SANDUNGUERA
IN THE BEGINNING
El mill m’indica que som a prop d’una zona humida. La panissola borda és senyal de sóls sorrencs i llimosos. El raïm al final de la tija de les flors de l’all de bruixa amb els seus colors d’un blau violat, dretes, que formen un plomall terminal, em diuen que m’acost al lloc més central d’aquell passeig de cap altard estiuenc. Les aigües estancades són el meu lloc d’atur. Amb aquesta calorada en queda molt poca, d’aigua, i a devora els bassals la terra argilosa té cruis com els del retaule de Miquel Barceló a la Catedral de Mallorca, o com els de les voreres del Níger a Mali a l’època seca. Damunt l’aigua verdosa hi ha pa de granota de forma oval o de llentilla asimètrica i molt petitona: uns cinc milímetres cadascuna. Vaig estudiar que les flors són unisexuals i formen una inflorescència de tres flors, una femenina i dues masculines. Crec que les flors d’aquestes llenties d’aigua em donen per imaginar un conte quasi gòtic en què dos al·lots s’enamoren de la mateixa al·lota i la cosa no acaba gaire bé. Escolt una bona estona The songs of distant earth de Mike Olffield. Veig com la fosca, com una capa de sutge, acosa, com qui diu aterra, sobre aquella rerum natura.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En canvi san acabat sembla un sant molt més miraculós.