era tardíssim. He
baixat l’escala de quatres. A la tevé un locutor del telenotícies deia que hi
havia el perill d’una gota freda. Quan he sortit al jardí començava a ploure.
Pujar escales amb la brusquina que em pegava devers la cara era molt
emprenyador. Quan he entrat dins el cotxe s’ha posat a fer trons i llamps. He
telefonat a la meva ajudant per dir-li que arribaria un poc tard a la cita
perquè havia hagut d’acompanyar la meva nina a l’hospital després d’un accident
domèstic. Havia volgut agafar un ós de peluix d’una prestatgeria i havia caigut
d’esquena. Sempre m’agradava trobar excuses familiars perquè eren les més
versemblants per al personal.
Just
abans de partir, quan em mirava de primcompte la Vanitas, ell m’ha telefonat. He tingut un tremolor sobtat ple de
calfreds per l’espinada. La seva veu m’excitava tant com el seu cos. Qualsevol
dia el gravaria per escoltar-lo molta d’estona, perquè era molt poc parlador.
M’ha dit que l’endemà la seva dona no hi seria en tot l’horabaixa perquè tenia
guàrdia a l’hospital. M’ha afegit que volia que el posàs de panxa i li fermàs
les mans i els peus al llit. Ha penjat sense dir-me adéu. El vespre he ajudat
la meva dona a banyar els nins i a colgar-los. Hem sopat mirant L’edat de la innocència que ella havia
comprat al quiosc.
He
dormit malament. La Vanitas m’havia
deixat un halo d’inquietud. Me’n vaig tot d’una a comprar un ram de roses
grogues.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 22 d’agost de MMX]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!