Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Sovint la realitat s’arrossega mentre que la ficció té ales. Què passa quan
aquesta es deixa atrapar per aquella? Si les primícies d’un relat són excitants
quasi sempre, els epílegs en revenja solen ser decebedors. Redueixen
l’aventura, l’eixalen. Si t’escoltassis t’aturaries tot seguit. Si fossis més
fort sembraries entre les línies de la teva contarella tot de punts suspensius
que deixarien tothom abandonat a la incertesa. És per aquí que voldria començar
a recordar aquest home marcat intensament per la seva infantesa. Al llarg del
meu treball he cercat el Rosebud, aquest clic imperceptible, aquest cantó champagne que ell provocava a la gent
des que el coneixien. No es pot ser un nin de la guerra i fill d’un falangista
sense conseqüències per a una vida.

[Foto Sebastià Perelló]

Per què des que tenc us de raó m’he sentit
lligat a les dones inconformistes, mumare i la padrina, amb les quals vaig
tenir una relació fusional? Foren elles dues les que crearen pistes per
enlairar-me en la invenció, en la fantasia, en els dolors secrets com el
d’aquella dislèxia que em va fer que no sabés llegir i escriure fins a tretze
anys. Crec que això no ho he dit a cap d’aquests periodistes que m’inventen unes
biografies en què el fet de no anar a escola per mor de la meva tuberculosi
queda com un llarg episodi heroic d’una persona marcada des de nin per la pesta
de la postguerra. Després els crítics fan faules sobre aquest senyal infantil
del bacil de Koch i creen al damunt uns fonaments tan superficials com tòpics,
tota una parafernàlia que em fa rialles per la seva ingenuïtat extrema, per la
seva facilitat. No en poden saber res, del paper essencial de la tisi que em
feia passar llargues temporades dins el llit amb la música dels contes i de les
històries que aquelles dues dones trenaven al costat del meu bres de nin
granadet que encara no s’ha hagut d’enfrontar amb el món dels altres. Si mumare
defensava que la realitat va millor que la imaginació, la padrina invertia els
termes i em guiava amb la veu per aventures plenes de laberints, d’enigmes, de
proves que finalment sortien bé en uns finals feliços que ella clausurava amb
un somriure de nina polissona entremaliada que sap que tot allò tan bo i bell
que tancava les rondalles només era una forma de deixar-les a l’aire.

Encara em queda la música, com d’uns intermezzi confegits, d’aquella virtuosa
de les distàncies curtes del relat que després d’enfilar una sèrie vertiginosa
de situacions plenes de fetes fonamentals i ínfimes —troballes, matrimonis,
fracassos, viatges, separacions, èxits, robatoris, amistats perilloses,
assassinats, desolacions, tresors ocults, traïcions, batalles, grans amors,
xantatges i victòries amb personatges entendridors, violents, sense cap,
negres, seductors, esqueixats, sensuals, carismàtics i ocupant cadascun el seu
lloc exacte de la faula—, que em deixaven les percepcions enravenades amb tota
una sèrie d’imatges abstractes, boiroses i terriblement concretes que xifraven
el de sempre: un destí. Va
ser entre els somieigs amb els quals rememorava la
cantarella de la padrina quan vaig rebel·lar-me contra el destí. Un fat per la
saviesa del qual la padrina experimentava el respecte més absolut sense
témer-se’n que, per mor de l’atzar que guiava els seus actes, era un mecanisme
força inhàbil, ben retorçut. A la biblioteca de mumare vaig trobar un llibre
d’Adalbert Stifer, un autor austríac del XIX, que em va donar la clau d’allò
que ha estat la part essencial dels meus treballs i dies: desencriptar els
enigmes del món en allò que és infinitament petit. Veure el món en un floc de
neu, enrevoltar allò que sempre se’ns escapa, trobar el punt de ruptura que és
el de soldadura. Ha passat alguna cosa que no arribes a conèixer què és, que no
pots caçar, que no pots veure i saps que hi és, esperant-te perquè t’escolis
com el ciment fresc per l’abeurador que uneix dues peces de marès de vint i les
casis indissolublement abans que el temps comenci a convertir-les en un sol
munt d’arena fina que el vent finalment escamparà.

La pregunta que volia a fer a mon pare sempre era la mateixa. No
m’interessava tenir notícies de la fundació clandestina de la Falange a Palma,
dels exercicis de tir a la possessió d’un aristòcrata, de les inflamades
proclames contra la República, el comunisme i l’anarquisme, de les bombes que
tiraren en els locals d’Esquerra Republicana i de la impremta d’El Obrero Balear, de la llarga nit del
desset al devuit de juliol del 36, vetlant l’esclat del Movimiento Salvador de
España. No m’interessava saber tots els càrrecs que va anar acumulant dins
l’escalafó dels jerarques que movien els poders en temps de guerra. No
m’interessava que hagués salvat els tres germans de la padrina que foren
detinguts per republicans i un amic seu d’infantesa que el va venir a visitar
amb regularitat d’esclau tota la vida. La pregunta que volia fer a mon pare era
sempre la mateixa senzilla, clara i llampant: Quants d’homes matares en aquells
primers mesos en què vares dirigir una de les maquinàries d’extermini més ben
lubricades de les que funcionaven a Mallorca? Li volia demanar quan tornàvem de
combregar els diumenges i les festes de guardar. Li volia demanar el dia de
Nadal quan venia tota la família a agrair la protecció del patriarca. Li volia
demanar quan presidia aquelles concentracions d’exaltació del Caudillo, de la
bandera espanyola i dels vint-i-cinc anys de pau franquista. Li volia demanar
quan acabaven de destapar una placa que duia el seu nom. Li volia demanar
després d’aquells capvespres en què havíem de resar els interminables rosaris
del pare Peyton en família. Li volia demanar quan es feia vell i el veia com
s’anava esbucant per dedins d’una forma tan lenta com inexorable. Li volia
demanar quan tornàrem de l’enterrament de mumare, morta d’una embòlia sobtada.
Li volia demanar quan aquella malaltia de la pell, que cap especialista no va
aconseguir detenir, li convertia tot el cos en un geografia de berrugues
vermelloses i purulentes que calia operar seguit seguit i que el feien
amagar-se i no voler veure ningú. Un home que sempre havia comandat, un home
independent que havia dirigit el seu destí, que havia travessat el segle XX de
triomfador absolut es veia reduït a la indignitat del mesell que se separa de
la vida social i s’enforinya en el lloc més fondo i solitari del seu ésser i de
la seva casa. El guerrer vençut. Li volia demanar quan ara el trobava plorant i
bavant en la seva biblioteca, presidida per les imatges de Franco, Hitler i
Mussolini en tres quadres gegantins i formada pels volums de tots els pensadors
que justificaven la seva guerra i la seva vida. I no vaig tenir mai el coratge
de burxar les seves orelles amb aquell interrogant que em barrinva les
entranyes com els claus ganxos que sustentaven els seus àngels exterminadors.

 Sempre he sabut que era un
narrador poc fiable encara que els meus lectors m’han concedit la virtut de la
versemblança. No ho acab d’entendre. I ara, quan faig servir els meus
pensaments per a aquesta confessió d’un matí, dos dies després de la teva mort,
mon pare, quan l’onada d’aire fred del nord duu la neu fins a la vorera de mar
mallorquina, quan he tornat de veure com han aixecat la creu de ferro i han
arrabassat l’àguila franquista de la tomba familiar del cementeri completament
blanc, amb una incandescència de neu tan real com si fos pur artifici en
aquests temps de març, per un altre atzar del destí, em trob entre les lletres,
aquestes, dins un trencaclosques en què cap peça no s’ajusta amb l’altra. El
temps al qual pertany és d’una altra natura que no té res a veure amb
l’actualitat. Em sent empresonat entre les paraules i lluit contra el seu
encant tòxic. S’acosta el moment més temut, quan hauré de dir la troballa, el
descobriment, la resposta. I em manca la veu, i el cor s’accelera en unes
taquicàrdies perilloses, i el cap es llança a imaginar situacions tan terribles
que tot d’una la fosca benfactora les esborra com la pluja lenta que cau damunt
la neu l’esborra a poc a poc i deixa a la vista les plantes i els arbres del
jardí que surten d’aquella pel·lícula gelada lluents i envernissats per uns
restauradors perfectes.

Sé que em perd entre els mots, entre els temps verbals de les frases, entre
la vaguetat dels sentiments que voldria que quedassin clars i s’embullen orbs i
ombrejats entre clapes de refulgències encegadores. Necessit una serenitat i
una lucidesa que em són desconegudes. L’opacitat del meu text em resulta
descoratjadora. Basta! Un sol gest. Quan vaig tornar de l’enterrament només
duia una idea fixa. Oblidar. Esborrar. Destruir les ferides del passat. Que som
de beneit! Quin infantilisme em remenja! Va ser llavors quan vaig anar a la
biblioteca de mon pare per retirar aquells tres quadres dels dictadors, dels
malanats, que sempre m’havien espiat, que sempre m’havien torturat, que havia
vist sempre com l’encarnació més òbvia del mal… no, no… el Mal no és
objecte de fe, mon pare… No va ser fàcil despenjar-los perquè estaven ben
encaixats als buits corresponents de la boiserie, però era tan forta la meva
ànsia que vaig tallar-los amb ràbia, primer de tot amb uns cúters que havia
trobat rebostejant febrós dins el calaix dels embulls i després amb esqueixos
violents. I fou quan queien cadascun dels llenços d’aquells inventors de la
megamort quan vaig descobrir que amagaven tres caixes fortes gens dissimulades.
No em va estranyar. Tampoc no vaig tenir cap problema per trobar les claus, que
eren dins l’escriptori de persiana del despatx en unes capsetes on hi havia
escrita amb la lletra ganxuda de mon pare els noms dels seus tres herois. Quan
vaig obrir la primera caixa forta i vaig veure que estava ocupada per un gran
pot de vidre de forma cilíndrica no em vaig estranyar gens. Mon pare sempre
havia estat un col·leccionador d’animals embalsamats. Però quan vaig il·luminar
aquell cilindre ple d’un líquid llefiscós vaig veure de què es tractava. Eren orelles
humanes. Orelles de tota casta i condició que tenien tatuades amb lletres
confuses els noms de persones. Ja podeu imaginar el que hi havia dins els dos
altres pots de la mateixa mida i amb el mateix formol. Mon pare, finalment tenc
les teves paraules guardades dins les orelles i les teves darreres voluntats
conservades dins els òrgans que a tu t’havien mancat per ser un home com cal.
Per part meva, pots afegir-te a la llista dels xorcs!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!