Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

PRIMER UNA IDEA QUE VE D’UN
LLIBRE. Un francès que no conec més que a través de Sant Google, Frédéric
Martel, acaba de treure un llibre que toca un dels grans debats contemporanis
que aquí, a la cultura catalana vull dir ben clar, no sembla que interessin
gaire entre el panem et circenses
d’un nacionalisme reactiu assaigcontent i el victimisme, ben real per altra
banda, dels fets posttribunal constitucional i l’Estatut de Catalunya: com es
relaciona la gran màquina cultural nord-americana i les cultures nacionals?
Martel parla de la cultura «nacional»
francesa, imaginau si aquí hi posam la «nacional»
catalana.

[Imatges, ceràmiques i pintura, de Miquel Barceló fotografiades per Joana Maria Roque]

El llibre es
titula Mainstream.
Enquête sur cette culture qui plaît à tout le monde (Éd.
Flammarion), i un
amic, Joseph Macé-Scaron, des de l’editorial de Le Magazine
Littéraire de juliol-agost, em diu coses així: Allò que
demostra amb molta de subtilitat Martel, amb un conjunt d’exemples, és
que els
nord-americans no es preocupen gaire, com es creu sovint en certs
cercles, per
matar les cultures nacionals. Els basta mantenir-les en la seva esfera
d’influència geogràfica, i fins i tot de vegades les ajuden a
sobreviure. Cal
tenir cura d’aquests nínxols per pouar tot el suc que les cultures
nacionals
contenen i fer néixer projectes que continuaran la maquinota cultural
nord-americana
que funciona a ple rendiment. Aquesta solució recorda la de la vespa
comuna
(aquest himenòpter de color groc amb faixes negres, amb una cintura de
gerricó
entre el cefalotòrax i l’abdomen i un fibló que té un verí fort i
dolorós), que
reté l’aranya, que queda immobilitzada amb el verí vesper. La vespa
comuna pon
els ous en el cos de la seva enemiga viva. A continuació les larves es
dedicaran a devorar la carn de l’aranya, que es conserva fresca i
gustosa fins
que fa el bategot. Una mort cultural lenta i cruel però feta amb la
dolçor del
coneixement de les realitats locals i de les seves poblacions
robotitzades.

La revista Newsweek en la crítica que fa del llibre
diu clarament que els Estats Units han guanyat la guerra cultural, i la
vella
Europa ha mossegat la pols del fracàs. Però les coses no són tan
senzilles, hi
ha una geopolítica de la cultura, una guerra ferotge de les grans
superpotències en el terreny de la cultura, hi ha visions «diferents»
de l’Índia a la Xina, del Brasil al món àrab, que poden ser ben
antagonistes a
la cultura dominadora. Hi ha molt de marro en aquest llibre que
m’arribarà molt
prest i que en Macé-Scaron em diu que es llegeix com una novel·la
d’aventures.
Sensibilitzar-nos sobre aquests problemes ens ajudarà a sobreviure? És
l’única
manera. I encara.

&&&

LOS CUENTOS DE
CESARE
PAVESE. El pròxim 27 d’agost recordaré amb molta de tristesa el suïcidi
del meu
estimat mestre Cesare Pavese a l’Hotel Roma de Torí l’any 50 del segle
passat.
L’editorial Lumen ha publicat enguany en la seva col·lecció DeBolsillo
tres
títols essencials que recoman amb entusiasme: La literatura
norteamericana y otros ensayos (que potser anuncia
moltes de coses del llibre de Martel del paràgraf anterior), Entre
mujeres solas i El camarada. L’amic de Pavese,
Italo
Calvino, va fer una feina extraordinària després de la desaparició
pavesiana.
Es dedicà a recollir els contes dispersos de Pavese per publicar-los el
1960 en
el desè aniversari de la seva mort. I Lumen ara mateix acaba de treure
un
llibre magnífic de sis-centes trenta-set planes, Los cuentos,
en què es recullen totes aquestes peces minúscules i
excel·lents, traduïdes amb molta cura i sabor per Esther Benítez, on
Pavese
treu el suc de la vida quotidiana i ens pinta un fresc que va fer entre
1936 i
1946, en què es condensen els temes més seus, que després desenvolupà en
algunes de les seves novel·les: l’actitud desorientada dels obrers, la
solitud
de les dones, la rudesa forta dels foravilers, la revolta d’unes
mestresses de
casa abandonades per l’amor, els silencis i els secrets que es poden
tocar en
un dinar de família de poble, la sensualitat dels cossos joves en els
camps, el
sexe retut en hotelets de mala mort, etc., un llibre inacabable.

I quan Calvino
cercava els
contes pavesians va trobar un document insòlit: una novel·la que Pavese
havia
escrit a quatre mans amb Bianca Garufi, amiga i col·lega a l’editorial
Einaudi:
Camino de sangre, que ha traduït amb
gust César Palma. Un joc de miralls entre un home i una dona en què els
punts
de vista són el bessó del suspens. Una petita obra mestra, inoblidable.

[Text publicat al suplement Bellver del Diario de Mallorca de dia 7 de juliol de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!