Plagueta de Bord

LES ARRELS DE L’ONA

Alone, alone, all all alone

Alone on the wide, wide sea

Coleridge

                                   I

Com les mans d’una morta parant
xarxes en els mars del motar, talment així és l’epifania d’una anàlisi
descriptiva dels aiguavessos íntims: clavagueres on no-res admet la síntesi o
el consol.

Com una amenaça pública feta
pels racons més entotsolats d’un hom que es llegeix a si mateix amb cura.

Pus mai més no escriuré, ho pots
ben creure, i besa’m després de dir-t’ho, les circulacions de l’electricitat
sinàptica, els obscurs enigmes de la música esbucada pels ulls de la retina,
les eleccions atzaroses del desig desficiós.

Un fasser batega amb lenta
serenitat l’aire de cada palma nova.

Al bell entorn d’una calaixera
onegen paraigües cunniliccionant mon cul ple d’esfínters plastificats.

Creix l’herbei pels capcuruculls
d’una frase amorosa que no ha sentit ningú mai.

Sentir sense sentit: fesomia.

(Text refet de MCMLXXXIII)

                                   II

Diguin la lleugeresa o diguin el
dolor els mots no són més que mots.

Ara mir la neu del jardí com una
estampa japonesa pintada amb tres trets de blanc damunt blanc. I no puc
expressar aquesta fredor esmolada com una gilette que em fa talls per dedins
com si volgués que vessàs la sang damunt la neu per pintar un camp de roselles.

I el pitjor encara no ha
arribat. Flòvies i pètals de flor d’ametller es confonen i només trob aigua
salada damunt les galtes quan mir cap amunt la pluja torrencial de flocs.

No cremeu el jardí amb la vostra
fredor glacial, crid com un orat. I només em responen les imatges excessives de
la nit que cau per fer brillar més fort aquesta aigua blanca que m’esquinça com
gel la pell de la mirada.

                            i III

Recomenç a cercar a les fosques
una sortida qualsevol, torn als mateixos indrets, don voltes, m’embull sense
aturall, em perd, caic…

Potser no caldria fer tantes d’històries.
Acceptar el treball, l’esforç. Acollir el pròxim amb tota la seva càrrega de
malures i no esperar els béns futurs on regna la claredat falsa o morta. No
cercar la perfecció d’un absolut perillós i conformar-me amb l’obstinació escèptica,
amb la lucidesa del boig.

Vèncer les nostàlgies i aprendre
la fermesa, la duració i una certa bondat. Saber que l’equilibri se sosté en
la fragilitat. Viure en la feblesa sense queixar-se tot temps. Pensar com es
dissol aviat un sabor que és l’única cosa essencial!

Per sedentari que sies sempre
ets un nòmade!

[Foto M. Kenna] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!