LES BARRERES INVISIBLES
Som incorregible. Ho he
d’acceptar encara que em costi molt. I crec que ara, entremig d’aquesta
nerviada, és el moment d’escriure unes notes, que no em serviran per res, tot
allò que no puc contar a ningú. Ni a Barita, amiga estimada de la infantesa que
viu dins un món més artificial que el meu, més ingenu. Clareta, em diu ella des
del tron de la seva fadrinor eterna, cal que et conformis amb el que tens i no
et queixis.
[Imatge de Mateu Coll]
I jo, quan sent el diminutiu del meu nom, és com si de cop em
convertís en una baldada mental, en una dona que li falta un bull, que no ha
acabat de madurar. Estic asseguda en un racó dins aquesta sala d’urgències,
grisa i plena de gent desgraciada, de la clínica Falèrnia, a dues passes de ca
nostra. Nostra? A Jaume Asprer, aquest home amb el qual compartesc la vida fa
sis anys i mig, l’han col·locat en una camilla i se’l n’han duit per fer-li proves. He d’ordenar les idees perquè si amoll el
primer que em ve al cap això es convertirà en un galimaties i serà com qui fer
retxes dins l’aigua. Fer retxes dins l’aigua: la sensació que tenc des de fa
dos mesos quan vaig començar a pensar en la separació. Aquest pensament em va
envair com un tòxic o una droga d’aquells que de cada vegada en necessites quantitats
més altes per sentir alguna cosa. Primer de tot hi va haver moments de latència
i d’invisibilitat i després, sense avisos ni presagis, el desig de deixar
aquell home es va declarar com una malaltia sobtada que et dóna febre alta i
una gran facilitat per al deliri. El darrer mig any, d’ençà que l’havien
nomenat director de l’Institut, només ens vèiem a l’hora de dormir. Ell dinava
quasi sempre amb professors o alumnes, perquè volia que el Cèlia Viñas tengués
la fama d’excel·lència del Ramon Llull o del Joan Alcover. I això demana una
gran dedicació i molta de mà esquerra. Al principi em vaig sentir mal a pler,
egoista i ridícula, per muntar numerets de doneta enamorada que enyora de mala
manera i està gelosa com una tocada del seu homenet. Després em vaig acostumar
a poc a poc a anar a la meva i sense témer-me’n vaig acabar convertint en un
desconegut aquell cos que cada nit (o quasi cada nit, perquè moltes de vegades
arribava tan tard que jo ja somniava) es colgava al meu costat, que s’estirava
sobre el futó que ens havia donat tant de gust quan començàrem a viure plegats.
Ahir va
ser quan m’esclatà el cap i en veure’l el matí, adormit, em va semblar que
aquell home era un estranger que havia ocupat la meva intimitat. Quan
prenguérem el cafè em mirava aquells cabells rossencs, els ulls foscs i la
barbeta en punta que s’havia deixat com si em resultassin estranys: tenia
davant una fesomia d’algú que feia molt de temps havia creuat a l’andana de
l’estació, en una cua de supermercat o en la presentació d’un llibre. I vaig
decidir que a l’hora de dinar li diria que tot s’havia acabat.
Devers
les dotze i quart em cridà a l’oficina una veu trencada que no sabia d’on em
sortia, que no sabia qui era. Quan li vaig demanar es va posar a cridar com un
eixelebrat: som en Jaume!, xisclà. I el bel va ressonar dins el meu cap com un
eco d’algú que havia oblidat feia estona. Em deia coses estranyes: que veia un
cercle vermell fulgurant que es movia i feia voltes. Que estava molt regirat.
Que el duien a urgències. I en trobar-nos observava un
estranger obsessionat amb unes taques rodones i vermelles que se li apareixien
sempre seguit amb una esplendor lluminosa bellíssima i calidoscòpica. Si fos
pintor ompliria quadres amb aquestes pirotècnies que exploten al fons dels meus
ulls. No hauràs pres elaessadé, li vaig demanar com una beneita. I em va mirar
amb una expressió enrabiada que si m’hagués pogut mossegar ho hauria fet. Sort
que tot d’una vingué un celador. El va fer estirar damunt la camilla i partiren
cap a les proves. I ara em vénen a cercar.
Estic
marejada. Som a l’avantsala d’una cambra de la planta cinquena d’aquesta
clínica. Ell dorm després de dues injeccions. Jo estic aterrida. El doctor
Arapastegui em va rebre en un despatx ple de títols. I amb pocs preàmbuls em va
dir que allò era greu: un tumor cerebral. Em vaig haver d’estirar al sofà
perquè m’acubava. Cal que li contem, vaig dir entre boires. Després em vaig
aixecar i sense ni una llàgrima anàrem a una cambra on estava estirat. Va rebre
la notícia amb una consternació que no vaig saber consolar. Era com si Jaume
fos un home de l’altre cap de món que em demanava compassió a les totes. Ara
farem tot un seguit de proves noves per confirmar-ho. Allà va ser quan vaig
acompanyar aquell cos enfollit cap a sales de rajos, de ressonàncies, de tacs,
d’ecografies, d’anàlisis de sang, d’orina, de què sé jo. Mirava les maquinàries
diverses on el col·locaven com si fos una escenografia en què aquell home
anònim es convertia en un conillet d’Índies. Al final li han injectat uns
calmants molt forts i ens han duit a aquesta cambra. Dins el llit, amb els ulls
tancats i blanc com el referit, em sembla un alienígena que m’hagués capturat
al seu platet volador. Si té un tumor cerebral no el puc abandonar. He escrit
això a poc a poc i ho he pensat mentre ho escrivia. He sentit un centpeus que
em corria per l’espinada. I ell dorm, i jo he de passar pena per un desconegut.
Perquè, quan més el mir, més enfora el sent. Perquè, quan més hi pens, més vull
trencar tots els lligams amb aquest home.
Fa una estona ha tornat el
doctor Arapastegui amb una cara somrient. M’ha agafat tota sola. Bones notícies. No és un tumor, però creim que és una
malaltia degenerativa ocular que el deixarà cec. Li he demanat al metge que
només li diguin que no té el tumor. I d’aquí uns dies ja li comunicaran l’altra
feta. No he pogut reprimir un terratrèmol de felicitat: he agafat el cap del metge, li he estampat una besada humida de llàgrimes al front i li he suplicat que demanàs un taxi per a en Jaume. Som incorregible.
[Text publicat el l’u de novembre de 2009 al suplement L’almudaina del Diario de Mallorca.]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però les expressions d’aquesta dona m’han fet partir de riure… entre això i el nom del doctor “Arapastegui” i la besada que li ha estampat al front, ni que m’haguéssin acabat d’explicar un acudit.