Vaig anar, dissabte passat a les nou del vespre, al poble de Costitx (el centre de Mallorca) per escoltar el pregó de l’amic i escriptor Sebastià.
Va ser una festa per anunciar les Festes.
Va ser un gust per dir la memòria.
Va ser una trinxera per lluitar contra els marxandos i els especuladors.
Va ser una mostra de la vitalitat de la llengua catalana.
Va ser més i més i més…
Per això el penj ara i aquí per a il·lustració i, sobretot, per a fruïció dels lectors de bondeveres.
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:ES;
mso-fareast-language:ES;
mso-no-proof:yes;}
span.estilo30
{mso-style-name:estilo30;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Pregó de les festes de la mare de Déu de Costitx. 2009
Arrels al cel obert
Als meus pares
i a la meva germana.
Amics
i amigues,
costitxers i costitxeres,
autoritats
un pregó podria ser un paisatge
sonor, la veu alta d’un crit que s’aixeca aquí i ara per tal de dir el lloc i
la festa. Amb veu de crida he de dir que la festa per mi ha començat ara
mateix.
(…)
A manades desfetes m’he dissolt en l’embalum d’imatges, empremtes i memòria que m’han assaltat
només de posar fil a l’agulla per tal de confegir aquests mots. Hauria de tenir
més paraules que un saig i així i tot no bastaria, si vull dir la música, les
rialles lluentes d’estiu, la nit, l’enrenou de la verbena, les corregudes, les
cucanyes, la madona de les barques i aquella mena de góndoles bonsai que solcaven
el cel insensat de la plaça de les festes, les avellaneres, el paperí i les serpentines, les dents de coco i xufles, les cares
suades, els vestits nous i els petards, la barrera de cadires que s’apleguen i
que són com un mur de contenció dels peus que em fugen davant el cadafal on
toca l’orquestra, i on he jugat tantes vegades als quatre cantons. I no em fuig del cap el dia de la Mare de Déu, aquí,
a l’església, estibada de gent, una basca impecable, dret davant mumare, jugant
amb la seva cartera, fins que em varen caure totes les monedes en terra just
quan el silenci era més espès. M’hauria fus i mumare, amb la dignitat d’un
jutge, no va dir ni una paraula, només els llavis estrets i tensos, prims com
un tel de ceba, que no volia dir res de bo, i els ulls que semblaven de vidre.
Em vaig acotar i vaig desaparèixer davall els bancs. Monedes i més monedes,
peces i pessetes, de dues i mitja, de duro, de vint-i-cinc i de cinquanta.
Menuts i
paraules. Perquè ara mateix em sembla que som aquí, com allà, intentant aplegar
allò que és més esmunyedís, no aglapir la Història, sinó percaçar l’instant
destil·lat, la realitat que sempre es condensa en allò que és més
circumstancial, en els fets minúsculs que deixen petjada, senyals, que tracen
el camí de les hores i dels dies que ens conformen. És tan poca cosa allò que
reté la memòria i engoleix la pèrdua… La
història, emperò, també són aquestes engrunes, aquests escapolons que
s’esquincen i ja tenen la consistència d’allò que no sabem o no volem veure. I
és en aquesta menudalla constel·lada, en aquests retalls, que vull enfilar
aquests mots com un trampolí per tal de dir l’ombra de la memòria que ens
perfila en la pols del present. Allò que no s’esborra, perquè ens tatua a la
pell del món.
Ara, aquí, em
sent com un pedacer del temps que espigola forats i clarianes, que ramassa
-acalat davall el banc de l’església- estones, borrallons dels dies que passen,
refets en la incandescència dels plecs que posen carn a la nostra vida
quotidiana. I que no em cerquin per la banda de la nostàlgia –diuen que és
verinosa-, en el sentit d’una enyorança carrinclona, no faig aquest camí, tot i
que no vull deixar de banda que el mot fa referència al mal del retorn, i sí,
ja ho sé, mirar enrere esborrona, però crec que un no se n’acaba mai d’anar
perquè els llocs sempre li fan ombra, i també és
cert que si filam molt prim sempre ens entela la fesomia la mascara d’un
intrús. Perquè sempre som aquesta mistela entre llavor, arrel i estrangeria.
Als illencs, diuen, sempre ens acompanya aquesta boira entranyada de ser alhora
àncora, i guixa, tot un món, però també s’ha insinuat que l’espai insular és
nòmada, escala, arxipèlag, fragment a la deriva, aquesta fluència. Su-aquí, sullà i fora de
Mallorca. Del redol a la vastitud. Del jaç, del cau, de la immediatesa del
veïnatge a l’horitzó, a la mar gran, a la immensitat folgada del cosmos. Sempre
descentrats, no cal entendre això com una incomoditat, sinó, tal com han
afirmat els entesos, admetre, per ventura, que som un objecte local en rebel·lió.
Tampoc no hem d’oblidar que sempre feim més embalum d’hores, que l’espai que
ocupam en el temps també és més dilatat que els confins de les coses vistes.
Sempre som més vells que l’anar a peu, i ja en pots córrer, de món, sempre és més
exorbitant el nostre paisatge de dies i d’anys que empenyen, que les passes que
puguis comptar. El món, deia el filòsof, és tot allò que ha tengut lloc.
Em revé que hi ha
indrets, on només hi pots anar–tornar- de cor, llocs dels quals només en podem
reconèixer la topografia a través de la memòria i que esdevenen els meus filats
i els meus canyissos entreteixits, que fan trama i ordit amb els morts i els
vius. Aquí i ara. Perquè –tot i la misèria i la infàmia de la dictadura, sé la
sort tan precària que he tengut- jo hauria pogut néixer a qualsevol banda, però
no em poden desposseir del fet d’haver nascut al país dels meus ancestres, vaig
néixer aquí, a can Remuc, el dia que el padrí de can Randa feia festa. I des de
la resistència empedreïda de l’illa, que també és un silenci antic i molt llarg,
no em poden privar del fet d’haver
crescut en la continuïtat d’una tradició, d’una llengua, d’una
comunitat. I sé el que dic quan he volgut fer meves les paraules de Georges
Perec, a qui, precisament, li varen prohibir aquesta possibilitat. Ara i aquí,
sé d’on vénc i s’esfuma l’horitzó. Davant, vos tenc a vosaltres. I dels morts,
del passat, del seus silencis, d’aquesta topografia de la memòria només ens
departeix, diu el poeta, una paret de fum.
Puc recórrer, per
exemple, paratges d’aquí resseguint algunes nafres que ni han deixat senyal,
però que sent com si el poble m’hagués quedat gravat,
aquella arqueologia de la pell de què parlava Severo Sarduy. Un arbret sense
fulles, pelat, al cantó del jardí de la plaça, que queda just davant la porta
de l’església, on vaig pegar de nassos perquè tenia por de quedar cec si les
cuques dels pins em pegaven dins un ull.
No sé qui ens havia dit que bastaven quatre pèls urticants de la
processionària devers la nineta i ja no hi veuríem mai més. I anàvem com a
somnàmbuls pel jardí. Sort encara que vaig topar amb l’arbre, que va evitar que
no caigués de la vora del jardí en
terra. Però em vaig fer una nafra que partia del front fins a mitjan nas. I em
vaig rompre una dent quan intentava, passant amb una bicicleta vermella i
diminuta, fer un xut –venia de can Vent perquè m’havia de canviar una cambra
d’aire- ben davant cal metge Nadal on hi havia un parell d’al·lots que jugaven a futbol i les escales del
jardí feien de porteria. La pilota va anar a parar davant la roda, vaig fer una
volta de campana magnífica i vaig quedar esportellat fins que vaig ser ben
granat. Cop en sec, encara m’esmussa sentir que faig llenegar, amb el dit gros
irritat, per la vorada de pedra del jardí, un tap de cervesa ple de pell de
taronja i mirar de fer la volta a la plaça sense que caigui en terra.
Aquesta
persistència pètria i alhora fluïda de la memòria, aquesta lenta erosió dels
dies que ens conforma i ja només vaig per l’ombra, per les bardisses dels
records, com abans, en haver dinat, als migdies, aquella hora dels perduts,
segons la padrina de can Randa, perquè no hi tens cap feina, pel mig. I també
som aquestes hores mortes de la migdiada, i d’altres assegut davant l’altaveu
de la màquina de discos de can Torres, o jugant a tera amb una agulla de
ganxet, a can Xineu, terra humida, espessa, i quatre bassiots, o llegint
Robinson Crusoe a la sala de ca la tia Llúcia, que venia els hiverns de França.
I sé mirar una pel·lícula, a trossos, quan a l’estiu, portes obertes i a la
fresca, podies anar casa a casa fins a la plaça sense perdre el fil. I la
plastilina de can Calet, les llimonetes dolces de la Botigueta nova, les pipes
amb cromos o els primers quaderns de can Roca, i més enrera i tot, quan portava
les tovalloles netes i planxades de la barberia a mon pare a can Vermell i
havia de voltar el tasser, que era com una murada massissa i alta, de marbre, on em donaven sense dir res un laccao
i cacauets. Llocs que sé dir i que
s’esfumen si faig quatre passes, i tornen, perquè els llocs també són noms que
s’aferren a l’ànima. I ja som a les passadores del Gorg, o al Garrigal, entre
les figueres de moro arran de la paret, on sé estar com en un amagatall secret
que batega llefiscós i que ja serà per sempre la
meva selva més espessa. Encara ara hi sabria posar els peus i em perdria, com
es perden els exploradors entre el misteri i la incògnita. I no fa res que ara
faci olor de domicili. La meva memòria sense veu de la infantesa és una jungla,
més espessa que la Bassa Roja, més inaccessible que els pins enfilats del
castell d’Amós.
Fer passes a
Costitx és una manera de recórrer-me. Algú, en mi, essencial, sense el poble
seria un mapa mut. Els llocs, aquí, em posen cara. I, ja ho diuen, el mapa
acaba tenint la forma d’un cos, i una fesomia, la meva. Perquè som les passes
que he fet i les que han quedat sense fer, perquè he quedat sembrat o he tengut
una por que m’ha servit d’excusa per tal de no arrambar-me allà on no m’havien
demanat, tot i les ganes de posar-hi els peus. Perquè també ens pasta allò que
no hem fet. I la por, aquesta passió nua, feta d’escrúpols i encongiment. Però sé que és aquí que vaig fer les
primeres passes. Sembla no-res. Basten quatre puntades i ja m’han embastat a
aquests carrers, a aquest encontorns. Tenen la resistència que lliguen, segons
el poeta, les flames a la fosca. I al principi, no sé ben bé per què, hi ha un
cotxet. Deixau-me creure que sembla una pel·lícula russa. Som fondals foscos de
la memòria. No és la meva. Però han fet lloc. Dues nines, a la costa del
Garrigal, passegen un infant i, jugant, el deixen anar costa avall. Una d’elles
l’ha d’emparar quatre passes més enllà, li fuig i ja no s’atura fins que tomba
davall un ametler del Pou Salat. I un ventilador. Estiu de ple, un infant que
dorm i la mare que amb un bot ha anat fins a can Mal i s’entreté amb madò
Farrera o amb madò Gili, davant can Mercader, dues passes més amunt, just en
voltar el cantó. I amb el cor regirat, perquè ha baixat l’escala totsol, el
veuen comparèixer. Va nuu, ni els bolquers, tranquil, i estira el fil d’un
ventilador que arrossega i que ja no funcionarà mai més. El que mumare baixava
cada dia de l’habitació de dalt.
I les primeres
pors que puc recordar. De la dona dels pous, na Maria Enganxa, de la sala de
les rates de ca les monges, escales amunt a les fosques, aquelles corredisses, o
els monstres que m’encalçaven en la nit quan la meva habitació era un racó del
submarí, el Seawiew, de Viaje al fondo del mar, i no
compareixien ni l’almirant Nelson ni Kowalski. I Las novias de Drácula, que vaig veure a la televisió l’any 1972, em
van robar tota la son de l’estiu, i com els vampirs dormia quan sortia el sol.
Aquella ànsia negra, dolça, que encara no tenia nom, abans de la por de dir,
abans de la por a les paraules, allò que ens escanya l’ànima i ens enverina,
sobretot abans de la por als monstres que no se la mereixen.
Aquí, a Costitx,
les coses, les mirades, els llocs em rebostegen i em sent les entranyes
regirades, com si de sobte fos transparent. Som a ca nostra. I aprenc que el
món té també les dimensions d’un corral i dues solls que s’esbuquen. O un
rentador de pedra amb un ribell i olor de sabó fluix, o el flaire que exhala un
sac de clovelles d’ametles deixat estar, després d’haver regat, just abans
d’envestir les festes. I el món
més vast pot agafar la forma d’una caminada fins al safareig de cas Canar, i
nedar en aquella aigua gelada, o cercar espàrrecs més enllà de Binifat. I l’audàcia
pot ser les primeres herbes dolces a les taules rentades, vetes profundes de la
fusta quasi blanca, de la Societat.
Encara ara només
de pensar-hi em puc condormir, davant un llibre obert, si puc recobrar la
cantarella a mitja veu –això si no s’enfilaven- de la tertúlia del migdia,
davant la persiana de la meva habitació, on conversaven madò Rateta, la madona
de cas Batliu, la padrina Damiana i la senyora de son Vispó. Perquè en aquella
vorera, cadires baixes a l’ombra, hi ha una part de la meva biblioteca més
fonda. Més tard, ja era horabaixa llarg, passava la guarda d’indiots, la cua
estufada, devers l’Aljub, de madò Trona, i ja era hora d’anar a cercar la llet
a can Bril o amb la padrina anàvem fins a cas Xiriquer o a cas Barber a
comprar, patates i fideus, una unça de llevat i allò que li costava tant de
dir, allò, sí, putes, caldo-caldo, em deia ella. Jo ja
l’entenia: starlux. I els noms
ballen, perquè no són lletra, només so, evocació, reverberació, veu impalpable,
música de memòria i de temps que no som capaç de dur fins aquí, perquè té la
textura d’allò que no sabem ni que sentim.
Tot i això,
encara sé segur- basta dir una paraula, ja ho sé- que quan m’omple la boca d’arboces
són les de davant ca madò Pantalina i si dic móres són de les moreres que
pengen damunt la carretera entrant al poble de la banda dels Creuers, i de
sobte els esbarzers que hi ha davall em rapinyen la pell perquè he caigut de
l’arbre quan volia collir fulles pels cucs de seda. I just allà, una mica més
avall, a l’altra banda, l’amo en Bernat Barber em puja a la moto, ben remull
perquè, jugant amb en Baltasar, he caigut, en ple hivern, en una pica de can
Jepet. I si dic ametlers són els que vàrem sembrar amb el padrí Sebastià a ca
l’Inquer. I els garrofers són de can Tro, on anava a passar uns
dies a l’estiu, i els tarongers, els primers, són del Castell d’Amós. Tot el dia/ que veig cares i pedres i les soques dels
arbres,/ i les portes per on surten les cares i tornen a entrar, que diu Gabriel Ferrater. I
les coses, que no sé si ningú mira, però que jo, encara ara, puc veure, perquè
duren en la memòria rentada, aigua i més aigua, m’arrosseguen a la deriva, i
els primers calçons llargs són afusats, pata
de gallo, de camal ben ajustat, amb traveta al peu, i el primer capell és
un de meu, el que em va comprar mon pare, un barret alpí, de feltre, gris rata,
de Howard Davison & Cº, Victoria Street, Picadilly,
London, bé, comprat a Alicia, Galeria Velázquez, i si els meus primers
Salgaris, Jules Verne, o els meus Stevensons són les Joyas Literarias Juveniles de Bruguera, ja no puc estar sense dir Madame Bovary, i encontinent m’assalta
l’edició de Cola-cao, color de sang presa, que vaig agafar de la prestatgeria
d’en Miquel i en Vicenç de cas Barber; el
rellotge, és el del padrí de can Randa, que va dur de Buenos Aires, i ja puc
aclucar els ulls, però, si dic piano, el primer és vertical, és el de can Pujol
a l’entrada ampla de la casa, amb en Nadal segut al tamboret, i el primer
paisatge pintat que em passa pel cap és holandès, una còpia envernissada de
madò Perepina; i el corrent, el rumb ja ben
perdut, sempre em porta a aquesta riba, aquí.
Diuen que com més
anys, més oblit, més coses s’escapen. Però les que romanen, sembla que pesen
amb més força, imatges que t’imanten les hores passades i fan forat, imatges
que vénen de lluny, i que sense esvanir-se del tot s’escolen pel trau de la
desmemòria, i els ulls que se n’hi van darrere. Esser aquí, sense la gran paciència
que reclamen els records, aquells que vénen de sobte, que els has d’esperar,
deixar-te envestir pel temps que torna, els dies que no tornen, i saber que de
tot això, només n’has de fer el mapa amb l’ombra més vasta. Perquè també som
allò que no sabem. Sé tan poques coses dels viatges d’emigració dels meus
padrins a l’Argentina, un passaport, una foto, dues anècdotes, tan poca cosa. I
tornaren. I eren aquí i no. O això sempre he cregut. Tenien aquells ulls que
també miren lluny, dels qui han vist coses de no dir. I d’aquests ulls i
d’aquestes quatre coses que he vist o he sentit, també n’he tret la força
fundacional del que he escrit i escriuré. Esser aquí i no: aquesta és una
manera excitada de viure els llocs, amb el rampell de qui viu a casa com si fos
sempre un grapat de passes que no has fet, terra
que vols explorar, un lloc desconegut de tan viscut. Grates i no saps mai que
hi trobaràs.
Però també sé que
ens hem de deixar viure pels llocs. I parar l’ull a les coses petites. Lluny de
la cosa grossa, de la pompa i de l’artifici. Per ventura ha semblat que
vull fer lletra costumista o
localista, i si és així no l’hauré encertada. No hi ha aquí cap elogi de la
vida provinciana, de la vida de llogaret o de foravila. He sentit a dir que no
s’ha de fer espectacle dels llocs. Ni s’hauria d’especular, que no és altra
cosa que devastar el territori amb miralls fingits i fraudulents. Els llocs no
s’han de tudar, sobretot ara, que s’han fragilitzat fins a l’extenuació i ja
som com una lletra desfigurada, esborrada en un espai disponible, un trast
sense marques, on només queda aquella manera atenuada de persistir, tan
illenca. I no ens hem de deixar mudar en folklorisme pintoresc, com si fóssim
extres en un parc temàtic o en una postal turística. Els llocs tenen vocació
d’escenaris de vida humana. És la vida quotidiana allò que posa carn als dies i
als anys, i al redol. I els llocs canvien, apiloten restes, i es van atapint,
s’apinyen fins al present. I no ens podem fiar d’aquells que se’n foten, de tot
això, que actuen com a memoricides, maten la memòria i ja els està bé que això
pugui ser qualsevol banda, una illa deserta disponible que poden fer
comparèixer de qualsevol manera. Amb això no s’escriu el territori, sinó que
desapareix. Així el negam. I ja som aquell no-res sempre a punt per tal de ser
allò que convengui als marxandos, als especuladors tèrbols, als polítics
fraudulents que s’inflen la butxaca i ens volen fer creure que un ascensor és
allò que obre portes al guaret, i posen oli a la roda dentada i mafiosa que ens
ha de passar per damunt sense deixar sentir la veu dels llocs. I ja sobram, i
estam de massa, i no tenim ni cara ni ulls. I no és així. Jo m’he vist la cara,
aquí. És des de la localitat, aquesta trama casa a casa, que es conforma, es
desfà i es torna a fer l’experiència i l’esperit dels llocs. Costitx no és
només pedres i fonaments, bigues i teules, carrers i places, és temps que es
consolida i té la consistència espessa d’allò que s’hi ha viscut, s’hi
condensen sentits i emocions, creences i expectatives. S’hi congrien plecs de
realitats, sediments de tot allò que ha tengut lloc, s’hi dipositen presències,
matèria viva en suspensió que ve de lluny, d’enrere i d’ara mateix, allò que el
temps decanta del llibre dels fets i que ens incorpora a la màquina del món. És
allò que no entendran mai els qui malversen i requalifiquen, els que saben el
preu de tot i el valor de res, i allò que sol
servir per definir els menyspreables.
Diuen que el que
entenem per universal no és res més que allò local sense parets. La localitat,
el veïnatge és la trama més sòlida per tal de resistir l’envestida dels
marxandos i veure passar pel clavegueram les relíquies extremadament
contemporànies de la corrupció que ens atenalla, i que no ha fet res més que
rics nous de trinca, desmemoriats que no faran res més que pell morta. Són com
una irritació convencional i oportunista a la pell del món petit. Aquesta picor
incòmoda que acaba per convertir-se, si no li fas cas i no hi poses remei, en
una agressió biliosa. Aquí tampoc no es tracta de
fer un elogi aferrissat del que és municipal, mesquinesa dels qui no volen
veure-hi més enllà del nas, i que només posen pit quan miren l’ombra que fan, i
pels quals posar arrels vol dir bavar-se les sabates i no veure-hi un tros
lluny, més enllà d’allò que és seu. Quan dic local no faig referència a tot
això, ni fins i tot vull fer revenir allò que fa molts d’anys va convertir-se
en un eslògan d’economistes: small is
beautiful. Vull dir que és en petit que s’inventa furtivament la vida de
cada dia, és des de les vides minúscules que les coses surten de botador i fan
paret davant la uniformització que sembla que se n’ho ha de dur tot. Vull fer
referència a una agilitat local, una manera de no tenir aturall, de fer la seva
des de la precarietat del qui és petit i la sap llarga, que davant el peixot
gros s’enfila, i carregat de punyetes s’inflitra, i fa nosa si cal, per tal de
deixar veure que no el collaràs tan fàcilment. És una de les formes de la
simplicitat que vull convocar, aquesta singularitat del que és particular en la seva dimensió local
–no del particularisme estancat. Esser part, formar part, esser tros,
detall, fragment, illa, insular, així, arxipelàgics. I des d’aquí envestir la bolla del
món. I més enllà i tot. Un tros de món. Sempre m’ha enlluernat que en català és
amb aquesta expressió –un tros de–
que indicam els éssers i les coses senceres des de la particularitat
precisament de només esser una porció. En definitiva, tot un poble.
Costitx, des de
la memòria romana del nom de ser coster i pujol, i santuari talaiòtic,
alqueria, llogaret dels bous que no tornen, i primer municipi antitaurí, sembla
que és un dels pobles amb més restes arqueològiques de l’illa. Arqueologia,
matèria viva del temps que s’apilota en vestigis que són alhora testimonis i
batecs de memòria viva, que, tal com recomanen els entesos, no hauria de ser
mai un cementiri abandonat. Hem de fer lloc des de la precarietat d’aquest
arxiu, d’aquest text que no hem de deixar mai de llegir, perquè amb els llocs,
sempre hi hem de moure conversa. Perquè l’espai habitat és aquesta xerradissa,
que palpita just aquí i ara mateix, des del que és petit i que fins i tot passa
per alt el gran llibre de la Història, perquè sembla insignificant, des de la
particularitat d’allò que és més local, que no és altra cosa que el redol excitat
per la nostra presència.
Per això he
volgut suggerir que descriure com he viscut Costitx té la meva fesomia. I si
provau de dibuixar el mapa del vostre poble, el vostre aljub, aquella casa, un
canterano, el carreró de ca les monges, la cisterna, l’escaló de la porta de
l’església on heu vist seure a la fresca els vells un dia de mercat, les ametles
esteses davant les cases, els cafès, la cadires de ferro gelades del saló de
l’església el dia que feien Els deu
manaments, la casa insígnia de ca na Lluca, i sentiu la carícia dels morts
que ens agombolen o l’olor de la infàmia que deixà l’assassinat de Pere Bubo,
tal com deia Borges, descobrireu que heu pintat la vostra cara. I és amb
aquesta cara que podem gaudir del món i fer-ne part.
Puc veure un arc
voltaic, entre el santuari talaiòtic de son Corró i l’asteroide 20140. Costitx també
és un asteroide de catorze quilòmetres entre Mart i Júpiter. No hi ha fotos. És
com una pedra de forma irregular o com una patata. I és en aquestes imatges
soldades, i des de les set cúpules blanques, des dels cilindres i el planetari
de l’Observatori Astronòmic de Costitx que vibra el passat, el present i el
futur, des de l’arqueologia a l’astronomia, de les arrels de la memòria al
millor cel obert del continent europeu. Des dels vestigis de l’abisme del temps
que tenen la cara dels caps de bou als eclipsis i a les llàgrimes de sant
Llorenç, d’un lloc a l’altre, sé veure la fertilitat, l’afany de creació
salvatge que inunda el poble, amb aquell poder de l’animal sagrat que engendra
força i vida. I des de les arrels tocar el cel amb un dit.
I ja només em
queda fer una crida de goig per a la festa, aquest espai que celebra la
llibertat, un lloc i un temps que surt de botador, de l’espontaneïtat, perquè
és la festa que ha de dir el darrer mot. I un espai que nega la fosca, perquè
la festa és il·luminació, transparència, fer de la nit tot un dia, apoteosi de
la llum, i és amb les paraules d’un poeta, Joan Vinyoli, que vull donar el sus.
Amunt!
La festa ha
començat
ara mateix: cridant, empentegant-nos,
ebris d’eternitat, amb serpentines
i paperetes de ser feliç, anem d’un
lloc a l’altre
de la casa del temps: aranyes de
cristall
que ho il·luminen tot amb llum
prodigiosa
negant la nit.
Amics, amigues, costitxers,
costitxeres, autoritats,
Que comenci la festa!
Sebastià Perelló
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!