LLIBRES LLEGITS
UNA
OTOMANA O UNA BUTACA AMB ORELLES?
Quina és més bona per llegir a gust? Deix a l’aire la resposta i des
d’una butaca reciclada us assegur que si pogués us faria una llista de trenta
llibres que m’envolten i que són com una col·lecció de tòxics que et donen
vida. No puc. Però us esmentaré set títols ben alimentaris i bons quasi sense
donar-vos gaires arguments.
Abel Cutillas és un jove (Vinaixa, 1976), llicenciat en història i filosofia per la Universitat de Barcelona, que va treure una novel·la titulada La mort de Miquel Bauçà (Editorial Fonoll) que m’ha entretingut i divertit molt. El que m’agrada més d’aquestes 124 planes és la seva llibertat constituent que es desboca en totes direccions la qual cosa fa que el llibre es llegeixi com un divertimento sensacional en el que es creuen els enterraments infinits de Bauçà amb Bruce Lee, Espriu i Borges, la tesi dels feits de Jaume I el Conqueridor i el llibre Delirious New York de l’arquitecte holandès Rem Koolhaas, el doctor Robert Gaudí i Cristòfol Colom amb Nietzsche, els Cresques i Pessoa, Duchamp i Bakunin, etc. De vegades peca de superficialitat, de magror.
Una jove professora de literatura anglesa a la Universitat de Wisconsin a Madison, Lorrie Moore, ens mostra el cor de les coses a la novel·la Al peu de l’escala (Edicions 62): un text contra els bons sentiments.
Als 36 anys, després de trencar el seu tercer prometatge, cinc anys abans de la seva mort, Franz Kafka escriví la despiatada i riquíssima Carta al pare (L’Avenç Literatures), que ha traduït magníficament Ricard Torrents que també ha fet un pròleg llarg i aclaridor de la complexitat del text, ple de ressonàncies en la vida i l’obra kafkianes.
CASTELLET ENS MOSTRA I ES MOSTRA. M’ha arribat el llibre com un regal caigut del correu postal. Feia estona que l’esperava, anys. Som un fan de la literatura en primera persona del crític i amic J. M. Castellet. Quan l’any 1988 va treure Els escenaris de la memòria (Edicions 62) vaig fer una festa grossa. Amb una prosa senzilla i planera d’aquelles que t’enganxen des del primer moment ens contava la seva relació amb escriptors tan diferents com la Rodoreda, l’Ungaretti, l’Octavio Paz, el Pla, la Mary McCarthy, el Pasolini, l’Aranguren o el Gimferrer, i ens donava un retrat magnífic d’aquests noms convertits ens personatges vius i plens de noves perspectives. Perspectives de la ploma i la sensibilitat d’un lector extraordinari —recordau que un dels textos essencials de Castellet és L’hora del lector que Emili Manzano ha agafat per fer titular el seu programa de llibres?— amb uns autors estimats. I també, tan bé, a través d’ells ens feia una radiografia de la seva propia educació intel·lectual. Des de llavors li he fet malalt el cuc de l’orella perquè no s’aturàs d’escriure aquestes semblances personals d’unes persones rellevants del món de la cultura que han tingut relacions amb ell, amics seus, col·legues, en temps dolents per a qualsevulla lírica. Amb la seva cara de polissó em deia que no passàs pena, que ho feia. I ara ens acaba d’oferir una altra bella entrega: Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos. (Edicions 62). I ha agafat sis amics personals que l’han acompanyat en el món de la cultura des dels anys de la Dictadura del segle passat i que tenen especial rellevancia en la vida i en la història cultural catalana i espanyola. Els noms són molt atractius: Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. Al principi hi ha una justificació tendra i sincera de Castellet en què reconeix: «Crec que no hi sobra ningú, però segur que en falta més d’un. En tot cas, la redacció d’aquest llibre ha estat una feina gratificant i m’he sentit molt honrat de deixar constància escrita d’algunes peripècies que he compartit amb sis amics en temps adversos.» El llibre es llegeix com un menú extraordinari. Un festival de sabors. En el llibre s’hi pot entrar per qualsevol porta, per qualsevol lloc. Això és el privilegi que tenen alguns textos que s’han obrat amb una lletra que no és esclava d’un únic argument o d’una sola trama. En la trama i en l’ordit d’aquestes “pàgines viscudes” (aquí dic una veritat mentre rememor el nom antic de llibres com aquest) hi ha sempre seguit l’esquer a punt l’ataquis per on l’ataquis. Primer el vaig fullejar. Em vaig entretenir amb frases intel·ligents i sentides de Joan Fuster a les Converses de Formentor, l’any 1959, que vaig subratllar amb cura. Hi havia un aire fitzgeraldià en aquella diàleg de dos pensadors joves amb un whiski a la mà entre la negror violenta dels pins arreveixinats ran del mar en el Club dels Poetes on hi havia barra lliure per als savis. Després vaig veure net i seductor com en un retrat de Willy Ronis, de Bishin Jumonji o de Catany el personatge del poeta Gabriel Ferrater. La intel·ligència potent que li permetia escorcollar les gramàtiques, els versos i les dones, i el feia fracassar en les seves ambicions més secretes és aquí, en les línies de Castellet. I el veig amb un tassó ple de transparència a la mà i aquella veu quequejadora, amarada d’unes músiques que s’acordaven amb exactesa a les idees, i ho veig en les planes castelletianes que es devoren amb la velocitat de la llegiguera desperta. He de confessar que vaig començar per Terenci Moix, vaig seguir per Ferrater i Fuster, amb Carlos Barral vaig riure (un humor molt personal i mal de definir per singular travessa tot el llibre. I t’amolla de tant en tant una descàrrega d’hilaritat deixindidora), amb Manuel Sacristan vaig viure la Barcelona de la infantesa d’ell i del Castellet, amb alfonsio Comín vaig reveure un estrats d’homes ntregats a la lluita contra el franquisma amb totes les forces i vaig acabar-lo amb la gola d’una novel·la apassionant i plena d’aventures. “Les aventures d’uns sensibles”, podria ser un altre títol de Seductors, il·lustrats i visionaris. Castellet ha tornat a fer diana amb una prosa que conjuga la narració en primer persona, el conte, els reportatge d’investigació, el document i en molts de moments la novel·la d’intriga i suspens, els vertígens de la ficció. Qui cregui que el llibre és un enfiloll d’anècdotes va equivocat. Amb aquestes pàgines coneixem molts dels perfils de la vida quotidiana, dels interessos, dels pensaments i dels treballs i els dies d’aquestes sis persones, però el més encantador és que a través d’aquestes vides alienes és la del propi Castellet que sen’s apareix siluetejada en un profunditat autobiogràfica magnífica dins el ciclorama dolorós d’aquella grisor franquista sense llibertat ni justícia, intempèrie pura, contra la qual tant ell com els seus amics lluitaven. L’estil fragmentat i lliure d’aquests records és un bàlsam. I acostar-nos de d’aquest món actual de desmemòria als pensaments personals que rememoren el passat sense censures és un regal exquisit. Contar ad hominem tot quant surt en aquest llibre és una confessió plena de revelacions que sense ell s’haurien perdut. Vet aquí la força i l’energia de la lletra. Hi ha excèl·lencia i delícies en aquesta obra que he deixat tota plena de subratllats i notes als marges en la primera lectura. I és un llibre de relectura, lenta i atenta, d’aquelles descripcions en què has corregut massa empès per la curiositat, relectura de les notes d’humor segon, secret, que constel·len les planes, relectura dels detalls exactes de l’esperit d’un personatge caçat en unes poques línies essencials. Gràcies, amic J. M. Castellet per aquesta nova entrega. I et desig marxa i coratge per a la pròxima singladura lletrera. Contra la desmemòria i a favors dels records! Moltes de gràcies!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’any fusterià de 1977 a cap principatí català del poble planer i ras sabia el significat de ser català. I no necessitaven els governs de Madrid, espanyols o cap escriptor pro-espanyoliste per a definir-los en funció d’altres interessos.
No més Jordi Pujol amb pragmatisme va intenar encaixar l’actualitat del poble planer i ras amb les ambicions espanyolistes de l’Estat espanyol a Catalunya.
L’any fusterià de 1977 a cap valencià del poble planer i ras sabia el significat de ser valencià. I no necessitaven els governs de Barcelona, catalanistes o cap escriptor pro-catalaniste per a definir-los en funció d’altres interessos.
Sense el pragamatisme d’acceptar el poble valencià tal i com era, no és podia encaixar en cap moviment catalanista. Sense conectar amb el present i sense present no n’hi ha futur més enllà del despròposits del despròposits.
Els País Valencià estava obert pels quatre punts cardinals, i amb la pressió catalanista va restar tancada pel nor en un quarto d’interessos espanyolistes comuns.
Cada poble és el que és en l’actualitat, com el poble egipci són els que són a l’actualitat i pot ser ara no tinguen res a veure als temps de Rhamses o Cleopatra.