EL COS DE LA PRIMAVERA
Advertència: tot el temps d’aquest escrit fa fosca i se sent ploure com si defora caigués aigua de clauet en un moments, cama d’aranya en d’altres i quatre gotes quasi sempre. La posta de sol va ser d’un gris cendra perquè els núvols eren de paper cremat i en forma de mamelles. Damià va veure aquell cel ple de mamelles cap avall quan es trobava al terrat per comprovar si l’antena, un plateret volant, no s’havia mogut per mor d’aquell venteguer. Les temperatures caigueren en picat des d’ahir. Bastava comprovar-ho en el termòmetre de la neu que enfarinovava els cims de la Tramuntana. Damià va mirar aquelles mamelles tan espectaculars bocabadat molta d’estona. Era com una aparició: com si el cel, cop en sec, s’hagués convertit en un dels vídeos porno que comprava al sex-shop de la cantonada de la plaça de les Columnes. Va ser aquí quan aparegué l’al·lota. Li va dir que tenia trenta-dos anys i que era sollerica. Aquella camiseta amb una paraula francesa just damunt els pits esclatants fou tota una definició: REALITÉ. Les lletres, totes majúscules, negres sobre fons blanc, començaven a l’aixella esquerra i acabaven a la dreta. Damià devorava amb els ulls la A i la Te que tapaven els rodons i lleugers bonyets dels mugrons. De petita, ella, sojornà a ca els avis materns de Marsella, per la qual cosa el seu accent era molt afrancesat. Allò a Damià també li agradava. No conversaren gaire perquè la pluja anava in crescendo i feia un salistre fort. Nomia Lurdes, però tota la família l’havia batejada com a Lu. Dins el ford focus Lu es va treure la jaqueta d’ant i la boina de visó. Damià quedà sorprès de la llarga cabellera d’un ros nivi com el de la Marilyn en aquella pel·lícula on volia salvar uns cavalls en un desert perdut, i es barallava amb Clark Gable. Damià pensà que ell era molt més jove que Clark i Lu també, emperò quan va tornar passar a poc a poc els ulls color de cabra per damunt la REALITÉ de les mamelles a la claror d’aquell llum del cotxe que s’apagava a ritme de reòstat, va decidir que li feien mengera. El netejaparabrisa calia que anàs a tota perquè les bimbolles de defora i la boira dels alens de dedins convertien el cotxe en una peixera. Les clarors dels fanals i dels semàfors eren l’única guia. Damià conduïa d’eima. Pensava en un lloc on es podria aturar i havia perdut l’orientació. En arribar al Coll d’en Rebassa va veure el trencant de Sant Joan de Déu. Tenia una enravenada sorda que, amb la pressió del vaquers, li feia mal a un ou. Lu contava històries per a no dormir: s’havia separat del seu darrer home, que era un traficant d’antiguitats que l’havia explotada fins que va poder, i acabà per alçar-li la mà quan ella no va voler fer el que manava. «Els homes que peguen a les dones són uns malanats, un animals. No en tendré cap de prop mentres pugui.» Damià només pensava a tocar-la. I sentia una fortor que no havia experimentat des que era un bergantell. La mar era tota negra, com si no hi hagués res, com si fos un buit. Arribà al final d’un passeig marítim que pegava devora unes roques. Havia deixat enrera els llums de cala Gamba. Se sentien les ones que pegaven contra els penya-segats. Just girar la clau del contacte, Damià començà a tocar-li els cabells i l’espatlla. Lu, immòbil i relaxada, deixava fer aquelles mans de mecànic amb les ungles endolades de morques, que descrivien la geografia del seu cos. A poc a poc Damià acosta la cara cap a la boca de Lu i la besa als llavis, se’ls menja. Les llengües començaren una batalla incruenta. I el verb acaronar es practicava per les dues parts amb una ànsia tremolosa, com si per primera vegada descobrissin un cos diferent del seu i allò els donàs un guster immens. Els seients del ford focus són reclinables. Al cap d’una estona ell només duia uns calçons blancs slim i ella uns sostenidors i unes bragues vanité. Dins l’aquàrium del cotxe amb tots els vidres entelats i la pluja que es mesclava amb les ones, eren com dues cèl·lules que es toquen pertot arreu amb la fruïció lubrificada de les salives, els mossecs, les llepades i els xucladors inacabables. Lu xisclava com si meulàs i Damià emetia uns roncos fondos com a de ca de bestiar. En arriba a la nuesa, eren dos cossos incandescents, cecs, afamegats, insaciables. Lu i Damià es devoraren recíprocament fins a perdre l’alè. Lu li havia posat un condó amb la boca, i això excità extraordinàriament la fortor de Damià. Si algú hagués mirat des defora, hauria vist un únic cos amb quatre cames i quatre braços entrenuats, xiscladors. Una mà tocava a la porta del bany de cada vegada més fort. «Damià! Damià! Per què no contestes?» Es va témer, Damià, que estava amb els calçons baixos i tot enverrimat devora la banyera de ca seva. Les lletres gegantines de la paraula REALITÉ, escrites pel seu dit índex al mirall emboirat d’alens, s’esborraven a poc a poc com si es fonessin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O tot s’acaba quant la realitat supera la ficció.