Plagueta de Bord

I HATE LOVE

Dans chacun de ses mouvements, cet homme me surprenait, me séduisait, m’agaçait, mais il faudrait être Boswell pour en parler comme il convient.
Jean Frémon

Així com Mansart imaginava els palaus de Louis XIV, o Christopher Wren bastia les catedrals londinenques, Charle Vieux em desplega les savieses del seu art de pintar. I de parlar. Ens reunim aquests horabaixes tan hivernencs a la biblioteca. Ell adora el chesterfield on s’estirava Aràlia. I quan la temperatura del nostre contacte esdevé lluminosa em conta les aventures que ha viscut amb tu entre gratacels, botigues de luxe, restaurants i aquests estudis d’artista que t’agraden tant. Em diu que m’enveja la capacitat per crear intrigues i entretenir la sorpresa. Ha llegit algunes notes d’una Plagueta d’Experiències Sensorials Úniques que confegesc en les hores de l’alba quan ja no puc dormir i mir la pujada del sol rera els turons de Pasiphae, com tu batejaves la petita serra dels Zafirs on tot Orient hi passa a la sortida del dia. En el megastore de Louis Vuitton de la Vth Avenue es va comprar unes sabates negres d’altíssims tacons que es fermen amb un cordó que acaba en una polsera de brillantons i va dir que a mi m’haurien agradat molt. Daphne és molt amiga de Sciascia Gambaccini, una editora de moda, que organitza festes pel Gran Món. Feia molta d’estona que no escoltava aquesta jerga dels happy few i em divertesc molt. La Gambaccini ha transformat una casa antiga del XVIII de Greenwich Village en una bombonera: marbre vermell de Carrara, miralls venecians fets a mida, una banyera de coure florentina, xemeneies sicilianes. Tot d’Itàlia, fins i tot les pastes. Charles em conta els recitals de poesia que es fan a la microterrassa del segon pis en què l’exigüitat s’amara amb les exquisideses de les veus més innovadores o esqueixades de Manhattan. Aràlia, en aquests aquàriums pot ser una de les dones més felices del Món. La veu de Charles, plena de sinuositats i abismes, em fa ressonar paraules araliesques que m’arriben com dins l’eco del temps. Ara inventa unes pintures que em recorden els ors de Fra Angelico, tan enigmàtics com admirables. N’hi ha una que és una cambra en què el pa d’or són les parets i l’aire: una atmosfera asfixiant. La mir i intent penetrar-la sense èxit: enlluernament i opacitat a parts iguals. Com en els meadres de les seves contarelles on em perd. En un replendor sobtat veig en el centre mateix del cub un catafalc recobert d’una pallineua daurada que, quan intent trobar la forma exacta, ja ha desaparegut. El joc de visions de vegades em resulta esgotador. Em fa pensar en un quadre de James Lee Byars que es titulava La mort i que té moltes d’interseccions amb el de Charles. Revelacions de visions interiors, em diu com si em donàs la clau que obre tots els panys. Em conta una festa a un apartament altíssim del carrer 58 East en què Aràlia duia un vestit prisat de Fortuny. Era tota una lliçó d’estil i els amics quedaren fascinats per l’europea desconeguda. Dones i homes la desitgen, emperò ella no veu ningú més que la seva Daphne. Pot acabar en una catàstrofe. Són dos caràcters volcànics. Tout n’est pas dit, així clausura la conversa.

Habit entre el visible i l’audible.
(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!