Plagueta de Bord

M. E. ens conta des de l’inici el temps de la
seva escriptura: —El bloc ha estat dos
anys unit a la fòrmica d’aquella taula, a nivell del cor i de la resta del pit,
veí del marroquí, noi, per què?, marroquí, tu amb cucs i al cel, com digué la
Rossita a aquel coca-colo de la VI
Flota.—, el dietari de l’ànima, escrit els dissabtes i diumenges a Ginebra
on hi fa feina, la brodaria de Marc Esquert, català de Calella de Palafrugell:
una còrpora jove que duu la pell plena de tatuatges d’ecce puer fets de traus i
ferides congriats des del naixament, del nounat que sobreviu entre la vida i la
mort, del nin enclavat per les malalties i les persones, del jove que no li
queda més remei que ser outsider i rebel si no vol entrar dins les rengleres
dels mediocres i dels necis, dels malanats. 

[IMATGE DEDICADA A BLAI BONET PEL PINTOR MIQUEL BARCELÓ]

I que vol ser escriptor. Carles
Rebassa em deia que Blai a M. E. se desinsularitza i crea una llengua que, fins
i tot en les cartes que Marc Esquert rep en un castellà antinormatiu i foll
d’amor de la seva al·lota de poble, és profundament dialectal, barceloní i
empordanès. I jo li contestava que tenia tota la raó, que Blai escriu aquest
Marc amb els centenars de milers de notes que prenia, amb una vèrbola feta amb
un mester i una consciència tan alts que l’ajuden a carregar els mots i les
frases amb totes les altes tensions impossibles, desconegudes, noudites d’un
català epifànic, meristemàtic, planteral, adàmic i edènic sense por de fer
llarg. Per què m’engat de qualificatius? Perquè vull cridar per tots els
mitjans possibles la força creativa d’aquesta llengua blaibonetiana que des
d’un bell començament fins al grande
finale no s’atura de ser un volcà en erupció —xec, xac, pum! xec, xac, pum!
xec! xac, pum!— per on ixen cap al cel, cap a la terra i cap al mar, i,
sobretot, cap a la plana en blanc del lector, uns lletratrèmols que no podrà
oblidar mentre visqui. Això és el que em va fer M. E. des de la primera lectura:
deixar records, gravar records; prova de foc dels bons llibres. Em marcà de
re-cor-dances que em ballaren pel cap i em feren companyia anys i panys i que
ara he recobrat i he passat un guster de trobar-les, de fer-les meves de bell
nou amb la relectura. Llegir és rellegir, ho repetíem sempre amb Blai.
&&&

Molts professors de literatura (generalment
fan Història de la Literatura amb grans majúscules) són turistes de la lletra i
per això que anomenen «didàctica» es dediquen a etiquetar per onsevulla lloc i
part els escriptors i els llibres. Llocccomunen els autors i les obres, els
embalsamen i les fossilitzen. I agafen la vida i el context personal, social i
històric, fins i tot la història clínica de l’autor, per explicar i fer
significar els llibres. I no volen entendre que la bio-grafia d’un escriptor és
la seva obra, la seva grafia (Blai ho va dir ben clar: «Si en un moment
determinat hagués pogut fer tot el que volia fer, no hagués escrit. Vaig
començar a escriure per fer tot allò que no podia fer.»). I també divideixen la
producció literària en compartiments estancs i classificatoris: els gèneres
literaris. Una vegada li vaig demanar de quin gènere i de quina espècie es
classificava l’Homo sapiens Blai
Bonet en el Reialme de la de la Literatura Catalana i em va contestar
literalment: «Som del gènere que es fonamenta en el principi de diferència i de
l’espècie que, des dels vint anys, en lloc de fer llibres, es posa tossut a
voler fer una obra. Sóc inclassificable; els grecs en dirien un aphapax, un ésser just possible en el
seu singular.» Blai Bonet no podia suportar les etiquetes tòpiques i ho va dir
i repetir a voler. A M. E. li poden dir “novel·la” per facilitat, però Blai ja
es cura en salut, paradoxal-ment i irònica-ment, des del principi: Marc Esquert
a la primera pàgina fa befa dels gèneres col·locant ell mateix l’etiqueta de
“novel·la” al seu «bloc de quart de
quilo, que és la meva sofisticada, única i intransferible, cova de les sirenes.»
Un text que fuig de les taxonomies tradicionals: «…després d’obrir aquest bloc sobre el volant del cotxe i subjectar-lo
amb el pit i els braços, dic. “Aquestes 200 planes són una novel·la.” I s’hi
han convertit. Viure és una seguretat de miracle de fe; tot i que els grecs de
Barcelona, per que només tenc vint-i-un anys, diguin. “No és una novel·la”, i
tot callant repeteixin. “No ho és pas”, les 200 planes sempre em creuran a mi.»
I també li faig molt de cas quan també Marc Esquert diu: «A qui digui “això és tremendiusme, literatura de socials”, li fumo
mastegot, que el deixo d’acord amb les autoritats per a tota la vida. Això no
és tremendisme, me caso en déna; és Somorrostro. Ah! I aquest bloc no és una
novel·la. És tot el que sé.» I perquè el crec de bon de veres m’atrevesc a
afirmar: M. E. són 200 planes d’escriptura de poeta, de la feina de l’obrador
d’un poeta, i això senzillament vol dir: escriptura re-creada que fa del vell
nou —nova de trinca—, una llengua tibada i flexible —una cambra d’ecos i de
ressonàncies—, sorpresiva —perquè surt per allà on menys l’esperes—, lletra
amarada de sentits que conviuen en una mateixa paraula irradiadora —moltes de
longituds d’ona sobre cada peça verbal—, escriptura empeltada de llenguatges
diversos —d’altres i d’altes electricitats que encenen miradors inèdits per
veure i per veuren’s—, una llengua viva, nerviosa, trescada de sensacions
—sensacionera a voler—, que la sents alenar davant els ulls, que la sents
brostar, botar per les ninetes com el peix fresc d’alba, una llengua en què,
miraculosament, els noms i les coses es fan u.

&&&

 Una de les claus de M. E. la vaig trobar en una declaració de
principis que un horabaixa santanyiner, asseguts a la camilla amb sa mare que
feia ganxet dins la claror verda del corral rera els vidres gropallosos, em va
fer Blai: «Racine havia usat en tota la seva obra 420 paraules i en Machado
n’havia emprat un màxim de 224. I com més restringeixes el llenguatge més
eficaç és. Això que diuen de la riquesa del llenguatge és una mica a l’inrevés.
No emprar moltes paraules sinó emprar-les bé, emprar les paraules més
substantives. Com més poques paraules empris més ric és el llenguatge. Si
restringeixes el llenguatge guanyes en profunditat.» I aquesta llengua
blaibonetiana, les gambirotades de la vida contada en versió original, parteix
d’un treball de camp inacabable de l’escriptor: «I aldarull, batibull, rebombori, renou, xivarri, un
caudeladediosescristo, aixònom’ho diusaforatiomerda lletva lletve, renecs en
català de Barcelona, en català d’Orense, en castellà de la Diagonal, en xava de
la Barceloneta, en català del carrer Anglí, en castellà del carrer Mandri, en
xavba d’Alta de Sant Pere.» Amb Carles Rebassa recordam quan Blai ens
contava les seves sortides per la nit barcelonina dels seixantes, germanes de
les de Marc Esquert, històries d’anar de putes dels dos sexes de l’esperit,
navegacions fins a la matinada per la Rambla, pel Barri Xinu, per Escudillers,
per la Plaça Real, per l’Arc del Teatre, en locals tan diversos com el Cosmos,
el Panams, el Tabu, el New York, el bar Ancla o el Jazz Colon, on hi trobava
barres càlides i acollidores, engatadores de suc i de paraules, amb els conyacs
de la Rossita Rodríguez o les ginebres dobles del professor de llatí, que
acabaven vora les ones negres de la platja de la Barceloneta amb una trompa en
re o en la foscor d’un porxo del barri llatí barceloní amb olor de boixades. I
aquest cabotatge nocturn s’entravessava amb l’evangelització de dia del barri
gitano del Somorrostro, entre la Barceloneta i Poble Nou. Blai Bonet dixit: «Quan anava a documentar-me al
Somorrostro, poblat de gitanos de Poble Sec, per fer Míster Evasió, vaig veure l’Antonio, que és un dels personatges del
llibre. Un dia vàrem quedar per sortir i anar a fer una volta, així que ell em
contàs coses. Vàrem anar a un bar de la Barceloneta a prendre un dry martini,
després a un altre el vaig convidar a un conyac. Entrada la nit li vaig dir que
me n’havia d’anar perquè l’endemà tenia feina a l’editorial. I ell em va dir:
“¿y no vamos a hacer nada?” En aquel al·lot hi havia una tristesa immensa. Se sentia
humiliat d’haver estat convidat sense res a canvi. I ho deia de cor. Aquí hi
havia el sentiment grec de donar.»

I aquí Carles Rebassa m’amolla, cop en sec,
com un entusiasme: «Míster Evasió és
una gran novel·la sobre Barcelona i la gran novel·la de Blai Bonet. S’ha dit
que l’autor va deixar escrita una descripció, avui ja de caràcter arqueològic,
d’una ciutat clandestina, baixa i per anihilar que cap barceloní no hauria
pogut millorar. L’escenari és també l’acció: el protagonista, Marc Esquert, un
jove desarrelat de Calella de Palafrugell que escriu la gran novel·la de la
seva vida des de Ginebra, no es fa
entre els carrers ni als bordells ni als teatrets ni per les cabanes del
Somorrostro, sinó que neix d’una
determinada manera, condicionat per la seva genètica familiar, nacional,
costumista, educacional. Míster Evasió
és la convicció que es pot canviar de destí sense haver-se’n de doldre, la
prova feta text que l’home, un cop ha fet un pas endavant, de cap manera pot
tornar amb netedat cap endarrere.» Tota una declaració i un espot publicitari
que compartesc sencer. És el Barcelona,
mon amour! blaibonetenc.

&&&

Petit replà. Una vegada li demanaren a Blai:
Per què a Míster Evasió, i a molts d’altres
llibres teus, hi ha aquesta classe de personatges que molta gent classifica de “depravats”,
que duen “mala vida”, enlloc de fer vides més saludables? La resposta fou
lluminosa i clarificadora de la lectura: «Jo sé allò que hi ha sota la pell d’aquesta
gent que classifica… ells també ho saben perquè jo ho sé… Però allò que no
podran saber mai, perquè el seu càstig consiteix a no poder saber, és que quant
he escrit i escriuré és la descripció i la investigació d’allò que realment,
biològicament, és la Creu de la Vida Humana, que és exactament la creu de tota
la vida, sigui la classe que sigui. La casta dels classificadors està tan
acostumada a les creus de fusta, a les creus de plata, que en els millor dels
casos consideren com a creu la resignació en una malaltia. I la Creu real de la
Vida, de tota la vida, és l’existència en ella mateixa, sigui com sigui. La
creu és la forma del cos humà viu: els seus creixements i els seus embossos,
les seves marxes i els seus accidents, tant les marxes com els accidents. En la
zona humana de la Vida no s’ha de classificar en alt i en baix, en normal i
anormal, perquè gairebé totes les formes de vida són bones. Un escriptor que
predica aquesta defensa de la Vida 
que, abans de mentir i renegar d’ella mateixa, prefereix passar per
delinqüent, no és un escriptor; és un contista, un literat, un home amb llorer,
d’aquest que s’empra per l’escabetx i que alhora d’emprar-lo sempre és ple de
pols… Això és el que descric i estudii en la meva obra, el fet d’aguantar
metxa, cada un la seva, sigui de la classe que sigui, però aguantar-la bé,
dolent-se’n, però no renegant d’ella, perquè tota metxa humana és sagrada.» Aquí
hi ha una clau essencial i necessària, esbiaixada, de M. E.

&&&

Des que Marc Esquert apareix sabem que està
sol. I M. E. és la història d’aquest entotsolament. Més ben dit, l’entosolament
escrit en el quadern de bitàcola de les navegacions vitals de Marc Esquert, un
Ulisses dels anys seixanta del segle passat que beu en fonts d’Homer i de les
seves epopeies la Ilíada i l’Odissea, i, sobretot, sobre tot, en
aquell altre altíssim viatger de suara: en l’Ulisses de Joyce.  A la
plana 124 Marc Esquert ens dóna un panorama ben significatiu de la joiceitat: «Si és l’escriure, però, el que em converteix
en poeta, de mi m’alliberi Déu, per tal de no baixar a l’infern on s’escalivà i
carbonitzà Joyce: engrunat pel sentiment de ser nat a Irlanda, “truja que
devora la seva pròpia ventrada”, i tenir necessitat d’escriure en anglès: de
primer amb penediment, alenant per la nafra de l’irlandès que dintre seu
quedava sense escriure; després amb ressentiment que el convertia en difícil i
tot per als anglesos; i al final, amb rebequeria, meitat orgull, meitat
tendror, d’inventar un tràgic vocabulari còmic que no entendreu els anglesos ni
els irlandesos, mai, fins que baixeu del ruc de la vida presa com un somni,
presa com una broma de bon to a les cinc del te, fins que baixeu d’Anglaterra,
d’Irlanda, i pugeu a viure al món. Llavors sereu homes, i no caldrà contar-vos
històries amb mots que no tenen diccionari on caure morts amb tot l’article.»

Blai, que havia ingressat al seminari als deu
anys on hi va estar fins al disset ha dit clarement que allà va aprendre llatí
i grec i va llegir als clàssics: «Jo vaig conèixer abans Homer, Píndar i
Virgili que no Miquel Costa i Llobera o Joan Alcover.» Aquest clàssics que un
matí a l’apartament de cala Figuera em contà que eren els seus mestres
universals: «Homer, per la informació objectiva que hi ha a cada un dels seus
versos. Virgili, perquè expressa amb tanta bondat l’adolescència permanent que
porten els adults. El Dant, sobretot, pel seu sentit de la duresa del vers i
per la creació de la seva llum en l’estructura.» Aquesta correntia clàssica,
creuada pel més clàssic dels contemporanis, mestre Joyce, és un venteguer que
empeny les veles de la lletra d’aquest jove planer, de pagès, murri i de
salvatge cor (condicionat per l’ADN dels Esquert i dels Carbonell, de l’àvia Esquert,
casolana i arremangada, i de l’avia Carbonell, republicana i mitinera, de sa
mare, finolis, que toca el piano i de son pare, un tros de banc, que no entén
res, i del germà Oriol que es casa per estabilitzar el cor, etc. I vol fugir
d’això que duu dedins, d’aquesta família que no reconeix, que no el reconeix,
que «a poc a poc m’ho prenen tot…»),
d’aquest jove que crea un monòleg subjectivíssim fet amb els materials més diversos
que té a mà, que té a la punta de la llengua, que té en la tendra duresa de la
seva biografia, que té en l’arrel viva del seu pensament existencial. Aquí rau
una de les innovacions blaibonetianes radicals i fondes: practicar una
escriptura a lloure —en llibertat absoluta— que es dispara en totes direccions,
que travessa tot de llenguatges, llengües i diccions, que les agafa i les fa
servir segons les seves necessitats expressives, per dir i dir-se,
simultània-ment i sense aturall. I això el lector fi ho sabrà rosegar a poc a
poc i assaborir amb gust, perquè aquests materials diferents, múltiples,
efervescents, inesperats, promiscus, definitoris, plens de ginys i d’enginys,
són la carn, la sang i els nervis de M. E. Escriptura sobre escriptura,
escriptura que s’esborra i es refà, que s’escriu sobre si mateixa, que es desborda,
que es rediu, que es reinventa, que no es reacaba mai. Explora a fons la
subjectera, la sexualitat, l’amistat, la família, l’amor, la malaltia, les
relacions socials, el nacionalisme, la marginació i el costumisme, l’educació i
el poder, l’explotació i la solitud, la religió i el mal, i també, tan bé, el
rol de l’escriptor. I ho fa amb un “com” que fuig a les totes de la linealitat
barata i del realisme encarcarat d’aquella època dels seixantes del segle XX, i
amb tots els procediments diversos que empra (des d’un estil col·loquial quan
Marc Esquert ens conta la seva infantesa al poble i la seva anada a estudiar a
Barcelona, un llenguatge descriptiu dels llenguatges que Barcelona segrega quan
la viu, l’slang xava-xarnego-gitano-macarra que es parla al Somorrostro per un
cantó i al Barri Xinu per l’altre—dos territoris entre la tragèdia i la crònica
de successos—, un collage de textos sobre judicis a jueus, cartes i fets dels
consellers del segle XVII, fragments del Blaquerna
i del Llibre d’Amic e Amat de Llull,
històries del Fossar de les Moreres i de Montjuïc del XVIII i el XIX, diàlegs
teatralitzats del Doctor Bofill, del Marroquí, del Professor de Llatí, del
mestre Josep Uriac, de Nausica, cartes en espanyol macarrònic de Marta-Penélope
i de la tia de Marta, tot de maons verbals, de situacions verbals, que Marc
Esquert alquimitza, transversalitza i barreja per poder contar-se i de rebot,
contar-nos), amb tot aquest turmix de textualitats i d’intertextualitats, com
es començava a dir en aquell temps, fa una obra clàssica, vertadera-ment clàssica.
És a dir una obra diferent en cada lectura, inacabable, i que interpel·la als
humans de tots els temps: per fer-nos entendre un fotimer de nosaltres
mateixos, del nostre ésser i del nostre món, del món. I també perquè és un
clàssic parlarà als humans del futur. N’estic segur. El futur que com deia
Blai, és el passat que ve.

&&&

Blai, l’estimat Blai no escrivia per a ell
mateix ni per a tothom sinó per formar el seus,
no escrivia per crear bellesa, ni per expressar-se, sinó per formar els seus, no escrivia per strip tease
intel·lectual sinó per formar els seus.
D’aquí neix la seva energia de radiacció irradiadora, de tacte i de contacte.
D’aquí neix la clau per entrar a peu pla dins la seva obra, dins la seva casa
en obres. Només si et fas del seus,
Lector germà, podràs trobar el secret de l’eficàcia d’aquesta altíssima energia
lletral anomenada Míster Evasió, tan
bona, tan gustosa, tan clàssica, tan blaibonetiana!

Telloc, primavera de MMIX

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!