Il faut être de son temps et faire ce que l’on voit
Édouard Manet
ENCREUAVES LES VEUS I ELS REGISTRES. No sabia on eres. Quan em pensava que havies travessat el caminal em cridaves per devers el safareig; quan mirava per entre les mates de la garriga la teva veu arribava de molt enfora, de la casa; quan em dutxava les teves paraules em banyaven, em rabejava en les teves entonacions i m’enfonsava amb els teus returaments. No podia girar-me enlloc. Cada objecte et pressentia i m’enviava el teu efluvi, com l’aroma verinós i feixuc d’una flor innominada que creix al centre mateix de l’ull de l’avenc i té arrels d’aire.
M’aferr a tu pertot. No sé com ho coneixes. Escarnesc amb tendresa els teus gests. Et sé ma carn enamorada. Fuges. Voreig l’apoplexia de tu. Em torb per mi mateix inventant-te. La gelosia i el sofriment em fonamenten. No puc conèixer res sense tu. Camines? Voles, em sobrevoles, em deixes perdut i anorreat. Carntremol per mor del teu hàbit de nuesa.
M’ho havies dit i no ho vaig entendre. Les notícies sempre són històries que no saps gairebé. Tot allò que no veurem dues vegades s’enfonsa en el meu pit, en el costellam d’un navili humà que ha conegut prou naufragis. Supervivent? Sí, del teu cervell mercurial. Calidesa de la gelor antiga. La mar m’encercla per totes bandes i deleig. Camín a quatre potes sense voler i gruf i gruf com un condemnat a galeres i a galliners. A solls i a païsses.
Som el teu serf voluntari, el teu amador. Basta. Conta’m d’altres relats en què no hi surti. Cap record, la memòria eixuta com una fulla morta de tardor. Així de crecquecós. Creccreccrec, catacreccrec cre… No hi ha cap seguretat. El fímer em fa. Desfaig a corre-cuita nuus de tapís i refaig les connexions inexistents. Camín a contrapèl. Desvarieg pegant voltes. Em retur i quequeig una bona estona fins que em torna a sortir una dicció novella, quasi com a nova de trinca. No m’ho crec. Creccatacrec. Retrob l’ardor de les paraules fetes malbé, les resplendors del desgastat, els efluvis sonors de les aromes verbals pudentes. Renec, reneix, renat, renit, renot, renut. Reniu. Cerc per davall les pedres una imatge d’un xiprer malalt que fa el bategot i no la trob. És engrescador. És desesperador.
No fuig.
La presència de la teva absència, fins i tot, em manca. No hauria d’haver començat així aquest paràgraf. Potser és el cansament atroç que em fa malbé tota la còrpora (no puc estar ni dret, ni assegut, ni ajagut, ni tombat, ni res). Segur que ho és. Els dits de la mà dreta em fan un maler articular. Mal negoci!
(…)
Nòmada de tu. Mentida. Era en un altre lloc. En la dona sàvia amb esclerosi miotròfica que davant la foganya modernista de ca seva crema les cartes d’un amic llunya i poeta. Una a una. Lentament. Amb la desolació bellíssima de la dona que sap que li queden unes nits de vida. I ja fa cendres d’una part essencial d’ella mateixa. Prefigura allò que li succeirà al seu cos en un no- res. Amb l’egoisme de luxe d’aquella que va fer del pudor propi una religió. Hi voldries esser. Voldries ser al seu costat. Tu! Tu, que no has sabut acompanyar amb dignitat i noblesa cap agonia. Ja ho sé que et fa mal veure com el papers travessats de cal·ligrafies del poeta són flama inicial i cendra darrera. Hauries de canviar d’escena. Sempre acabes per fotre de mala manera la representació.
Dessomniejos sobre l’origen. A Ginebra, amb els llacs i els taurons i l’exili i l’escriptura. Borges i un Hugonot, l’inventor de la Creu Roja, els humans que volen la pacificació del Món, l’eclipsi l’amor, ella, amb una plagueta de somnis de lletra més reals que la vida. Més reials. Viatjar pel gran llibre del Planeta amb els ulls clucs. Esdevenir pedra, clorofil·la, insecte, vent o poema, tant se val! Viatjar a la terracelmar dels contes i no tornar pus mai més.
Flâneur. Em digueres aquest mot com el títol d’un conte i no et vaig creure. M’estim més acaramullar deutes, sentir els tubs d’escapament dels cotxes atrotinats, filmar escombraries que fumegen. No et pensassis que és una feina fàcil ja et voldria veure en el meu lloc. Potser et convetiràs en la despulla d’un somni. I això va molt bé per l’alè, contra el pantaix. Alenes fondo just escriure-ho. La profunditat de les perspectives em fa creure massa coses si al final no veig res. Boira i boira apagada. Així és l’aire que m’envolta. No sé com arrib a juntar dues paraules perquè res del que sent m’incita a fer-ho. Vols dir? Estic desnonat per algunes de les veus més necròtiques dels encontorns. Deus estar alabat? No fa llarg. No et pensis.
No m’aturaria de ballar amb les paraules, de fer ballar les paraules amb els ritmes més rars, indesxifrables, originaris amb líquid amniòtic, que puc sentir d’enfora, amb les suggestions de ls coses que m’envolten, dels noms que m’envolten, de la seda crua de les vocals, de la infinitud delirant de les consonants, de l’inacabable tapís musical —polifonies i crits, sons del món i cucales de sentits, clarícies sonores que no ha escoltat ningú mai. Quina follia! Quina presumpció! Quin orgull! Quina infantesa!
Dins el cap no s’acaba la dansa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…i el cap se’m fa salvatge i les cametes em parteixen just de llegir-ho, amb la rusca brutal que en tenia i tan sadoll com n’he romàs (quin text!, potència infinita i acte d’argent viu, ventada d’alè fet marbre)… però (quina conjunció més puta) demà començ costura i he d’anar a fer nones. Punt.