[Ahir vespre no hi va haver manera d’entrar a la Plagueta de bord. Va ser d’una impotència bèstia. Podia navegar, podia entrar a nombroses plaguetes i a la meva no. Misteris dels servidors! Ara, penj una variació sobre un relat que penjaré d’aquí no res. Són experiments literaris. Maneres de mirar una mateixa acció amb eines di¡verses i paraules diferents. Coincidències i allunyaments. Exercicis, sempre.]
—————————————————————————————
LA ZIGA-ZAGA ÉS LA DISTÀNCIA MÉS CURTA
Jeroni Bes, no cal que li facis més voltes: somnies. L’escenari és obsessiu, la mar escambuixada d’ones d’un parell de metres, tots els meteors del cel desfermats, tu, amb la jaqueta de goma, dins el llaüt pujant i baixant les muntanyes russes, i aquell iot de luxe amb una gent a la coberta que mira com ha caigut una dona a l’aigua i només saben tirar un salvavides. Et desfermes i, sense pensar ni un moment, et llances a la mar just quan la dona passa a prop de la proa. El combat dels cossos i les ones és frenètic, convuls, vertiginós. Per un cop de sort agafes amb l’ham dels teus braços aquell tronc humà exhaust. Aferrat a la còrpora et deixes dur per aquelles forces superiors. Sempre et desperts aquí, suat, amb el cor que et rebenta, abraçat al coixí, tot sol. La seqüència no va passar d’aquesta manera. Tot era més tranquil, menys tenebrós, més esmolat com els talls de raor d’aquelles roques liloses a tir de pedra. Feia un sol blanc de tan roent. Les ones eren suaus. Tu estaves mig enlluernat pels reflexos mercurials de l’aigua. Ells, els del iot, no varen fer res quan ella va caure. Només sabien xisclar com a rates i tirar matalassos i salvavides.
(…)
Veies, hipnotitzat, des de la pastera, Na Camaroja, com aquella al·lota
movia els braços, s’enfonsava, desapareixia, tornava sortir, es perdia,
s’enfonsava de bell nou i ja no sortia pus. Et tirares amb tota la
força dels teus trenta-cinc anys. I malgrat que la tragueres d’un fons
de posidònies ja no es va poder fer res per salvar-la. Dus dos dies i
dues nits, des de llavors, amb els nervis amarats d’una agitació
incessant. T’has barallat amb Neus Iniesta, la teva al·lota de fa dos
anys i mig, perquè et va dir que no volia viure amb un boig, que no
tenies res dins el cap, que hi hauries pogut quedar. I si els seus
amics no es tiraven tu vares haver de fer-te l’heroi. Em fan oi els
herois! I va fer el seu boliquet davant la teva indiferència total. La
miraves, amb el seu cos de gacela jove plena de gràcia, i no senties
res. Com si aquella feta t’hagués descobert una altra dona que no
coneixies gens ni mica: una estrangera. I tot allò que et deia semblava
d’una altra Neus que hagués ocupat el cervell de la teva, d’aquella que
estimaves perquè hi havia una complicitat. Aquella feta et revelava una
altra dona, segura d’ella mateixa, que semblava fins i tot feliç de
deixar aquelles quatre parets amb terrassa del carrer Caro de Santa
Catalina de Palma, d’amollar-te com un pes mort de la seva vida. No
m’ha vist mai, pensares dins un llamp lluminosíssim que travessà la
negror del teu cap. Que en som de cap de fava!, deies mentre Neus
abandonava la sala menjador damunt els talons d’agulla, arrossegava la
maleta com un canet i pegava una portada que feia dringar unes copes
que hi havia damunt el trinxant modernista. T’havia convidat a sopar la
mare de Jana Wolkins, l’al·lota que no pogueres salvar. T’insistiren
tant que acceptares. Et semblava que vivies en un temps que no era el
teu, en uns llocs que no sabies que existissin. Quan entrares al jardí
t’enfonsares en un aquàrium: els arbres tenien fosforescències
guspirejadores, l’asfalt era de xarol, el caminal columnes de llum. I
al peu de l’escala t’esperava Sènia, la germana bessona de Jana, que et
va donar una aferrada pel coll que t’enrampava totes les cèl·lules del
teu cos feliç.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!