Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Si he
d’inventariar els llocs més insòlits, o menys preparats per això, en què ho he
fet, citaré un ascensor, diversos halls d’edificis, jardins públics, una sala
de classes, molts de cotxes, excusats de tota casta, un balcó, un aquari, el
camerino d’un teatre, una fàbrica de sabates, una bugaderia, diferents corrals,
una capella, una vaqueria, i molts de llocs de la natura: boscos, guarets, una
zona humida, el cim d’un puig, un marge d’oliveres, la platja, els penya-segats
i sobretot la mar.

(Foto Ferdinando Scianna)

I un bon nombre
de butaques, sofàs, tamborets, otomanes,
cadires, han acollit les meves posicions amoroses com també taules de
cuina i
de menjador, despatxos, lavabos, rajoles, bancs, parquets i una màquina
de rentar
que tenc a ca meva i que m’agrada fer servir mentre boix.

Les
ones arriben a la platja amb una intensitat creixent. El sol m’enlluerna
i
només puc veure bubotes que em passen per davant pegant corregudes i
botets. Hi
ha moltes de dones amb les mamelles a l’aire. Els homes duen uns mallots
de
bany exageradament llargs. Els meus eslips vermells són com una
excepció. Estic
cansat, molt cansat i aquest renou de les ones —xassss-xasssss-xassssss—
tan
compassat em calma, m’afluixa, em relaxa i em fa molt de bé. No tenc
ganes de
pensar en res, però això em resulta impossible. Agaf una embosta d’arena
i
l’amoll a poc a poc. Em ve la idea del temps que fuig. Això és una idea
senzillona i m’ajuda a distreure’m. Ara uns nins amb poals corren a prop
de la
meva tovallola i m’esquitxen. La frescor de l’aigua fa que tota la pell
es
dreci, reviscoli. Em sent cansat, molt cansat, com si aquests darrers
dies
fossin els de la fi del món.

La
nuesa de les dones em va fascinar des de petit. Era un nin i ja demanava
a les
amigues que em deixassin ensumar les seves braguetes i si podia les
besava, a
elles i a les braguetes. Vaig descobrir la masturbació molt prest.
Devers els
vuit anys ja me la remenava i és una activitat solitària que no he
deixat mai,
fins i tot aquests darrers temps en què el problema s’ha agreujat i no
em deixa
dormir. Vaig perdre la virginitat quan era un adolescent de quinze anys
amb la
meva primera al·lota per dins la garriga. Ella va ser una bona
iniciadora i li
he d’agrair dos anys de classes pràctiques excel·lents. Des de llavors
no he
conegut cap període de castedat més llarg d’un mes. Si hagués de dir les
vegades que he barrinat en la vida en podria sumar devers tres mil. No
he
tengut cap pràctica sexual singular i he de reconèixer que som un amant
molt convencional
amb els meus gusts. Si hagués d’assenyalar una feblesa  m’inclinaria
per la cunnilinció,
concretament per la cadireta de la reina. Però ara fins i tot això és
perjudicial, perquè l’ejaculació m’arriba abans que toqui voreres. Estic
desesperat. Entre perdre l’enravenada i córrer-me tot d’una som un home
mort.

Els
nins —un que devia tenir cinc anys i temperament de líder, dues nines
que
semblaven bessones i n’obeïen les ordres, i un altre, anarco en
potència, que
anava a la seva— construïen un castell d’arena a la frontera del meu
cap. Allò
em semblava una invasió de territori. Però amb els seus crits i les
seves
explicacions —aquí hi ha un pont que pega damunt una presó on hem tancat
vint
terroristes, allò és la torre de vigilància, mira si ataquen els moros
aquí hi
ha les estables amb el meu cavall blanc, en Valent, allò és una bassa
d’oli
bullent per torturar negres, etc.— m’ajudaven a oblidar els monòlegs que
no
podia deixar d’escoltar dins el meu cervell.

Només
som una secretària. Una secretària de direcció, això sí. I faig una bona
feina.
Tots els meus caps d’ençà que vaig començar a denou anys després d’haver
fet
estudis de Filosofia, que vaig deixar perquè m’avorria molt encara que a
ca
meva em coneixien com na Filosofatis, i treure’m el títol de secretariat
a una
acadèmia molt bona. També vaig fer un màster de llenguatge administratiu
a la
UOC. Tot això em va ajudar a entrar a fer feina a Inesbur, però encara
em va
ajudar més la coneixença dels meus pares amb na Maria Antònia. Sempre he
fet molt
bona feina i només he seguit les instruccions del meu director general.
Per
això quan em vengueren a cercar els policies i em dugueren a comissaria
no me’n
podia avenir. No es pensi que som poma, però creia que per firmar els
papers
que em corresponien i que la majoria ja duien el vistiplau dels
directors
generals i de vegades del conseller, no feia res de dolent. Crec que tot
el que
em passa ve d’aquell vespre que vaig viure dins aquelles quatre parets
amb
barrots. Li contaré el que em feren. Crec que és la causa, afegida a la
girada
de ventre de la detenció, d’aquestes migranyes tan i tan fortes que des
de fa
nits no em deixen dormir ni amb tots els orfidals que em recepta el
doctor
Almirall. Sense cap violència, tot s’ha de dir, em posaren dins una
cel·la
petitona amb una dona amb aspecte de gitana. Estava asseguda i
plorinyosa i no
s’aturava de mormolar: Caramelo, Caramelo. Quasi no em va mirar. Jo la
vaig
saludar com toca. I quan feia una bona estona que érem allà dedins vàrem
sentir
remor rere un finestroneu que era a la part de dalt d’una de les parets i
que
no havia reparat. Ella va ser com si li haguessin posat un injecció de
cocaïna
en vena. Es va posar a cridar fort que eixordava, Caramelo! Caramelo! I
la veig
que es treu els vaquers mig esquinçats que duia i queda amb unes
bragotes
verdes estampades de margalides i s’enfila damunt la cadira per arribar a
la
part alta de la paret i amb la cremallera dels calçons es posa a
escriure a la
paret interior amb unes lletres grosses i malfetes la paraula que no
s’atura de
repetir: Caramelo. I vet aquí que a la cel·la del costat una veu d’home
comença
a xerrar amb ella. Era el seu xixisbeu. I ella li deia que volia
coca-cola i un
bocata de mortadel·la i un cigarret de costo. I ell li deia que només
tenia llet,
molta de llet i que la taparia de llet. Allò no ho podré oblidar mentre
visqui.
Sort que després em tragueren d’allà i em varen fer preguntes que vaig
contestar fil per randa. Bona som. 
I sé molt bé quins contractes em passen per les mans i conec la
legislació
de memòria. A posta vaig treure el número tres de les meves oposicions,
en què
se’n presentaren dos mil i busques per a vint places. Ara estic pendent
de
judici, però aquesta maldecapada no em deixa ni un moment. Com si em
menjàs un
corc. Estic desesperada.

Els
nins han fet una fortalesa damunt unes muntanyes. Hi ha edificis que
semblen
l’obra de Gaudí. Les dues nines s’han convertit en princeses i una es
casarà
amb el marquès. Es barallen per això. L’altre nin ha tirat un parell de
bombes
i s’ha carregat una bona part de la murada. Què fa un pobre psicòleg
penitencier
prenent el sol en una platja de la marina de Llucmajor? Fugir, fugir a
l’escapada dels meus pacients que amb els seus discursos
m’emmalalteixen, fugir
de tota la caterva de politicastres empresonats que sembla que hagin de
tenir
més pena que els xoriços d’anar a peu, —la darrera una administrativa
addicta a
l’heroïna que signava qualsevol paper a canvi d’una dosi, on
arribarem?—, fugir
a l’escapada de la meva exdona que només em demana coses com si jo fos
un
exmarit a la carta que ha de seguir fent totes les feines domèstiques,
excepte
la sexual, que seria l’única que practicaria a gust i que em nega com a
bona
economista. I dedicar-me als meus tres assuaujaments: el consum de
tabac, el
consum d’alcohol i el consum d’haixix, substàncies considerades nocives
que
m’ajuden a fer la vida més agradable i a excitar l’esperit. Els dos nins
i les
dues nines trepitgen el castell i encontorns amb ràbia i pegant bots
mentre
canten “ Yo soy español, español, español” amb un meravellós accent
mallorquí.
M’han deixat arrebossat d’arena i no hi ha cap pare ni cap mare ni cap
tia
eixorca que els controli. Viva Herodes!

[Aquest text va sortir publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el proppassat 1 d’agost de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!