Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Només
tenia nou anys quan mumare va tenir aquella malaltia llarga i pesada, amb molta
de febre, tossina i espasmes molt forts que el doctor Medel, aquell metge de
cara rosada, ulls blaus i amb els cabells un poc blancs que sempre em donava un
caramel·lo de menta, no sabia definir amb un nom concret. És una grip, em deia
mumare quan li tornava a demanar per cinquena vegada: què tens? L’habitació de
mumare era espaiosa i tenia una finestra que donava al corral. Hi havia una
branca de la figuera davant per davant, i algunes nits d’hivern fosques i
ventoses que m’havia deixat anar a dormir amb ella se sentia el clec-clec-clec
de la branca que pegava als vidres i em semblava la mà d’un desconegut que
volia entrar. I m’aferrava al cos prim de mumare com si fos l’única salvació
del naufragi.

Aquell matí el
sol pegava fins als peus del llit, i el llum del
comodí encara estava encès. Tot l’aire estava empastifat d’aquella
colònia
Primavera amb olor d’espígol que no podia entendre com no l’asfixiava.
Jo volia
pujar al llit per abraçar-la, i ella em va dir que quedàs devora la
porta
perquè la grip era contagiosa. Quan et posaràs bona? Ella em mirava com
des de
molt enfora rere les seves ulleres de carei blanques i em deia que li
encengués
la ràdio que hi havia a l’altre comodí, on sempre tenia una emissora amb
música
clàssica. I em tanques un poc les cortines perquè estic cansada i vull
condormir-me.

Em
posava a fer aquelles feines a poc a poc perquè així durava més l’estada
amb
ella, que sempre em mirava com si em digués adéu. Això em feia passar
molta de
pena. En una època en què la majoria de nines encara juguen amb pepes jo
ja
havia après un parell de coses doloroses i fonamentals: que era una dona
en un
món en què comandaven els homes i que mumare havia tengut una vida
difícil (la
mort en accident de son pare, la preferència de sa mare pel seu germà
Xavier,
l’abandó forçat dels seus estudis de mestra, l’enfollit enamorament de
mon pare
—oh, quin amor d’home ben plantat, en aquella foto de damunt el
tocador—, i la
decepció final que li provocà ell, un cop casats. Jo som l’única resta
de tot
allò). I també vaig saber que no podia ser gens poma com les meves
amigues de
l’escola, sinó que m’havia de fer forta per poder aguantar tot el que
m’esperava. Potser mumare no en sortiria, d’aquella malaltia rara que ja
sabia
que no era una grip perquè li ho havia sentit dir, amagada rere unes
cortines,
al doctor Medel quan li contava a l’oncle Xavier: la seva germana és una
dona
de constitució dèbil i aquesta infecció que té és molt mala d’atacar.
Fem tot
el que podem, però no li puc assegurar res. Pensava en els rams de
roses,
aquelles roses vermelles vellutades que li agradaven tant, que li
col·locaria
amb delicadesa damunt la tomba, i em posava a plorar amb un desconsol
que no
s’acabava mai. L’únic que em donava un poc de força era posar-me a
escriure
cartes molt llargues a mumare, on li contava totes les coses que
m’impressionaven, que em sorprenien, que m’afectaven i li explicava fil
per
randa els meus somnis. N’hi havia un que es repetia amb una intensitat
nova
cada vegada i amb imatges semblants. Tenia dins la boca i damunt els
llavis una
diarrea verdosa que em feia oi, però no em provocava perboquera. I la
m’havia
d’enviar a poc a poc per no ofegar-me. Després era quan queia molt a poc
a poc
dins una espiral. No, millor dit, dins un pou on davallava en espiral,
m’hi
enfonsava amb vertígens, des de la vista a la veu, des de l’olor al
gust, fins
que tocava el fons la descomposició m’invadia tots els sentits. Sé que
m’agradava desfer-me en aquest forat fondo en què tota jo era despulla,
cosa
inútil, fem. Algú havia tallat la corda que em fermava al món i jo
romania
allà, arrufada, perduda, abandonada com si fos un destí.

Estava
segura que si ella es moria l’oncle Xavier trobaria uns papers dins el
secreter
de la sala on explicaria quines eren les seves últimes voluntats. Com
que sabia
que l’oncle Xavier i jo no teníem gaire simpatia un per l’altre
segurament
diria que ja havia parlat del meu futur a la seva amiga Nita Perelló, i
fins i
tot ja hi hauria una quantitat estotjada al banc. La tia Nita
m’acolliria amb
tendresa i em sabria educar com ho hauria fet mumare. De tan amigues que
eren
semblaven germanes, deia la gent. I fins i tot s’assemblaven de fesomia,
encara
que la tia Nita, que havia tengut una perruqueria fins que es va casar
amb un
home molt ric, mort el primer any de matrimoni amb una fortuna que va
quedar
per ella, era més forta que mumare i sempre anava tenyida amb uns
vermells
estridents que m’entusiasmaven. Li agradava parlar dels prínceps i
princeses,
de famosos i famoses, l’Hola era el
seu llibre de família.

Sabia
que encara que tengués aquella foto de mumare i mon pare plegats quan es
casaren, després de morta començaria a oblidar-la. Caldria que fes un
rotlo amb
un llapis vermell a la seva cara i el resseguís moltes de vegades perquè
me’n
quedassin fixats a la memòria tots els detalls. Segur que ella em
perdonava per
avançat.

Record
que sempre em deia amb aquell somriure apagat i bondadós: Ara ja estic
una mica
cansada, torna a jugar a la teva habitació. He partit cap a la meva
cambra.
Feia dies que havia començat un trencaclosques damunt la taula i he
intentat
veure si trobava els llocs de les peces que em mancaven. El tema
m’agradava
molt. Una panera de vímet plena de fruites: un codony d’un groc
dauradenc amb
dues fulles que li sortien d’un bocinet de branca, un parell de raïms
blancs i
negres amb les fulles de pàmpol que els envoltaven i en primer pla una
poma
vermella devora el capoll i rosada la resta, amb una taca de podridura
enmig de
la vermellor. Després vaig saber que al segle XVI això que ara anomenam
natura
morta es deia cosa immòbil. M’he desvestit i m’he assegut davant la
finestra.
Una infermera m’ha descobert d’aquesta manera, m’ha posat una bata i
m’ha fet
prendre un dutxa d’aigua calenta. Pensi, senyora Esperança, que ahir va
fer
seixanta anys i que està un poc malalteta. Després m’ha colgat com si
fos una
nina petita.

Em
record molt bé de la festa que despús-ahir em varen fer en aquesta
residència
de cures pal·liatives: un pastís tatin que em torna beneita. Mumare, que
ja té
vuitanta-quatre anys, em va regalar aquest llibre de planes blanques on
escric.
Ella sap que escriure m’ha agradat sempre. No em sap gens de greu haver
passat
tota la vida, fins que vaig haver de deixar ca nostra, anant, just abans
de
dormir, a la seva habitació per veure si encara alenava. Potser d’aquí a
un mes
o dos ella haurà de ser forta i depositar-me com a cosa immòbil al lloc
on l’esperaré
amb la paciència de sempre.

Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el vint-i-cinc de juliol de MMX]        

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!