SEVILLA ÉS TOT ALLÒ QUE NO ES VEU I QUE ÉS IMMENS
Ce qui précède est ce qui suit.
Claude Royet-Journoud
La séquence finale demeurera non-écrite.
Laporte
Al parc de Maria Luisa la claror cau esbiaixada entre ficus gegantins i washingtònies altíssimes mentre acab de dinar al restaurant La Raza. Les carxofes de l’ensalada m’han arrossegat a la cuina del casal, a Asgard, a Son Asgard, quan d’amagat de la cuinera Joanaina, ens dedicàvem a netejar carxofes amb una lentitud esgotadora. Volies treure tota duresa vegetal i m’obligaves a refer alguns dels meus trofeus millors. “Aquesta està mal pelada”, em deies amb la seriositat d’un caporal, mentre em mostraves la carxofa amb un poc de pelussa. I torna’m-hi torna-hi l’agafava de bell nou i buidava el cor tan tendre fins que desapareixien aquells pèls que si no anaves viu t’engorgaven. Quines panxades de carxofes trempades amb l’oli que ens duien de la possessió sollerica de Son Remar i amb la sal de cocó de la marina de Llucmajor!
Em sent impàvid i immòbil amb la lassitud en l’exacte límit entre l’elegància cool i la mollor. Les reunions amb els consellers del Banc han estat d’una cortesia impecable. Els salons ons ens reuníem tenien restes almohades als murs i al sostre: un tros de volta, una finestra, un entreteixinat, un fang viu i antic entre les construccions de l’ara. M’he entretingut molt amb un Zurbarán en què damunt un fons quasi negre hi havia un xotet amb les cames fermades, resplendent. No he volgut pujar a la Giralda i m’he perdut pel Pati dels Tarongers. La mirada dels ulls immensos i clars d’una al·lota ha estat com una llambregada teva, Aràlia, com si m’espiassis d’enfora. He anat a un d’aquests palaus sumptuosos propietat del President i no he quedat decebut. Després d’entrar per una portada com un arc triomfal hi ha una reixa decimonònica treballadíssima que s’obre al pati principal en què es combina la guixeria mudèjar, les columnes i els capitells clàssics i una balaustrada de traçat gòtic. M’he quedat impressionat pel perfum d’un gessaminer gegantí que arribava fins a l’escalinata majestuosa recoberta per una espectacular cúpula daurada. Les pintures murals de Pacheco i Ribera no m’han dit res. He recordat una postal amb una “Vanitas” de Valdés Leal que m’enviares de Nova York estant, Aràlia, l’hivern passat quan m’he trobat de morros amb una vitrina on dues calaveres es besaven. M’han demanat si volia visitar Itàlica i els he dit que em bastaven els versos. No sé si m’han entès.
L’hotel Bética és comfortable, delicat i es troba en el rovell de l’ou. La meva cambra pega damunt una placeta amb una església neoclàssica color de rosa i un edifici gris d’oficines amb un gran rellotge central que m’eixorda. Amb Som a dues passes de la Catedral, del Guadalquivir o del carrer Sierpes, on m’han portat de tapes fins a la matinada. Era una deriva. Em deixava dur de taverna en taverna i quan hem arribat a Casa Anselma i he vist com ballaven sevillanes em semblava que sortiries tu, Aràlia, de darrera el cadafal i em trauries a rotlo. Encara tinc la síndrome del Carnet de Ball. Conserv el Carnet de Bal que em regalares quan tornares de París del maig del 68 després d’aquella liaison amb Alain Cavalier, un poeta secret que només publicava edicions numerades fetes a mà per ell mateix. Una liaison tan dangereuse de la qual no em volgueres parlar mai, malgrat que jo insistia de mala manera a través dels camins esbiaixats de la literatura. Ara, també, París crema de revolta i de contrarevolta i, com llavors, som enfora de París i de tu.
Em sent a les antípodes de l’acció, emperò m’agradaria que això avançàs amb una velocitat narrativa més accelerada, cap als fondals, cap als vertígens, encara que no s’acostàs a la vora de la velocitat de la llum, que semblàs que això va a alguna part, que el món haurà canviat entre el principi i el final de la història. Em conformaria ser el testimoni dels abismes que separen cadascú i cadascuna, i cadascú (una) i el món: posada en escena maliciosa i trista d’un irreconciliable absolut, que ni els cossos ni els mots poden abolir.
Aràlia, dins quin temps et trobaré?
M’agradaria rebre noves teves, encara que fossin dolentes.
Veig la teva silueta d’esquena, com un grafit que tenc damunt la taula de feina, duus una senalla i un capell com si fossis una foravilera i et perdessis per un camí que no està dibuixat. De la teva tannara s’escapa un ble: un floc de cabells que pengen. Voleia. Reconec el xal esmaragdí que et vaig dur d’Agra damunt les espatlles i hi cerc entre els seus plecs tot de llampurneigs d’una llum presonera.
Avui he tingut dues il·luminacions. He trobat una nota de Barthes de 1968 en què diu que el narrador proustià no és aquell que ha vist o sentit, ni fins i tot el que ha escrit, “mais celui qui va écrire”. Excitant! L’altre és un catecisme que em vaig apuntar un horabaixa plujós en què llegia les Geòrgiques i Jean Frémon i, entre notes i notes, sortia al jardí entapissat de tardor ardent com un peix assedegat que neda entre l’arena del desert: “Ne pas se répéter, aller au plus court, resserrer sans cesse la forme, traquer la complaisance, fuir les recettes éprouvées, miner son propre terrain afin qu’il soit impossible d’y revenir, brûler ses vaisseaux, ne pas cesser de hurler et de chanter en affrontant le silence.” M’he de minar el terreny sempre seguit. No he de mirar enrera.
Què faig? Cerc sonoritats cristal·lines: Fragments d’un tot que no existeix, cadascun, baula perfecte de cap collar, rivalitza amb el precedent, emperò no permet que s’organitzi de l’un a l’altre una narrativitat que reclamaria la seva caiguda, pura reiteració amorosa que té por, sobretot, sobre tot, d’arribar al seu final: l’immemoriable.
Un text és un signe fràgil que pot esdevenir mentider en un no res i trobar-se enrolat malgrat “ell” en una creuada que no és la seva.
Voldria ser Valery Larbaud per tenir un millor sentit del desplaçament.
El gust de perdre’s tan car a Walter Benjamin m’ha perseguit a Sevilla. Els gust de perdre’s era un signe a partir del qual s’obria tot el possible. He aterrat dins un jardí de palmeres amb bancs de pedra i vora un retrat d’una Dolorosa amb dues llànties d’oli a la paret d’un carrer estret; escoltava allunyar-se el so d’unes campanes i aprenia, assegut amb una clara a la mà al bar Los Verjeles, el flabiol d’una jove neohippy que em tocava una melodia mozartiana mentre em somreia; veia el núvol que esdevenia mar i arbre i lloc per mor del vent i despeçava uns versos d’Eliot apresos quan feia el servici militar a Génova; retenia les ombres curtes de tres xipresos devora una cúpula de teules marrons i lluents i repetia mots urgents que m’arribaven a la punta de la llengua: Dolçor, marès, torre, or, riu, calitja, jardí, ombra, aigua, joc, magnoli, Cernuda, caliu, parra verge, drecera, desllorigador, Aràlia.
Em sent un esser submís a les lleis de la dinàmica i no a les de la gravetat…
Llegesc puntuacions del teu cervell, del teu cos…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el flabiol d’una jove neohippy que em tocava una melodia mozartiana mentre em somreia; veia el núvol que esdevenia mar i arbre i lloc per mor del vent i despeçava uns versos d’Eliot apresos quan feia el servici militar a Génova
Amb tota la humilitat del món jo crec que Maria de la Pau Janer és una d’aquestes escriptores que han optat per a fer llibres d’èxit (que en tenen, no només pel contingut del llibre, sinó per moltes altres raons, com per exemple per la mateixa popularitat mediàtica de l’escriptora), en canvi el seu pare, Gabriel Janer, o la també mallorquina Carme Riera, són escriptors que pretenen fer literatura, alta literatura, i això malgrat que els seus llibres mai no aconsegueixin la popularitat dels de la televisiva Maria de la Pau.
D’ací que em sembli encertat el camí que segueix la popular escriptora, un camí que li proporciona èxit i diners. I dic que em sembla encertat perquè, com molt bé ha escrit Bru de Sala, “si dados sus escasos dotes estilísticos, sus severas limitaciones expresivas, etc, no tiene, ha tenido, ni tendrá jamás ni el menor rincón en la alta literatura, lo lógico es, si quiere hacer carrera, que juegue en la liga de las ventas.”