Plagueta de Bord

Karina de la Encarnació sabia que la seva única escriptura possible era descriure les formes tan variades de les ferides que li sortien com una floració desitjada en qualsevol lloc de la pell, de la carn, de les vísceres, de la còrpora. Vet aquí un fragment del seu Diari de ferides.
«Tornen les mateixes de sempre, els xaps sagnats, epigràfics, anulars, figuratius -despús ahir un tall tenia la forma d’un peix agònic que es movia desesperat fora de l’aigua—, crosteres cicatritzades, d’altres gangrenades, equimosis en grups de tres i tres, ampolles plens d’un pus negre, efímeres malures, nafres duradores, que sagnen només els divendres, invisibles i fondes, tumorals, excessives, que em deixen baldada. Faig cos en aquestes ferides, llagues vives, que es reprodueixen a les mans, el peus, els costats, el cap, l’esquena, el sexe, les cuixes, els sentits tots. Transvàs tot el meu cos en els meus escrits. Voldria tenir la precisió del savi i la poesia del místic per poder dir els onatges d’aquest gust diví que la metamorfosi dels estigmes com pantafenes eixides a qualsevol lloc, em provoca, l’esclat de l’èxtasi.»
«Coneix-Te en Mi»
«No puc ser un jo sense ell.»
«Tot són quequejos, returs, fragments… Perboc voluptuositat adolorida.»
«Úlceres a voler.»

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!