Plagueta de Bord

Cristina Ferrer estava davant la porta del despatx de Fanny Cortés, la professora d’interiorisme de l’Escola de Disseny, i mirava el rellotge amb uns nervis continguts. La seva companya de curs i amiga coral, Rosa Crehuet, havia entrat per aquella porta altíssima, feia vint minuts i allò li semblava una catàstrofe, perquè normalment per fer aquell examen horal tothom se’n sortia amb deu minuts com a màxim. Segur que al projecte de Rosa hi ha problemes de realització i Fanny la deu tenir amorrada al piló fent-li passar un calvari. Cristina va agafar el mòbil i va marcar el número de la seva mare Catalina. Merda!, està ocupat i he quedat amb ella al pis del carrer de la Concepció d’aquí tres quarts. Si no arrib d’hora mumare em matarà perquè han de venir els pintors per triar els colors, i aquesta feina és tota meva. En aquell moment el rinnng rinnng, rinnngdel mòbil li va produir una girada de ventre. Era Jaume Company que li demanava si volia anar amb ell a veure l’espectacle de dansa de Sol Picó al teatre Xesc Forteza. Ja està clar que em fa gola venir amb tu a veure dansa de la bona, emperò encara he d’entrar a l’examen de disseny i he quedat amb mumare per fer una feina. Jaume tenia la capacitat de tranquil·litzar-la amb aquella veu dolça i vellutada.
(…)Foto d’Anna Magnani treta de L’hidroavió apagafocs.

Estava segura que d’ençà que el va conèixer a la festa d’aniversari de
Mercè Sans feia tres mesos estava totalment enamorada. No passis pena.
Cristina, tendràs temps de fer-ho tot. Pensa que l’espectacle no
comença fins a les deu. No li podia explicar a Jaume que sa mare era
tan activa i imperativa, encara que ella tingués quasi devuit anys, que
la podria tenir entretinguda amb els pintors fins a la mala hora. Vols
que parli amb ella?, li demanà ingenuament Jaume. No, no, no, de cap
manera. Seria afegir aigua al banyat. Mumare es pensaria que tot això
era una maniobra per no ajudar-la en aquella empresa de renovació de
pisos que era l’única font d’ingressos que tenien d’ençà que son pare,
que feia de cuiner fix discontinu en un hotel de la Platja de Palma,
s’havia quedat sense feina i sense subsidi. En aquell moment s’obrí la
porta i una Rosa amb els ulls plens de llàgrimes se li aferrà pel coll.
És una mala bèstia! M’ha suspès perquè no he sabut definir els angles
morts de les habitacions. Cristina va penjar el mòbil amb un “ja et
telefonaré” a un Jaume que no entenia res. I quan escoltava els
xiuxiuejos dolguts de Rosa va sentir la veu escardada de Fanny que
xisclava: La següent! Li sabia un greuer deixar l’amiga d’aquella
manera, emperò no li quedava més remei que entrar si no volia augmentar
les ires de la professora. Espera’m al bar Cum laude li digué a Rosa a
l’orella. Agafà el seu tub amb tots els plànols i es preparà amb el cor
a mil per entrar dins el despatx. Just quan va ser a la porta recordà
el mòbil i l’apagà d’un clec. Si haguera sonat durant l’examen ja
hauria estat fet d’ella. Fanny odiava els mòbils i expulsava de la
classe qualsevol interrupció telefònica. Segurament ja s’havia esbravat
a voler amb Rosa perquè just saludar-la s’adonà del somriure que li
dedicava amb aquella frase entre la ironia i la simpatia: Mem que haurà
inventat la meva alumna predilecta. Cristina en set minuts va estar
llesta. Fanny va trobar que havia estat original, curosa i molt
creativa. Com una esperitada va sortir corrents del l’Escola i mirà el
rellotge. Tenia un quart d’hora per arribar a la cita amb la mare i els
pintors. Aixímateix va passar pel Cum laude on trobà que Rosa ja
s’havia calmat amb un gin tònic al costat de Tomeu, la consolà un poc i
partí de quatres cap al pis. Arribà amb la llengua defora i per sort
els pintors no havien arribat. Li va mostrar a sa mare uns ocres, uns
rosats i uns vermells pompeians per aquelles parets altes que
l’entusiasmaren. Després li va dir que no l’esperàs a sopar perquè
anava a veure dansa amb Jaume. Va sortir del pis a les nou tocades i es
dirigí com un coet al bar Drac on l’esperava amb la còrpora a punt un
Jaume tendre i llaminer que la va besar als llavis molta d’estona.
T’enyorava tant!, li digué Cristina mentre el cambrer els servia dos
drais martinis. Després Cristina li contà totes les desventures del
dia. No hi ha per tant! Ets una exagerada, has aprovat un examen, has
ajudat ta mare i ara estam plegats, què més vols? Ho vull tot i tot
d’una!, amollà una Cristina eufòrica pels efectes del combinat. I tenc
moltes de ganes d’estar amb tu! Pas de Sol Picó! Jaume li va dir que la
millor dansa era dels seus cossos dins el llit i després de menjar uns
entrepans partiren cap al seu apartament d’advocat jove. Durant tot el
camí Cristina li feia moixonies, s’aferrava a la seva cintura i li
inventava pessigolles, estava molt esvalotada. Crec que els exàmens i
els colors de les parets et donen molt bon rotllo, li deia un Jaume
content i sorprès d’aquelles endemeses.
En obrir la porta Critina es llançà al seu coll i li va fer una xuclada
que li deixaria un bon blau. Després el despullà a la desesperada com
si no hagués tocat mai aquell cos fibrós, d’amples espatlles i bon
bíceps que es dedicava a mossegar amb total impunitat. Quan ja estaven
fins el llit Jaume, després d’unes besades molt llargues, li digué.
Espera un moment, reina. Tenc els condons dins el comodí. I Cristina va
voler posar-li amb tota casta de jocs i rialles. Allò va ser una gran
festa amb tot un kamasutra amorós mai vist. I quan quedaren com a morts
de gust Jaume descobrí que el condó s’havia romput. Cristina va tenir
un atac de nervis. El bidet va saber tota casta de lavatges, fins i tot
amb vinagre diluït. Es vestiren per anar a cercar la píndola
postcoital. I aquí començà un via crucis que no haurien imaginat mai.
En la primera farmàcia un dependent amb cara de pocs amics es negà en
rodó a vendre-la sense recepta. A la segona una senyora amb cara de
beata, també. Jaume va telefonar a un amic metge que els recomanà anar
a urgències d’una clínica privada. Allà no en tenien o no en volgueren
donar. Finalment, després de dues hores de trotar nerviosos per la nit
palmesana, en una farmàcia de guàrdia del barri de Son Armadams un
dependenta que es definí com a feminista el va vendre un paquet de
Postinor-2. I repiraren alleujats. No t’havia dit que avui no era el
meu dia?, li digué Cristina mentre s’engolia aquella píndola salvadora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!