Plagueta de Bord

NOTÍCIA: SOS DE LES ENTITATS SOCIALS . La crisi porta a entitats socials de Catalunya i Balears a situacions límit que no havien conegut mai. El Banc d’Aliments de la zona franca de Barcelona que dóna menjar a 142.000 persones té els prestatges buits. El banc fa una crida a les empreses perquè necessita tota casta d’aliments de primera necessitat. Un voluntari ha declarat: «Aquests darrers mesos tot el que entra per una porta immediatament surt per l’altre. No donam a l’abast.» Càritas de Catalunya i de Balears són unes altres de les entitats que ha llançat el senyal d’alarma. Tenen llistes d’espera i un dels directors, Jordi Rogla, de Barcelona, ha dit: «Cada dia tenim més gent trucant a la porta i algunes persones arriben derivades dels serveis socials dels municipis perquè tampoc els poden atendre.» Altres entitats com Quatre Vents del Raval de Barcelona o Can Gazà de Palma també necessiten estocs d’aliments. Tots els responsables d’aquestes ongs reclamen que paral·lelament a salvar els sector financer i de l’automòbil, les administracions haurien de destinar més recursos a serveis socials per evitar que la situació empitjori. La pobresa menja cada dia, cal recordar-ho als ciutadans i a les empreses que vulguin col·laborar.

PERQUÈ TU EM DONES PAU I EM POSES EN TENSIÓ

Tornes sortir d’aquell segon pis del carrer Joan Alcover de Palma amb l’ànima als peus, Rosa Femenies, perquè el fill d’aquella senyora de vuitanta-set anys que està baldada a una cadira de rodes i que demanava una infermera o criada de companyia, t’ha dit que han agafat una equatoriana que els ha fet molt bon preu. Has gosat respondre que potser tu podries millorar l’oferta. I ell t’ha contestat que amb el teu títol d’infermera tenies unes tarifes oficials. T’hauries posat a xisclar. El títol s’havia convertit en un enemic, allò et semblava que no tenia enfront. Els ocells disparen contra els caçadors. Has estat a punt de dir-li, vendré per no res, per un esmorzar, un dinar i un sopar diari. Però no t’has atrevit.
(…)
Foto Biel Perelló
I ara quan tornes cap al piset del barri de Santa Catalina, amb tres
mesos de lloguer sense pagar, on trobaràs el teu home Toni Velrà mig
borratxo de vi dolent i posat rabiós, amb la nevera massa buida, el cap
et comença a fer voltes. Sort que els dos nins els vares deixar a ca
els teus pares a Biniali, així almenys tenen un plat a taula assegurat.
I una calidesa de tracte que tu has perdut. Fa quinze dies et gastares
una fortuna, trenta euros, fent fotocòpies del currículum que deixares
a residències de gent gran i hospitals. Solín Campaner, una companya de
la policlínica Vistamar, d’on et tragueren fa mig any sense atur perquè
t’havien fet un contracte fem, et va dir que podries trobar suplències
pels caps de setmana. Però no te n’ha sortit ni una, ni ningú t’ha
cridat a aquell mòbil que potser prest ja no podràs recarregar. Cop en
sec decideixes que aniràs a la parròquia de Sant Magí on has vist que
hi havia un menjador de Càritas. Saps que no ho has de pensar gens ni
mica. Hi vas. T’és igual tot: si trobes algú conegut, si et mormolen,
si et sents violenta. Però segur que hi haurà gent amb problemes com
els meus i em donaran qualque cosa. Quan arribes a la plaça veus que hi
ha una cua petita d’unes quinze persones. Et poses darrera un home
d’una cinquantena d’anys amb uns cabells arrissats i un somriure amable
que et diu: Jo som el darrer. El meu nom és Miquel Santaner. T’has
quedat sorpresa però li dones la mà i et presentes. No saps com i ell
ja et conta la vida, et diu que totes les seves desgràcies varen
començar quan va obrir un bar i no va funcionar. El fracàs del bar va
fer que perdés el pis i que la seva dona el deixàs i partís amb el seu
fill de set anys, Arnau. Va ser com una caiguda en picat. Va ser com
desfer calça. I a un home de cinquanta-sis anys ja no li dóna feina
ningú. Visc en una pensió a prop d’aquí i no m’atur de fer passes, però
la cosa està molt malament. Et semblava somniar, escoltant un home
tranquil, amb aquell solellet teb que us queia damunt i amb la cua que
avançava a poc a poc cap al menjador. I aquell home tan amable que et
contava fluixet les seves desventures. Tu no tenies xerrera. I ell no
et feia cap pregunta, i tu sí. Com va aquest menjador? Ara hi ha un poc
d’overbuquing, però serveixen molt aviat i sempre tenen un menú
diferent. Segons els excedents que donen les empreses. Ja coneixeràs
Francisco i Tomàs, dos treballadors socials, que et faran un fitxa i
segur que et poden ajudar a trobar qualque cosa. Tu, de què feies?
Sembla mentida com t’entèn aquest desconegut! No te’n pots avenir.
Asseguda a la taula coneixeràs Júlia Samsó, Joao Voltick i Alberto
Gamarra, que són els companys que et presenta Miquel. Júlia té
vint-i-quatre anys i fa feines per les cases però ha acabat dormint en
un caixer de Sa Nostra perquè no pot pagar cap habitació. Joao és
senegalès i sense papers, feineja de jardiner quan pot i també dorm a
un supermercat on fa de guardià de nit a canvi de productes caducats.
Alberto era transportista. Emperò va tenir un accident. Dit i fet.
Sense feina. Fa de pintor quan troba alguna cosa i també dorm al
carrer. Tot això ho has sabut mentre menjaves unes llenties, un bistec
amb patates i una poma. Després Tomàs t’ha fet omplir uns papers i ja
quedes registrada. Et diu que segurament sortirà alguna cosa perquè en
aquell barri hi ha molts de vells depenents que necessiten servici. Tu
li dius que no poses enfermera perquè això fa por a la gent i pensen
que és molt car. Ell et contesta que tens tota la raó. Com continua el
conte? Ben senzill. Rosa s’enamora dia rera dia de Miquel. Miquel es va
enamorar des del primer moment de Rosa. I ella troba feina a casa d’un
vell molt mal lletat, però que li paga bé. I ell no troba feina. I ella
envia l’home, el borratxo violent de Toni Velrà, a porgar fum, i se’n
va a viure a la Pensió Modelo de Miquel. I hi ha molts dies que ja no
van al menjador de Càritas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!