Plagueta de Bord

No
podia pus. Em semblava que en aquella casa vivíem dins el ventre de la balena
de Jonàs des del paleolític superior. No podia pus. T’ho havia dit amb paraules
emboirades perquè no en trobava d’altres que poguessin reflectir la vida entre
aquelles parets familiars on de cada vegada més em sentia llunyana, estrangera,
cansada, nerviosa i perduda. Així d’adjectivat i encara qued curta. No podia
pus.

I tu eres l’única
sortida de socors que havia trobat quan menys ho
esperava. Si repàs com va començar la nostra correspondència m’esbutz de
rialles. Ja fa quasi dos mesos. La tia Teresa acabava de partir damunt
els
talons d’agulla amb la bandera al vent de la seva antiga bellesa mustia i
ben
granadeta cap a la cita amb el seu grand
amour, com deia ella amb un accent de les monges franceses, Daniel
Ferreiro, un joier gran i gras que era el seu darrer promès des de feia
un any
i busques i que només coneixíem per una foto que es varen fer a les
noces d’Àngela,
l’amiga coral de la tia que havia caçat un hoteler. A ca nostra ningú no
podia
dur ningú. Érem una família tancada en fort. Veure el cos desfet de la
tia amb
aquella intensitat que la feia maquillar-se amb un excés de coloret mal
posat i
partir de quatres cap a la parada del bus que la duria al bar El Món, on
es
reunia amb ell, em va fer un maler, encara que fos un mal vell i
conegut.
Necessitava desfogar-me. El meu germà gran i únic, Andreu, hikikomori
tancat quasi sempre al seu cau, feia improvisacions de jazz amb la
trompeta
quan no estava penjat a l’ordinador. Mon pare era de viatge, no sabíem
on.
Havia partit sense avisar, cop en sec, com quasi sempre. Feia estona que
sabia
que aquestes escapades les necessitava per desfogar-se amb alguna de les
jugadores de l’equip de bàsquet que entrenava com a hobby. I mumare
estava tota
deprimida per qualsevol doi, dins l’hivernacle del corral on feia de
jardinera
amb els planters que surava cada temporada (ara tocaven les hortènsies
blaves)
i de criadora de canaris flauta (i també de llagosts, amb els quals feia
concursos de llongos).

Em
vaig tancar amb pany i clau dins el meu nínxol d’allà dalt, als porxos.
Era una
saleta, sense finestres, amb forma de taüt, que feia servir per a
aquelles
coses que demanaven una estricta intimitat: la lectura, el somieig,
l’escriptura i les voluptuositats. La xarxa era el meu únic consol.
Enviaria un
missatge xifrat a Johnny, aquell home casat amb el qual duia una relació
sadomasoquista que era l’únic que em divertia i em distreia. A ell no li
agradava
gens rebre aquelles missives en què li descrivia fil per randa algunes
de les
meves idees per fer quadres plegats. I també les eines, els objectes i
els
elements que volia que compràs si volia que les nostres relacions no
s’estroncassin. Quan li contava amb tota casta de clarícies els meus
desigs més
entremaliats i obscens, jo mateixa m’obligava a realitzar un treball de
preparació que em deixava anar cap al desconegut, i, allò em despertava
una
exaltació ardent que feia que moltes de vegades acabàs banyant les
bragues, els
vaquers i la cadira de pell amb tots aquells sucs de gust que la lletra
em
desencadenava no sabia com. Era com si em llançàs als seus braços
inexistents
des d’aquella solitud sencera.  Què
dic llançar-me als seus braços? Era com si els seus braços ja no em
calguessin,
un pur pretext, una abraçada de fum. Com no ha de ser més perfecte i
reconfortant el somieig previ que l’execució maldestra i malvolguda?
Sabia que
sovint un detall pot explicar millor una vida que un discurs llarg i
enrevessat.
I aquell horabaixa, no sé si perquè les darreres paraules de la tia
Teresa quan
va partir m’havien fet mal —Avui en Daniel em dirà quan ens casam—, em
trobava
en un estat d’excitació molt especial i desitjava inventar uns quadres
amb una
sessió endimoniada d’invencions que em deixàs esgotada i sense forces.
Hi havia
una contradicció fonda entre el meu cos i els meus pensaments. Tenia
dinou anys
i em sentia vella com l’univers. Vella, escotorrada i morta. Calia que
fes una
estrebada per concebre alguna missa negra que pogués revitalitzar-me amb
Johnny
com a reclam. Vaig descriure tres llibertines per a Johnny. La
sexualitat no
està sotmesa a l’òrgan, era el títol. Ho recordes? Un sexe obsessiu amb
un fons
de frustració. La primera nomia Bel i era una gran remenadora. La segona
nomia
Niní i era una gran esclafadora de collons. La tercera nomia Feli i era
una
mamadora de luxe. I acabava amb la barrinada més abominable: la que té
lloc
entre papà i mamà. O no era així? Em vaig entretenir molt de temps
escrivint
animalades. També em vaig córrer. I degué ser per això que em vaig
equivocar
quan escrivia l’adreça de l’e-mail. No és la primera vegada que em
passa. I tu
reberes aquells dos folis tots plens de somieigs de verge lasciva. Em
semblava
una emprenyadura forta que en Johnny no em contestàs tot d’una. Però no
hi volia
insistir. Feia poc li havia enviat un “Esquema d’una moral sense
obligació ni
sanció”. No volia contradir-me. Però no podia pus. Vaig decidir fer
servir el
mòbil que era només per a les grans ocasions de necessitat o de perill.
Just
quan marcava la sisena xifra va ser quan el teu correu em penetrà. També
feies
feina amb el verb i la carn, entre el llenguatge i el gust. Sabies que
l’objectiu suprem de la humanitat, i fins i tot de la natura, consisteix
en
l’establiment de relacions socials de cada vegada més estretes entre els
éssers. El combat amb l’àngel de la devastació passa per la sexualitat.
Escriure és perillós, el llenguatge prostitueix la realitat i vivim dins
falses
representacions, vet aquí el problema. Tenim por de badar els ulls, de
mirar de
prop, de posar-nos el sexe a la boca i fer-lo renéixer amb les  paraules. On regna la tossuderia es
prepara una massacre. On abunden els clixés, la violència i l’odi
funcionen. No
hi ha res pitjor que un foc colgat. Cal no ser domèstics, sinó
meravellosament
sensibles. Cal mostrar la bellesa salvatge de la guerra dels sexes:
desmuntar
les aparences, radiografiar els desigs, transformar el caos físic en
bellesa
inesperada, radiant. Som un faune: per què no passar plegats a l’altre
costat
del mirall? No sabia d’on venies, qui eres, des d’on em parlaves. I això
fou el
començament d’una bella amistat.

No
volia que hi entrassis, encara que tu demostraves un interès exagerat
per
cadascuna de les persones que m’envoltaven. M’ho deies molt brutalment
en els
teus correus: Tenc una necessitat urgent de saber quin és aquest món que
et
devora i et dona alè. No me’n demanis els motius. Basta que em vegis com
el teu
anticicló de les Açores. Després tot es va precipitar: la tia Teresa
abandonada
pel futur oncle Daniel; mon pare, al Brasil amb Yolanda, una pivot de
quasi dos
metres d’alta; mumare i el meu germà al psiquiàtric després d’haver
calat foc a
l’hivernacle i a l’aviari; la tia, per voluntat pròpia, reclosa al
geriàtric, i
tu i jo… Tu i jo plegats, vivint cadascun dins el sexe de l’altre en
el que
havia estat la meva antiga gàbia de pantera remoguda.

[Text publicat al suplement «La almudaina» del Diario de Mallorca el 2 de maig de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!