Plagueta de Bord

Crec que he arribat al grau superior d’ineficència. Als trenta-sis anys, amb estudis de piano, coneixements de francès i anglès, cursos de disseny i moltes hores de vol de cambrera en locals de tota casta, només puc dir que faig de venedora, immobiliaria, per un cantó, a la promotora Joesca, i de materials de construcció, per l’altra, a la tenda del polígon de Son Castelló dels dos fills de don José Estarellas Cañellas. I avui, just passades les enfitadores festes, el cap de personal, Moncho, un xulet engominat de vint-i-dos anys, nét de don José, m’ha cridat al seu despatx. Em sap greu, Francisca Colom, emperò li he de donar una mala notícia. He sentit que pronunciava les paraules i abans que parlàs ja sabia tot quant m’amollaria. No es ven res. Reducció de personal. El contracte no es renova. No calia gastar saliva per protestar i dir que es feien parts i quarts. Que tu tenies una antiguitat reconeguda, etc. Les jovenetes pijorres de vint anys, Cèlia, Fifí i Romina, que ell i la seva germana havien contractat serien les darreres rates que abandonarien el vaixell.
(…)
Mentre ell parlava només podia veure les constel·lacions de perles
transparents tremoloses que aquest matí boirós havia descobert als
cossiols de ciclàmens blaus de la finestra del meu apartament de Son
Forteza. No sabia si podria pagar la hipoteca. M’he aixecat abans que
ell acabàs. M’ha dit: Firmi aquí! I he fet un borratxo amb el meu bic i
he partit com Marie Antoinette pujant el cadafal cap a la guillotina.
Al bar he demanat un giró amb tònica i li he contat a la meva única
amiga, Antònia Llodrà, la feta. Ella que és una ong vivent m’ha donat
una idea lluminosa. Fer de cangur. No ho entenc, emperò ara, els pares,
amb la costa de gener, tenen més sortiguera que mai. Ho vaig sentir dir
a la Fireta per a l’Immigrant. He acumulat els quatre diaris amb un
no-res. Les tres primeres telefonades un fracàs. La quarta m’ha obert
les portes d’una adreça del passeig Mallorca. Aquell vespre mentre
caminava davall los voltes paral·leles al torrent de Sa Riera he
decidit que li diria a en Tomeu que no volia sortir pus amb ell. Sembla
mentida com et pot orientar la pèrdua d’una feina. M’he passat
d’entrada. Fins i tot l’ascensor que em feia volar a l’àtic, era de
marbre negre. M’ha obert la porta una senyora d’una cinquantena d’anys
que havia estat molt bella. M’ha fet passar a un saló immens ple de
sofàs amb el castell de Bellver i els llumets del passeig Marítim com a
panorama. Tenia una cabellera curta i aviciada, immòbil, de color blanc
que m’enlluernava. M’ha demant que em segués i m’ha ofert un copa de
xampany. El seu home m’ha explicat era a Londres en viatge de negocis.
Fer negocis amb la dona al costat és un mal negoci, deia sempre son
pare que havia construït un imperi econòmic. Em pas el dia aquí mirant
com canvia la claror segons les hores, escoltant música i intentant no
perdre el temps amb gens avorrides ni amb menjars. Pic molt i engolesc
poc. Ara m’he fet pujar unes ostres. Li vaig dir que no m’agradaven i
vaig pensar que un amic les anomenava gargalls de sirena. Vaig beure
una altre glop de xampany mentre mirava aquella senyora amb una bata
lluent de vidres swaroski. Un o dos dies al mes faig una volta per les
botigues de per aquí. Trob sabates, discos, roba. Quan em duen els
paquets s’acaramullen dins una habitació. Bec molts de sucs de taronja
i tes amb llet. El vespre obr una botella de xampany i, de vegades,
dues. Cap a mitjanit em prenc un somnífer. En tenc d’un parell de
colors i em dorm com un infant. Aquí va ser quan vaig aprofitar per
demanar-li on era la criatura. Quina criatura? Només voldria que
escoltàs les meves insuportables verborrees i quan em faig una bolla al
sofà partesqui. Li pagaré el triple. Hi vaig dues vegades per setmana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!