Plagueta de Bord

NOTÍCIA: La Setmana del Cervell és una iniciativa internacional organitzada des del 1996 a 76 països de tot el món i que enguany es fa del 16 al 24 de març. El propòsit és de difondre la recerca que es fa en neurociència, una disciplina apassionant perquè el cervell és l’òrgan més desconegut del nostre cos. Les universitats i centres de recerca de Barcelona i d’Alacant participen en la Setmana. Les conferències i activitats se centraran en les malalties neurodegeneratives i en els tractaments cel·lulars que hom experimenta per superar-les. La investigació sobre el cervell és l’esperança per als tractaments i prevenció, i possiblement la cura, per a les malalties cerebrals i d’altres trastorns, i també per garantir un millor qualitat de vida de totes les edats. Durant la Setmana del Cervell hi ha un fet comú arreu del Planeta: el desig de transmetre al públic de totes les edats les meravelles dels darrers descobriments científics sobre el cervell i sistema nerviós i la influència de llarg abast i els resultats de recerca de la neurociència a través d’ activitats excitants i innovadores.

EL VERTADER ÒRGAN SEXUAL DELS HUMANS ÉS EL CERVELL

L’únic problema, despertar l’esperit. Aquest despertar és un procés complicat, molt més enllà de la comprensió. Com el refilar del sebel·lí, aquest ocell nocturn que m’ha ferit el cuc de l’orella quan tornava de passejar i em trobava dins les ombres de reixes que feia la llum d’un fanal amb les bigues de la pèrgola dels pebreboners. Unes notes de la gola d’un ocell basten perquè tota jo reviscoli. La reviviscència d’una planta seca per l’aigua sempre m’ha fet volar. El maquillatge sonor. La brutor és aquí, dins mi, dins el món, arreu. La combustió ficcional també té brutors. Aquest canvi brusc de coordenades de Miquel Bigot em fa descobrir tota una altra perspectiva: la despossessió de mi mateixa, la nuesa perduda. Voldria veure-hi amb molt alta definició i en canvi em trob amb ulls de talp. He somniat que una rata-pinyada acabava d’entrar dins el gabinet on escrivia per no sé on i que pegava voltes com una orada? He obert el finestral d’ampit en ampla. La rata-pinyada em feia por, em feia fàstic, em feia ganes de xisclar. Voltes i voltes rata-pinyadesques a prop dels llibres de les prestatgeries, a prop de l’aranya de Murano al centre, no topava enlloc, es torbava, emperò al final trobava la sortida. On és la sortida? Miquel Bigot, el meu home des de fa dos anys, jau en estat de coma a una uci de la clínica Bellver.
(…)
Ho dic i ho repetesc mentre camín per davall els plàtans sense fulles
de la Rambla de Palma. Amb les ulleres de sol i aquest mocador al cap
dec semblar una estrangera. No tenc ganes de veure ningú. Només puc
estar amb ell una hora el matí i una hora l’horabaixa. I la resta de
temps he d’aguantar tota la família que em deixa baldada de preguntes,
de llàstimes i de plors. Com pot ser que en un dia tota la meva vida
hagui pegat un gir tan gran , tan excessiu? El que no passa en un any
passa en un segon. Avui els he reunit a tots al bar de la clínica i els
he explicat amb detalls el que ja saben. En Miquel està en coma amb una
commoció cerebral produïda pel cop que li va pegar un cotxe que es va
botar un semàfor vermell. Hem de tenir paciència i esperar. Li fan
totes les proves possibles. Segurament el podran operar. Emperò cal
tenir molta, molta paciència. I en acabar segueixen les preguntes: com
ha quedat la moto, qui tenia la culpa de l’accident, què pagarà
l’assegurança. He mirat a tothom fit a fit i els he dit: Me’n vaig a
passejar totasola. No puc pus! I t’he enyorat tan fort, Miquel, com si
fos la primera vegada, aquella, quan ens donàrem cita al bar Varadero i
tu no acabaves d’arribar mai. Precisament havies tingut una pana amb la
punyetera kawasaki, el teu cavall íntim. Quan et mirava intubat era com
una bruixeria! Les imatges arribaven a la consciència d’una forma tan
intensa que m’apareixien més vertaderes que sobre el llençol d’una
pantalla gran; la pell calfredada pel dolor, el perfum pesat dels
medicaments i aquell ambient dur i fràgil de les màquines que
controlaven els alens de la teva vida, m’envestien i em destrossaven.
Tu callaves tant que tota jo era un remolí de sons magnètics! Cadascuna
de les pantalles que envoltaven la despulla del teu cos, que havia
estimat tantes de vegades, eren plenes de gràfiques en moviment, com
l’espectacle d’un funambulista que travessa tot el temps una corda
fluixa sobre la mort. No em podia avesar a la possibilitat pròxima de
la teva desaparició, malgrat que el doctor Joan Salvà em repetia que el
cervell era un misteri, que calien moltes de proves, escàners,
resonàncies i tacs per saber si te n’anaves o te’n desfeies. Em vaig
fixar que quan el metge deia «el cervell» era com si parlàs d’una joia
molt aprecida, d’un tresor que calia protegir dels malfactors. El
cervell era com un continent ple de terres i mars inexplorades. El
cervell era com un oceà amb profunditats abisals i remotes,
inconegudes. El cervell era un cel ple de sols i d’estrelles i de
galàxies que encara no coneixia ningú. Dins el capaltard vermell, feia
una lleugera brusquina i hi havia poca gent pel carrer. He mirat el
rellotge. Faltava mitja hora per tornar estar al teiu costat, Miquel,
per esperar que tinguessis els ulls oberts. I cop en sec he recordat
una frase teva quan discutíem amb uns amics sobre els òrgans sexuals.
Totthom havia dit la seva amb molta de genitalitat dominant. D’això
te’n queixaves. Tu, que a més a més de ser físic, creies que la ciència
ens treia de la moltes intempèries, aixecares un poc la veu, aquesta
veu que m’enamorà i digueres: basta de vèrbola, el cervell és el
vertader òrgan sexual dels humans. I entre rialles tots et donaren la
raó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!